9/5/07

2.0



fa aproximadament dos anys vaig començar a fer de tutor d'alumnes de l'universitat en el seu pràcticum. encara tenia bastant present el que havien estat les meves pròpies pràctiques i el que més havia valorat d'elles: el tracte per igual, com si formés part d'aquell equip des de feia temps, com si no arribés amb la carpeta kitsch de l'universitat (cruce entre gaudí + custo + graffiti del raval) sota el braç cada matí, com si no se'm notés l'adrenalina a mil per hora sota la meva màscara d'aquí-no-passa-res-està-tot-controlat-em-sé-les-categories-diagnòstiques-del-dsmIV.

de cop i volta se'm comencen a atribuir uns coneixements que en moltes ocasions tinc pero que en moltes altres (esto lo debían dar esos viernes por la mañana cuando yo dormía comodamente en mi pisito de estudiantes) no m'havia plantejat mai. el primer que descobrexio doncs, és que tant aprenc d'ells i elles com ells i elles de mi. i tot i que m'encanta que m'inflin l'ego, quan veig que els priemrs dies de pràctqiues a tots els passa el mateix que em passava a mi, es a dir, que la carpeta de la universitat ha passat de kitsch a hortera directament (cruce entre labanda + mattel + supernenas) i que em miren tement que els sotmetré al tercer grau i posaré de manifest el molt que encara els queda per aprendre, em conmouen.

m'importa que vegin que jo també em perdo, que no tinc resposta per a tot i que abans que professionals amb titulitis som persones reals que ens descollonem amb qualsevol parida, que patim quan escoltem segons quines històries, que teatralitzem, que anem desbordats de feina, que tenim sous mal pagats, que tenim crisis, etc.

un dels meus ex-alumnes, en concret, s'està convertint paulatinament en una versió alternativa de mi (a la feina li havíem dit des de mini-yo a àlex junior; a mi m'agrada més versió 2.0). no és ni molt menys una còpia meva (menuda integridad tiene er niño!) però resulta curiòs veure com segueix els meus passos. suposo que m'entra la vena fraternal tot i que només sigui cinc anys més gran que ell. l'interessen els mateixos temes, compartim ambicions similars, ens riguem dels mateixos clichés, descobreix les mateixes corrents de pensament que jo i el millor de tot aprenem l'un de l'altre.

el mite de pigmalió parlava d'un procés d'aprenentatge, d'una creixement al costat d'algú. my fair lady prenia aquest mite i el transformava en un musical hollywoodiense on julie andrews es convertia en l'aprenent d'un pigmalió particular. després de tres alumnes i d'hores de converses i intercanvis, no sé distingir del tot si el pràcticum el fan ells i elles o jo.

gràcies edgar. gràcies sergio. gràcies anna.

10 comentarios:

yonosoyHillary dijo...

És interessant coprobar que en el fons, tots som esponges i absorbim dels altres tot allò que encara ens falta per poder començar per noslatres mateixos.

montse dijo...

això que reflexa aquest post mostra una de les teves grans virtuds!
per cert, a veure quan estem a la feina quan les companyes de barcelona ens truquen, eh...
smuakis enormes

Anónimo dijo...

Com sempre mai trobo el moment en que poder escriure i aquest cop a sobre m'ha resultat difícil. Poder perquè m'agradaria plasmar més del que acabo posant però bé, allá que voy! jeje
des del moment del meu bateig com a 2.0 que estic rient! i com no va ser mentre com tu bé dius, estavem en un d'aquells moments de clichés i parides (ayy ese video y momento ducha jajaja!)
si és veritat que aprenem l'un de l'altre, jo puc dir que n'aprenc molt i més fins i tot, comparteixo molt i estic content de veure que cada dia que ens veiem no hi ha espais pel silenci (sense ficar-me en sentits donats a aquests respecte al post jeje)i que s'omplen de l que ens ve de gust en el moment. Que toca riure, doncs sabem que riurem, que toca treballar...(espero que ho pugui dir més aviat que tard, ja saps que ganes no me'n falten), que toca compartir ambicions doncs encantat de que siguin similars...però sobretot, el que em fa estar content es que quan toca estar amb l'Àlex, també deixes un espai per a que hi sigui.
Gràcies,
petonets!

TestApp dijo...

Rics som els que ens donem el gust d'escoltar als altres.

salutacions,

goldengate(d) dijo...

hillary: tinc la sensació d'estar, com tú dius, en procés d'absorció constant.
sita: per trobar-me a la feina cal omplir tres instàncies prèvies i passar-les per fax, no vaya a ser que estigui en visita, supervisió, auditoria, sessió de treball, al lavabo, esmorzant, etc. smuaks
sergio: lo tuyo hoy ya no es quevedesco solamente. ahora estás ya en la categoria de los grandes: eres borgesiano, shakespearoso y por encima de todo gloriafuertesco. smuaks
antoni: un plaer rebre visites noves

yunzapito dijo...

A ver si YNSHil u otro alma caritativa se tira el rollo y me lo traduce :D.

Anónimo dijo...

Para yunzapito (ahí va esa traducción...y demano perdó a la Romina que crec que és la traductora oficial però em feia il·lusió jeje).

"Hace aproximadamente dos años comenzé a hacer de tutor de alumnos de la universidad en sus practicum. Aun tenia presente lo que habian sido mis propias practicas y lo que mas habia valorado de ellas: El trato por igual, como si formara parte de aquel equipo desde hace tiempo, como si no llegara con la carpeta Kitsch de la universidad (cruce entre gaudí+Custo+graffiti del raval) bajo el brazo cada mañana, como si no se me notara la adrenalina a mil por hora bajo mi mascara de aqui-no-pasa-nada-esta-todo-controlado-me-se-las-categorias-diagnosticas-del-DSMIV.
De repente se me comienzan a atribuir unos conocimientos que en muchas ocasiones tengo pero que en muchas otras (esto lo debian dar esos viernes por la mañana cuando yo dormia comodamente en mi pisito de estudiantes) no me habia planteado nunca. Lo primero que descubro pues, es que tanto aprendo de ellos y ellas como ellos y ellas de mi. Y aunque me encanta que me inflen el ego, cuando veo que los primeros dias de practicas a todos les pasa lo mismo que me pasaba a mi, es decir, que la carpeta de la universidad ha pasado de kitsch a hortera directamente (cruce entre Labanda+Mattel+Supernenas) y que me miran temiendo que los someteré al tercer grado y pondré de manifiesto lo mucho que aun les queda por aprender, me conmueven.
Me importa que vean que yo también me pierdo, que no tengo respuesta para todo y que antes que profesionales con titulitis somos personas reales que nos desojonamos con qualquier parida, que sufrimos cuando escuchamos según que historias, que teatrelizamos, que vamos hasta arriba de trabajo, que tenemos sueldos mal pagados, que tenemos crisis, etc.
Uno de mis ex-alumnos, en concreto, se esta conviertiendo paulatinamente en una versión alternativa de mi (en el trabajo le habiamos llamado desde mini-yo a Àlex junior; a mi me gusta más versión 2.0). No es ni mucho menos una copia mia (menuda integridad tiene er niño!) pero resulta curioso ver como sigue mis pasos. Supongo que me entra la vena fraternal aunque solo sea cinco años mayor que el. Le interesan los mismos temas, compratimos ambiciones similares, nos reimos de los mismos clichés, descubre las mismas corrientes de pensamiento que yo y lo mejor de todo aprendemos el uno del otro.
El mito de pigmalión hablaba de un proceso de aprendizaje, de un crecimiento al lado de alguien. My fair lady tomaba este mito y lo trnasformaba en un musical hollywoodiense donde Julie Andrews se convertia en el aprendiz de un pigmalión particular. Después de tres alumnos y de horas de conversaciones e intercambios, no se distingir bien si el practicum lo hacen ellos y ellas o lo hago yo.
Gracias Edgar, gracias Sergio, gracias Anna.

Que vaya bien,
2.0! jeje

goldengate(d) dijo...

2.0: como sigamos así con la edición bilingüe monto una bolsa de traductores y nos forramos... (me estoy planteando una en inglés para los de san francisco)

yunzapito dijo...

Muchas gracias por la traducción dedicada, me siento a la vez, alagado, y culpable por haceros traducirlo.

Empecé al leerlo y había muchas cosa que entendía pero otras que se me escapaban.

A mi no me gusta demasiado trabajar con gente más joven que yo, suelen ser un poco/demasiado pretenciosos, como yo lo era a su edad. ¿Conservas todavía esa carpeta?¿De qué la tenías forrada?

goldengate(d) dijo...

yunzapito: tranquilo, por lo de las traducciones, uno siempre tiene horas muertas en el trabajo.
en cuanto a la carpeta, el tema etsá en que el estampado venía de fabrica (nuestra ex-universidad siempre tan puesta en modas chochis y caducas). supongo que estará en algun armario de casa de mis padres junto con apuntes que jamás consultaré.