17/5/07

BRIGHTON ON THE WEEKEND

després d'haver-nos asfixiat un diumenge d'un mes de juliol veient a the killers, emocionat i plorat (jo almenys) escoltant a sigur rós fa dos novembres, i sacsejat fins la darrera neurona amb el show apocalíptic dels muse el passat octubre, dimarts passat teniem cita pendent amb els bloc party (entrades des del febrer, ganes des del moment en que van publicar silent alarm).



ni en tibu ni jo estavem en el nostre millor moment (gràcies a una combinació d'angines i febre -ell- i d'insolació i anestèsia de quiròfan -jo-) però ser fan té aquestes coses. els de razzmatazz aquesta vegada es van decidir a posar en marxa els aparells d'aire acondicionat, tot un detall si tenim en compte el ple absolut del concert, el nivell d'hormones a la sala i la temperatura d'aquests dies de maig.



a pesar que en directe la distorsió de les guitarres els perd i que en kele vocalitza com a ell li dona la gana, tot el que fa que bloc party em posi la pell de gallina es va mantenir intacte durant el concert: l'explosió dels ritmes electrònics a la base, els arpejos de guitarra que s'encadenen i sobreposen, la bateria simcopada que t'obliga a agafar aire, realentir el ritme cardíac i sincronitzar-te i, per damunt de tot, aquesta barreja de punk i sensibilitat, denúncia i consciència, que trascendeix les pròpies melodies i dona sentit a totes i cada una de les cançons.



pocs grups actuals transmeten tan bé a les seves lletres la qüotidinaitat del dia a dia sense recòrrer a tòpics. escoltar a en kele i companyia és parlar de consums de drogues que inflen l'ego, de clima de terror polític, de convivències a cases buides de sentiment, de racisme a les escoles, d'una joventut vestida d'uniforme i despullada d'ideologia que no sigui de consum, d'històries d'amor modernes (que sobreviuen a la ressaca, que no es consumen i perduren en el temps).



tot i que no van tocar on (que s'està convertint en una de les meves preferides) poder corejar amb una sala plena de gent himnes com like eating glass, so here we are, i still remember, sunday (amb doble bateria inclosa, alucinant) o waiting for the 7.18 compensa de sobres. que un vers com let's drive to brighton on the weekend sigui capaç d'emocionar-me encara és un misteri per mi, però veure gent a la sala a qui els hi passava el mateix em fa pensar que no vaig desencaminat.

9 comentarios:

Anónimo dijo...

después de habernos asfixiado un domingo de un mes de julio viendo a the killers, emocionado y llorado (yo almenos) escuchando a sigur rós hace dos noviembres, y meneado hasta la última neurona con el show apocalíptico de muse el pasado octubre, el martes pasado teníamos cita pendiente con los bloc party (entradas des de febrero, ganas des de el momento en que publicaron silent alarm).

ni tibu ni yo estábamos en nuestro mejor momento (gracias a una combinación de anginas y fiebre -el- y de insolación y anestesia de quirófano -yo-) pero ser fan tiene estas cosas. los de razzmatazz esta vez se decidieron a poner en marcha el aire acondicionado, todo un detalle si tenemos en cuenta el lleno absoluto del concierto, el nivel de hormonas en la sala y la temperatura de estos dias de mayo.

a pesar que en directo la distorsión de las guitarras los pierde i que kele vocaliza como le da la gana, todo lo que hace que bloc party me ponga la piel de gallina se mantuvo intacto durante el concierto: la explosión de los ritmos electrónicos en la base, los arpeos de guitarra que se encadenan y superponen, la bateria sincopada que te obliga a coger aire, realentizando el ritmo cardíaco y sincronizandote y, por encima de todo, esta mezcla de punk y sensibilidad, denuncia y consciencia, que trasciende las propias melodias y da sentido a todas y cada una de las canciones.

pocos grupos hoy en dia transmiten tan bien en sus letras la cotidianidad del dia a dia sin recurrir a tópicos. escuchar a kele i compañia es hablar de consumos de drogas que inflan el ego, de clima de terror político, de convivencias en casas vacias de sentimiento, de racismo en las escuelas, de una juventud vestida de uniforme y desnuda de ideologia que no sea de consumo, de historias de amor modernas (que sobreviven a la resaca, que no se consuman y perduran en el tiempo).

aunque no tocaron on (que se está convirtiendo en una de mis preferidas) poder corear con una sala llena de gente himnos como like eating glass, so here we are, i still remember, sunday (con doble bateria incluida, alucinante) o waiting for the 7.18 compensa de sobras. que un verso como let's drive to brighton on the weekend sea capaz de emocionarme todavía es un misterio para mi, pero ver gente en la sala a la que les passava lo mismo me hace pensar que no voy desencaminado.

Dani dijo...

Pues aveure per quan el següent concert chatu, aquest cop sense visita no desitjada d'angines ni insolacions. Cuida't.

Tibursiu

yonosoyHillary dijo...

A mi Bloc Party ni fu ni fa, ni chus ni mus, ni fred ni calent però m' agrada llegir les crítiques de concerts, fins i tot del que no m' agraden, peri de cas, canvio de parer.

àlex dijo...

tibu: espero seguir en progressió aritmètica enq uant a la qualitat dels concerts amb tú. et tempto? incubus venen el 14 de setembre...

hillary: si canvies de parer, fes-m'ho saber. ja ens diràs què tal the sounds.

yunzapito dijo...

Pues no había escuchado nada de ellos, me bajaré algo para escuchar en cuanto me arreglen el adsl... (sin fecha prevista de momento)

yunzapito dijo...

PD: Anónimo, muchas gracias por la traducción, se agradece enormemente.

Se me olvidó decir que al igual que a YNSHil, a mí también me gusta leer opiniones de conciertos, sobre todo cuanto te han gustado. A mi siempre se me olvidan a los dos días de haber ido. Tengo memoria de pez de colores.

àlex dijo...

yunzapito: eso tuyo de la memoria de los peces de colores debe ser lo mismo que les ha sucedido durnate 8 meses a los de jazztel con mi conexion a internet, que se olvidaban cada puñetera vez que los llamaba. espero que no te hagan lo mismo a ti con tu adsl. solidaridad!

@ELBLOGDERIPLEY dijo...

Sí, el Yunza ja va soluciar el seu adsl. Veig que ets "razzmatarista" i això em cona confiança, noi, ès una bona referència. No en conec aquest grup, ja hi farè l'esforç d'escoltar la seva mùsica. Per cert, si que cònec Brighton, i va tenir el seu moment, però aras es un lloc bastant anoiòs de cursets d'estiu d'anglès i turìstic molt massificat:-)

àlex dijo...

ripley: doncs si, soc razzmatazzista, com tu dius. ya en mi tierna infancia (amb 16 anys, quan encara podies assitir a un concert amb aquella edat) vaig veure-hi per primera vegada a oasis. de llavors ençà han caigut los planetas, the killers i un llarg etcètera. lo de brighton sembla bastant kitsch. a saber perquè en kele dedica el vers que li dedica a "waiting for the 7.18"...