CURSA

durant els darrers anys, la meva àvia ha tingut una forma curiosa de concebre la vida o més ben dit, la vida que li queda per viure. més enllà de fer-se càrrec del temps que li queda abans de morir, ha decidit anar cedint la responsabilitat del manteniment de la seva existència a membres de la familia aleatòriament. bé, aleatoria lo que se dice aleatoria la mujer no lo es mucho, perquè els darrers deu anys ha anat delegant en mi una vegada i una altra el fet de seguir viva.

quan anava a l'institut el seu càntic ritual era "nen, quan et vegi acabar el batxiller (bastante le habia costado ya aprender lo de bup para encima marearle la perdiz con eso del cou) ja em podré morir tranquila". un cop a l'universitat, la cosa va passar a un "nen, quan et vegi acabar la carrera ja em podré morir a gust". efectivament ( i no sé si per horror d'ella, que a aquelles alçades ja devia veure que de seguir superant els reptes que ella em posava, la cosa acabaria a la funerària), vaig treure'm la carrera i des de llavors, la dona ha seguit posant paulatinament obstacles entre ella i la mort, com si la vida fos una cursa de competició olímpica i la meta fos palmar-la (els següents reptes van ser trobar una feina estable, treure'm el títol d'anglès i aconseguir un pis on viure). suposo que arribats a aquestes alçades la meva àvia va haver d'escollir entre deixar de fer-me a mi responsable de seguir viva perquè li anava complint totes les expectatives que li garantitzaven morir-se o bé comprovar que la següent demanda (l'eterna recerca d'una parella que et cuidi, t'estimi, bla bla bla) era massa pel seu nèt i, per tant, passar-li el relleu a algú altre.

no fem tots el mateix que la meva avia, en el fons? vull dir: comprar coses, ficar-nos en hipoteques, anar al gimnàs i l'infinitat de petits (o gegants) rituals als que ens sotmetem no són en realitat una altra forma d'anar posant obstacles entre nosaltres i la mort? no hem après encara que la mort forma part de la vida i que sense ella viure seria un autèntic conyàs?

no es tracta d'alegrar-nos del fet de morir-nos però sovint ens enganxem als aspectes més físics i materials i perennes de la vida per la por que ens fa desaparèixer i arribar al final de la cursa.