MASCULINITAT

el proper 8 de març publico article a el punt diari. aquí el teniu en primicia (això de seguir el blog té els seus privilegis):

la nova masculinitat?

existeix en les celebracions com les d’avui dia 8 de març –dia de la dona treballadora– un rerefons trist que poc té a veure amb el reconeixement de la dona (ja sigui treballadora o no).

l’existència de dies al calendari com el dia d’avui, el 28 de juny (dia de l’orgull gay), el 25 de novembre (dia contra la violència de gènere) o el primer de desembre (dia de la sida) implica, respectivament, que ni els drets de la dona estan encara reconeguts, ni la comunitat homosexual integrada, ni la violència vers les dones eradicada ni la sida controlada com a malaltia.

els sociòlegs afirmen que el primer pas cap a l’equiparació de drets està en la visibilització de la desigualtat i/o celebració de la diferència. es a dir, avui es celebra el fet de ser dona i a la vegada es denuncia que pel fet de ser-ho es justifiqui un tracte desigual. el que cap dels teòrics socials sembla haver pogut explicar fins ara és durant quant de temps s’ha de sostenir la discriminació, quantes manifestacions amb pancartes i consignes enginyoses s’han de produir fins que la desigualtat acabi per desaparèixer i la diferencia s’integri.

per què només un dia per a la dona? per què no tots els dies? podem jugar a imaginar celebrar els dies a la inversa: la jornada de la societat benestant, el dia dels drets laborals de l’home, la setmana de l’heterosexualitat, el mes de la raça blanca, etc. si ens resulta còmica aquesta imatge deu ser perquè estem acostumats a pensar que la situació d’aquests col·lectius és la normal. preocupant forma de pensar, al meu entendre.

porto quatre anys treballant al sector social com a psicòleg en l’àmbit de la violència de gènere i/o familiar; en concret treballo amb la figura agressora de la parella (home en la majoria de casos) i amb menors maltractats. he escoltat històries de tot tipus sobre la violència, formes de justificar-la, conseqüències de patir-la i promeses d’abandonar-la. en qualsevol seminari o formació a la que assisteixo com a ponent sempre algú m’acaba fent la mateixa pregunta: aquests homes canvien? la resposta és rotunda: sí, però no tots. i el fet més contundent encara es que aquells que ho fan passen per un procés de deconstrucció que la majoria d’homes no maltractadors mai ha experimentat.

són aquests un temps de doble moral. la meva àvia prové d’una generació que no tenia cap mena de problema en admetre el seu masclisme i en fer-lo patent. no ho celebro en absolut, però en la mesura en que aquest masclisme era visible, un o una hi podia fer front, posar-li nom, fer-lo real. avui en dia, part de la societat viu encara amb valors, idees i creences pròpies de l’època de la meva àvia, gent que encara assumeix que la finalitat de la dona és casar-se i tenir fills i que només ets home en tant tinguis una dona al teu costat que reafirmi el teu estatus. la resta de la societat, els progressistes, els moderns, com diu la meva àvia, hem aconseguit incorporar nous discursos i valors i fins i tot permetre’ns el luxe de jutjar aquests valors patriarcals. se’ns omple la boca amb paraules com igualtat i respecte però semblem no adonar-nos de les noves formes de masclisme i relacions dependents que estem aplicant i difonent.

des de d’anuncis de campanyes de desodorants masculins que redueixen la dona a poc més que un animal que segueix el rastre deixat pel mascle dominant, fins a cançons d’amor que parlen del fet que “sin ti no soy nada” i que es converteixen durant setmanes consecutives en el número ú de les llistes radiofòniques de mig país. aquesta mateixa part de la societat que s’escandalitza quan el programa sensacionalista de torn comenta el cas d’una nova dona morta a mans de la seva parella, troba graciós un anunci de desodorant que denigra a la dona i taral·leja una cançó que no sap parlar d’amor sense fomentar la dependència i viure l’abandó de la relació com l’anul.lació de la persona.

no deixo de pensar que el patriarcat com a estructura social és com un virus informàtic. quan una generació ha trobat una forma de detectar-lo, el virus muta i busca noves formes de propagar-se (el darrer invent es diu metrosexualitat, o com fer creure al personal que els paràmetres estètics, l’us de productes de bellesa i la depilació afecten d’alguna forma la sensibilitat de l’home que per art de màgia passa a ser empàtic, tendre i conscienciat). en diuen la nova masculinitat. potser si que és nova, però en una gran part perquè utilitza noves formes de maquillar el seu masclisme. literalment.