10/10/06

després dels nombrosos comentaris que he rebut sobre el post que vaig fer sobre els no que no soc capaç de pronunciar encara en veu alta, em vaig quedar força parat i porto dies pensant-hi...
mentres acabava l'escrit pel casament de l'anna i en xavi aquest proper dissabte, em vaig posar a pensar en el valor dels i en com em costa admetre coses que sí són i en les maniobres que em munto per a no veure-les. cert és que ja he començat a dir alguns sí aquest any que m'han fet mal i m'han ocasionat estones d'insomni i ulls vermells al matí, però m'alegra haver-me arriscat. encara que em fagi mal. encara que no sàpiga què fer amb el que em passa. encara que ara tingui més insomni i els ulls un to més vermell que abans. hi ha un meravellòs privilegi en el fet d'admetre que soc qui soc.

de fet, no saber dir no es no saber dir .

1 comentario:

sita dijo...

hi ha molts camins per arribar a saber qui som. jo estic intentant seguir-ne un contestant a la pregunta "com em tracto a mi mateixa?"
segurament no és tan fàcil de respondre com sembla.
petonets.