20/12/06

2006 PT.02: PEL.LÍCULES

heus aquí algunes de les millors pel.lícules d'aquest any en la meva opinió:

infiltrados (de martin scorsese)

scorsese demostra que el cine que se li dona bé es el negre, encara que sigui fent el remake d’una peli de culte taiwanesa com és el cas. un guió mil.limètric, trampòs i enrevessat al que si voleu es pot acusar de jugar constantment a despistar al personal però que no fa malbé en absolut aquest joc de miralls i nines russes (una història dins d’una altra, que es el contrari d’una tercera que està dins d’una quarta que etc, etc, etc.). en di caprio per fi demostra que sap actuar i, a més, que per fi s’està fent gran (i no és només pels quatre pèls que porta a la barba). en nicholson fa un cop més d’ell mateix (a veure quan fa una evolució tipus clint eastwood, que el rotllet histriònic em comença a saturar) i per mi la perla és en mark wahlberg que es llueix en els escassos vint minuts de paper de poli cabró que té a la peli. enginyosa, lliure de moralina i contundent, la peli és una bomba de rellotgeria que aconsegueix enganxar-te al seient durant més de dues hores (tot un mèrit si tenim en compte aquesta estranya mania que els ha donat als directors per mantenir-te assegut davant una pantalla durant 150 minuts de forma gratuita).

brokeback mountain (d’ang lee)

una història d’amor que sí es una pel.lícula de cowboys gays (no acabo d’entendre aquesta mania que els ha entrat als implicats en la peli en negar l’essència de l’història: si ells dos no fossin gays no estariem parlant d’una història així) que a més parla de moltes altres coses: els rols patriarcals, les mentides, la covardia, el dolor, les distancies insalvables i que fa mal. mal de veritat. és lenta, silenciosa i ofereix una visió poc ensucrada de les relacions amoroses (siguin entre homes o dones), per tan us en podeu abstenir si busqueu el melodrama fàcil o si sou homòfobs (de fet, si sou homòfobs, què coi feu llegint el meu blog?). soberbia fotografia, espectaculars interpretacions i un pòsit que us anirà arribant dies després que l’hagueu vist. tot i que mai he aparellat els oscars amb sinònim de qualitat el cert es que que una peli com crash passés al davant d’aquesta obra mestra resulta preocupant.

volver (de pedro almodóvar)

almodóvar sap explicar històries sobre dones de forma clara i conmovedora encara que hi posi tota la parafernàlia cañí que tants admiradors i detractors li ha reportat. quan en canvi ha centrat les seves pel.lícules en l’element masculí la cosa sempre s’ha posat tèrbola i opressiva (veieu per exemple la ley del deseo o la mala educación). la penélope ho borda i el guió és sensacional (no us dona la sensació que és un híbrid entre magnolias de acero y el sexto sentido?). una història sòrdida però esperançadora i tendra que deixa un bon regust de boca. per cert, encara que la pe fagi playback, l’escena cantant volver posa els pèls de punta.

v de vendetta (de james mcteigue)

het aquí com fer una pel.lícula amb vocació comercial que no tracti als espectadors com a encefalogrames planers. se l’ha acusada de fer apologia del terrorisme (si ens posem així se la podria acusar d’instigar al poder a ser dictatorial i absolutista, no et dic?). visulament impactant (la manifestació amb màscares, l’explosió final, la caiguda de les fitxes de dominó), amb escenes brillants (com es resol el procés de transformació del personatge de natalie portman o la carta que l’antiga inquilina de la cel.la ha deixat a un forat de la paret) i amb un guió de forta càrrega política, la pel.lícula es una excel.lent combinació de cine-palomitas i reflexió sobre la gestió del poder.

hard candy (de david slade)

noia i noi es coneixen a un xat. noi juga a seduir-la. noia juga a deixar-se seduir. finalment queden a una cafeteria, es coneixen en persona, i marxen junts a casa del noi... fins a qui tot normal exceptuant el fet que ell te 32 anys i ella 14. el que passa a partir d’aquí és millor que no us ho expliqui, només dir-vos que la pel.lícula crea un joc del gat i la rata d’atmosfera opressiva i terrorífica jugant amb elements bàsics del teatre (a l’estil d'obres com ara paraules encadenades), una mínima escenografia (tot succeeix a una mateixa sala), i una fotografia espetacular que juga més amb el que s’insinua que no amb el que es veu (antològica la seqüencia de l'intervenció). el pes de la pel.lícula recau en les interpretacions dels dos actors (sobretot de l’ellen page que encara no entenc com no ha tingut més premis). molt tensa. esteu avisats.

mysterious skin (de gregg araki)

després de varies pelis independents i amb estètica i temàtica de sèrie b, gregg araki es posa seriòs ( i com!) per parlar de temes com ara la pedofilia, els records de l’infancia, la prostitució masculina i (ele ahi el momento freakie de la pelicula) l’abducció extraterrestre. la història relata, sense concessions ni sentimentalismes, la vida de dos adolescents: un que es prostitueix des del 13 anys i que té un forat negre en comptes de cor i un altre que té buits a la memòria i que està convençut que va ser abduit pels marcians durant l’infancia. quan els dos es trobin, les coses es complicaran... el director sap com tocar un tema tan dur com el que tracat la pel.lícula amb peus de plom o sigui que si teniu ganes d’una història valenta ja l’esteu aconseguint. ah, i la cançó dels crèdits finals és de sigur rós, ¿que más se puede pedir?

3 comentarios:

lelelele dijo...

Anda no he visto la ultima :-(

SITA dijo...

jo n'he vist dues de les que proposes (v de vendetta i infiltrados) i les dues em van agradar molt.
Ja saps que no sóc molt fan del cinema però, has vist el laberinto del fauno? què n'opines? a mi em va molar.
petoooooons

sinblancaporelmundo dijo...

Vaya, vaya, vaya, Golden, en tu selección de películas es que coincidimos al 100% (bueno, miento, V de Vendetta no lo he visto, pero me la has hecho buscar en el emule para descargarla).

Tu selección de música es mi problema. No tengo ni idea de ninguno de los artistas que propones. Bueno, somos de generaciones diferentes y yo me quedé con Abba, Michael Jackson y Madonna... Así que , en fin, tú me dirás.