MASCULINITAT

el proper 8 de març publico article a el punt diari. aquí el teniu en primicia (això de seguir el blog té els seus privilegis):

la nova masculinitat?

existeix en les celebracions com les d’avui dia 8 de març –dia de la dona treballadora– un rerefons trist que poc té a veure amb el reconeixement de la dona (ja sigui treballadora o no).

l’existència de dies al calendari com el dia d’avui, el 28 de juny (dia de l’orgull gay), el 25 de novembre (dia contra la violència de gènere) o el primer de desembre (dia de la sida) implica, respectivament, que ni els drets de la dona estan encara reconeguts, ni la comunitat homosexual integrada, ni la violència vers les dones eradicada ni la sida controlada com a malaltia.

els sociòlegs afirmen que el primer pas cap a l’equiparació de drets està en la visibilització de la desigualtat i/o celebració de la diferència. es a dir, avui es celebra el fet de ser dona i a la vegada es denuncia que pel fet de ser-ho es justifiqui un tracte desigual. el que cap dels teòrics socials sembla haver pogut explicar fins ara és durant quant de temps s’ha de sostenir la discriminació, quantes manifestacions amb pancartes i consignes enginyoses s’han de produir fins que la desigualtat acabi per desaparèixer i la diferencia s’integri.

per què només un dia per a la dona? per què no tots els dies? podem jugar a imaginar celebrar els dies a la inversa: la jornada de la societat benestant, el dia dels drets laborals de l’home, la setmana de l’heterosexualitat, el mes de la raça blanca, etc. si ens resulta còmica aquesta imatge deu ser perquè estem acostumats a pensar que la situació d’aquests col·lectius és la normal. preocupant forma de pensar, al meu entendre.

porto quatre anys treballant al sector social com a psicòleg en l’àmbit de la violència de gènere i/o familiar; en concret treballo amb la figura agressora de la parella (home en la majoria de casos) i amb menors maltractats. he escoltat històries de tot tipus sobre la violència, formes de justificar-la, conseqüències de patir-la i promeses d’abandonar-la. en qualsevol seminari o formació a la que assisteixo com a ponent sempre algú m’acaba fent la mateixa pregunta: aquests homes canvien? la resposta és rotunda: sí, però no tots. i el fet més contundent encara es que aquells que ho fan passen per un procés de deconstrucció que la majoria d’homes no maltractadors mai ha experimentat.

són aquests un temps de doble moral. la meva àvia prové d’una generació que no tenia cap mena de problema en admetre el seu masclisme i en fer-lo patent. no ho celebro en absolut, però en la mesura en que aquest masclisme era visible, un o una hi podia fer front, posar-li nom, fer-lo real. avui en dia, part de la societat viu encara amb valors, idees i creences pròpies de l’època de la meva àvia, gent que encara assumeix que la finalitat de la dona és casar-se i tenir fills i que només ets home en tant tinguis una dona al teu costat que reafirmi el teu estatus. la resta de la societat, els progressistes, els moderns, com diu la meva àvia, hem aconseguit incorporar nous discursos i valors i fins i tot permetre’ns el luxe de jutjar aquests valors patriarcals. se’ns omple la boca amb paraules com igualtat i respecte però semblem no adonar-nos de les noves formes de masclisme i relacions dependents que estem aplicant i difonent.

des de d’anuncis de campanyes de desodorants masculins que redueixen la dona a poc més que un animal que segueix el rastre deixat pel mascle dominant, fins a cançons d’amor que parlen del fet que “sin ti no soy nada” i que es converteixen durant setmanes consecutives en el número ú de les llistes radiofòniques de mig país. aquesta mateixa part de la societat que s’escandalitza quan el programa sensacionalista de torn comenta el cas d’una nova dona morta a mans de la seva parella, troba graciós un anunci de desodorant que denigra a la dona i taral·leja una cançó que no sap parlar d’amor sense fomentar la dependència i viure l’abandó de la relació com l’anul.lació de la persona.

no deixo de pensar que el patriarcat com a estructura social és com un virus informàtic. quan una generació ha trobat una forma de detectar-lo, el virus muta i busca noves formes de propagar-se (el darrer invent es diu metrosexualitat, o com fer creure al personal que els paràmetres estètics, l’us de productes de bellesa i la depilació afecten d’alguna forma la sensibilitat de l’home que per art de màgia passa a ser empàtic, tendre i conscienciat). en diuen la nova masculinitat. potser si que és nova, però en una gran part perquè utilitza noves formes de maquillar el seu masclisme. literalment.

(BLOC) PARTY

MARES

ets la meva primera mare i a força de viure tantes coses junts fa cinc o sis anys vaig optar per no explicar-te'n més de meves, just després que morís l'avi, com si la teva comprensió tingués un límit. vius al pis de sota meu i et veig un cop a la setmana i la majoria de vegades necessito estar posant límits constantment amb tu, no sé si tu me'ls demanes però jo els poso igualment, el que em fa pensar que moltes vegades es la meva, de comprensió, la que té un límit. ahir vaig baixar a veure't amb la laika una estona i vaig tenir ganes d'explicar-te el que em passava, com em sentia, que em feia feliç i què no aquests dies i em va servir per corroborar que hi ha coses que et superen i que com a mare et costa entendre i acceptar del teu fill, però que a pesar de no saber què dir-me ni com fer-ho amb mirar-me als ulls en vaig tenir prou per saber que m'estimes.

you're my second mom. i met you ten years ago, when i was on my first outbreak and we spoke yesterday on the phone to wish me happy birthday while my second outbreak has already begun. you live on the other side of the world and we've seen each other only three times. you call me your spanish son and i showered your kitchen in orange juice the first morning i was there. you've always been kind and understanding even when things probably overwhelmed you the same way things here overwhelmed my first mom and made me feel loved making the distance physical, not emotional. things were hard for me when we met, things are hard for me now and will be hard in the future, i'm sure. it's just that i can't stop growing old. thanks for being on my side.

QUASI 28

demà faig 28 anys. és curiòs pensar que fa 28 anys i un dia legalment encara no existia, que la meva vida va començar a contar d'ençà que vaig sortir del ventre de la meva mare. què passa amb els nous mesos anteriors? demà legalment no hauria de fer vint-i-vuit anys i nou mesos? la vida intra-uterina només conta quan es parla d'avortaments?
ahir pensava en com han estat aquests vint-i-set dies d'aniversari fins ara, sense saber encara que m'espera al llarg de demà.
amb quatre anys recordo agafar un empatx a casa dels meus avis, en concret hi ha una foto meva al balcó i una mà (la del llavors meu oncle manel, crec) oferint-me un gelat de nata i xocolata i jo amb cara de pomes agres, portava un jersei verd de coll alt i ulleres de pasta i tenia el cabell llis (semblava un dels nens que s'asseia amb en koko damunt la tàpia de barrio sésamo).
amb set anys recordo un aniversari trist, amb els meus pares discutint-se per assumptes que jo encara no volia saber i m'havien fet escoltar. l'infància no s'acaba d'un dia per l'altre però crec i sento i sé i noto que la meva va fer un triple salt mortal llavors.
amb dotze anys, el menjador de casa dels meus pares s'emplena dels primers amics de classe, la primera festeta de nois i noies (a pesar que en abstracte jo estigués més interessat en ells que en elles, els records de ballar a les fosques without you de nilson amb la maria o l'ester tenen un pes emotiu important; al cap i a la fí, el contacte és el contacte).
amb divuit anys els meus companys de classe penjen una pancarta feta amb llençols del balcó de l'institut per felicitar-me. el que no saben es que jo aquell dia començo una hora més tard (teniem pràctiques quinzenals del laboratori de química amb un professor que, ara que ho penso, ha mort aquest any). aquella mateixa nit és carnaval a roses i ens disfressem de hippies. l'inna a més em munta un dinar al matí següent només amb les noies de la classe i cada una d'elles em regala una flor i un escrit.
als dinou l'inna (de nou) ajunta els meus amics de figueres i l'universitat i sopem a un xino on acabem fent guerra de pastís de llimona. inna, crec no haver-te agraït mai aquests dos aniversaris tan especials i sento fer-ho ara, tants anys després i en un blog que potser mai llegiràs però gràcies, de veritat.
finalment, amb vint-i-set, apareix un ram de flors amb un portador que em descol.loca i trenca el esquemes dels quals depenc i que em fa estimar de nou i acceptar-me, que em reconcilia amb parts meves que censuro i em fa descobrir a persones que a vegades em conxeien millor que jo mateix, amigues i amics nous que estimo com si portessin amb mi tota la vida.
tant si demà em feliciteu, com si us n'oblideu, gràcies per estar amb mi aquests vint-i-vuit anys (i nou mesos) us conegués llavors o no.

CRISI

moviment canvi espai reflexió pèrdua aprenentatge equip dubte necessitat inestabilitat trucada respiració calfred estic com tu manipulació ombra espera poder ara sí nòmina persones subsistència dret posició fidelitat reubicar evolució criteri sms de matinada no ho personalitzis confusió ara no sindicat tremolor en el fons sempre hi has estat tu justificació horària realitat sortida

PUNTS

entrada fulgurant del nou any (per cert, benvinguts sigueu). el sopar a la casa de l'eva de santa llogaia (amb dancing, fiesta y cachondeo inclosos) ja havia estat molt bé: que sí un anunci de casament per aquí, que si unes fotos amb cares esperpèntiques per allà, que si fel.lacions simulades a neules, que si ara rajem la programació de la tele (on em va la huguet amb aquest pelucón?), que si campanades new-age a tv3, etc.

però només l'eva podia posar el toc màgic i kitsch de la nit fent-se un, segons ella, petit tall al dit amb un ganivet mentres l'ensabonava. conclusió: tots amb el cotxe cap a la clínica santa creu a la 1.30 de la matinada de cap d'any, l'eva amb un pedal estupendu, explicant-li acudits al metge mentres aquest li cosia el dit (ell també es va animar a explicar-ne uns quants, el pobre home no tenia res millor a fer) i l'infermera li posava una anti-tetànica en plan estoque del cordobés i nosaltres, cual reporteros del national geographic, enregistrant-ho amb là càmera de fotos i el mòbil.
la resta de la nit va tenir el seu punt (verbigràcia etílica) i vam acabar esmorzant xocolata al carrer a les 7 de la matinada reflexionant sobre l'amor i les històries que hi muntem al damunt.

l'eva ja havia pronosticat a la seva manera la seva voluntat de negar l'inici del 2007 felicitant a tothom per accident amb un "feliç 2008".
saltar-se 365 dies a la torera té un càstig kàrmic... tres punts per l'eva (de sutura, en el seu cas)

2006 PT.02: PEL.LÍCULES

heus aquí algunes de les millors pel.lícules d'aquest any en la meva opinió:

infiltrados (de martin scorsese)

scorsese demostra que el cine que se li dona bé es el negre, encara que sigui fent el remake d’una peli de culte taiwanesa com és el cas. un guió mil.limètric, trampòs i enrevessat al que si voleu es pot acusar de jugar constantment a despistar al personal però que no fa malbé en absolut aquest joc de miralls i nines russes (una història dins d’una altra, que es el contrari d’una tercera que està dins d’una quarta que etc, etc, etc.). en di caprio per fi demostra que sap actuar i, a més, que per fi s’està fent gran (i no és només pels quatre pèls que porta a la barba). en nicholson fa un cop més d’ell mateix (a veure quan fa una evolució tipus clint eastwood, que el rotllet histriònic em comença a saturar) i per mi la perla és en mark wahlberg que es llueix en els escassos vint minuts de paper de poli cabró que té a la peli. enginyosa, lliure de moralina i contundent, la peli és una bomba de rellotgeria que aconsegueix enganxar-te al seient durant més de dues hores (tot un mèrit si tenim en compte aquesta estranya mania que els ha donat als directors per mantenir-te assegut davant una pantalla durant 150 minuts de forma gratuita).

brokeback mountain (d’ang lee)

una història d’amor que sí es una pel.lícula de cowboys gays (no acabo d’entendre aquesta mania que els ha entrat als implicats en la peli en negar l’essència de l’història: si ells dos no fossin gays no estariem parlant d’una història així) que a més parla de moltes altres coses: els rols patriarcals, les mentides, la covardia, el dolor, les distancies insalvables i que fa mal. mal de veritat. és lenta, silenciosa i ofereix una visió poc ensucrada de les relacions amoroses (siguin entre homes o dones), per tan us en podeu abstenir si busqueu el melodrama fàcil o si sou homòfobs (de fet, si sou homòfobs, què coi feu llegint el meu blog?). soberbia fotografia, espectaculars interpretacions i un pòsit que us anirà arribant dies després que l’hagueu vist. tot i que mai he aparellat els oscars amb sinònim de qualitat el cert es que que una peli com crash passés al davant d’aquesta obra mestra resulta preocupant.

volver (de pedro almodóvar)

almodóvar sap explicar històries sobre dones de forma clara i conmovedora encara que hi posi tota la parafernàlia cañí que tants admiradors i detractors li ha reportat. quan en canvi ha centrat les seves pel.lícules en l’element masculí la cosa sempre s’ha posat tèrbola i opressiva (veieu per exemple la ley del deseo o la mala educación). la penélope ho borda i el guió és sensacional (no us dona la sensació que és un híbrid entre magnolias de acero y el sexto sentido?). una història sòrdida però esperançadora i tendra que deixa un bon regust de boca. per cert, encara que la pe fagi playback, l’escena cantant volver posa els pèls de punta.

v de vendetta (de james mcteigue)

het aquí com fer una pel.lícula amb vocació comercial que no tracti als espectadors com a encefalogrames planers. se l’ha acusada de fer apologia del terrorisme (si ens posem així se la podria acusar d’instigar al poder a ser dictatorial i absolutista, no et dic?). visulament impactant (la manifestació amb màscares, l’explosió final, la caiguda de les fitxes de dominó), amb escenes brillants (com es resol el procés de transformació del personatge de natalie portman o la carta que l’antiga inquilina de la cel.la ha deixat a un forat de la paret) i amb un guió de forta càrrega política, la pel.lícula es una excel.lent combinació de cine-palomitas i reflexió sobre la gestió del poder.

hard candy (de david slade)

noia i noi es coneixen a un xat. noi juga a seduir-la. noia juga a deixar-se seduir. finalment queden a una cafeteria, es coneixen en persona, i marxen junts a casa del noi... fins a qui tot normal exceptuant el fet que ell te 32 anys i ella 14. el que passa a partir d’aquí és millor que no us ho expliqui, només dir-vos que la pel.lícula crea un joc del gat i la rata d’atmosfera opressiva i terrorífica jugant amb elements bàsics del teatre (a l’estil d'obres com ara paraules encadenades), una mínima escenografia (tot succeeix a una mateixa sala), i una fotografia espetacular que juga més amb el que s’insinua que no amb el que es veu (antològica la seqüencia de l'intervenció). el pes de la pel.lícula recau en les interpretacions dels dos actors (sobretot de l’ellen page que encara no entenc com no ha tingut més premis). molt tensa. esteu avisats.

mysterious skin (de gregg araki)

després de varies pelis independents i amb estètica i temàtica de sèrie b, gregg araki es posa seriòs ( i com!) per parlar de temes com ara la pedofilia, els records de l’infancia, la prostitució masculina i (ele ahi el momento freakie de la pelicula) l’abducció extraterrestre. la història relata, sense concessions ni sentimentalismes, la vida de dos adolescents: un que es prostitueix des del 13 anys i que té un forat negre en comptes de cor i un altre que té buits a la memòria i que està convençut que va ser abduit pels marcians durant l’infancia. quan els dos es trobin, les coses es complicaran... el director sap com tocar un tema tan dur com el que tracat la pel.lícula amb peus de plom o sigui que si teniu ganes d’una història valenta ja l’esteu aconseguint. ah, i la cançó dels crèdits finals és de sigur rós, ¿que más se puede pedir?

2006 PT.01: CDS

heus aquí els millors cd's d'aquest any en la meva opinió:



deftones: saturday night wrist

una autèntica sorpresa. sense que mai m’haguessin acabat de convènçer, els deftones es marquen, al meu gust, el millor disc de l’any: rock dur i atmosfèric a la vegada, experimentació amb l’electrònica, distorsió de veus i guitarres i embolcallament amb un só sensual i agressiu. prova d’aquest nou estil és cherry waves, una inmensa balada a mig temps plena de xiuxiuejos misteriosos, riffs de guitarra atronadors i loops melòdics. tenint en compte que cada vegada que s’han acostat a la comercialitat la banda ha fet mitja volta i ha sorprès a tothom amb el nou disc, qui sap cap on tiraran a partir d’ara? i per arrodonir-ho, una portada excepcional que resumeix a la perfecció l’atmosfera opressiva i sensual del disc.



kasabian: empire

tan pompòs i egocèntric com el títol indica, el sólid segon disc dels kasabian combina a la perfecció el rock de tota la vida i l’electrònica ballable. partint de l’incendiari single que dona nom al cd, les onze cançons s’encadenen alternant entre els mig temps d’aire oriental (me plus one) els himnes electrònics que a la vegada podrien omplir un bar chill out i una disco de moda (by my side) i els ritmes apocalíptics que pots escoltar circulant per una carretera a tota velocitat (sun/rise/light/flies). imprescindible.



editors: the back room

sonen com els nous joy division (pel meu gust ho fan molt millor que els interpol, amb qui sovint els comparen), es a dir, foscos i envolvents. una barreja iresistible de rock post-gòtic, melodia i ritmes ballables (agafeu-vos per exemple munich, someone says o blood). i per si amb això no n'hi ha prou, estic totalment enamorat de la veu d'en tom smith. ja voldrien moltes bandes tenir un disc de debut tan brillant i fosc a parts iguals com aquest.



incubus: light grenades

cinquè disc dels incubus que queda a mig camí entre el nu-metal contemplatiu de morning view i la ràbia vital del a crow left of the murder. han deixat d’experimentar amb el funk en les seves composicions i és cert que han anat perdent l’originalitat que els caracteritzava en anteriors àlbums però han guanyat en solidesa i en l’instrumentalització de les cançons. hi ha peces amb l’estructura explosio-calma-explosió marca de la casa (l’excepcional a kiss to send us off, que conté un vers que em té particularment enganxat: here i am, there you are, now the clouds become electric), peces introspectives sobre l’amor que van de l’estructura convencional de la balada (dig) a ritme progressius i soberbis (oil and water). no és el millor que han fet, però s’agraeix que madurin tan i tan bé.



fon román: silencio cómodo en un jardín descuidado

el baixista dels desafortunadament dissolts piratas llença el seu primer projecte en solitari, un album intimista amb gran cura per les melodies i sobretot per les lletres (serà influencia meva però jo us dic que li veig un rotllo gestàltic que pa qué) i que narra excepcionalment instants particularment difícils de la vida. en altres paraules, que et pots trobar tararejant tranquilament a la dutxa algun vers de dosis (si no dopo el ego, se dispara y realimenta mi deseo, y el deseo causa la insatisfacción) o de colegio vacío (tengo la sensación de un colegio vacío, de un viaje de vuelta) i pensar: “joder, quin mal”. sí, fa mal, però et fa sentir viu i és boníssim. això és música.



the magic numbers: those the brokes

ja al seu primer es va dir d'aquesta doble parella de germans que sonaven com uns the mamas and the papas modernitzats. una hora de bona música, càlida i lluminosa, que, tot i no incitar sempre al bon rotllo, conmou i atrapa des dels primers acords de this is a song fins a les darreres notes de goodnight.




placebo: meds

ja sabeu els que em coneixeu que tinc debilitat per placebo, però es difícil no tenir-ne després d’escoltar meds. els crítics diuen que han posat l’esforç en depurar el só però que les tretze cançons sonen massa iguals i que se’ls veu massa el seu gust pel drama. part de raó tenen, però a mi m’agraden. i molt. les lletres per fi parlen de coses concretes (lluny queda ja l’abstracció de cançons com pure morning que, a pesar de ser una de les meves preferides, encara no sé ben bé de què coi parla) i algunes com ara song to say goodbye se’t graven a l’incosncient d’inmediat. sense renunciar a les balades progressives (follow the cops back home) o als subidons típics de la banda (meds, infra-red, drag, because i want you) el disc punxa en una de les col.laboracions més esperades, amb en michael stipe, cantant de r.e.m. no sé ben bé que estaven intentant en aquesta cançó, però sigui com sigui, la resta del cd és per tirar cohets. si això és un placebo, el fàrmac deu ser la hòstia.

AMSTERDAM

per moltes llegendes urbanes i fets demostrables legislativament que ens haguessin explicat sobre holanda, el que ens hem trobat a amsterdam ha superat les nostres expectatives. no és tan sols per l'ambient socio-polític lliberal i tolerant (aquesta barreja de legislatura pro-homosexual -a anys llum encara de la que tot just nosaltres hem incorporat aquí-, acceptació del lliure consum de drogues i una entesa molt sòlida i vàlida del que és la prostitució i més centrada en el cobriment de les garanties mínimes que en la prevenció utòpica) sinó per l'atmosfera de la ciutat en sí.
abrigats fins les orelles ens ha plogut, pedregat i fet sol. el museu van gogh ens ha decepcionat, sobretot perquè el més representatiu d'ell ja ho haviem vist al museu d'orsay a l'agost. la casa d'anna frank, en canvi, a mi em va tocar la fibra de mala manera pel munt de detalls de la convivència qüotidiana que encar hi ha en aquella casa (els retalls de revistes de cine que l'anna enganxava a la paret per fer més suportable el fet d'haver d'estar amagada en aquella habitació tres quartes parts del dia, la llibreria que amagava l'entrada a la part secreta de la casa, les marques fetes a les parets que mostren el creixement d'ella i els seus germans abans de ser desscoberts i enviats a auschwitz...).
i en contraposició, la frivolitat d'entrar a botigues tan especialitzades que encara ens preguntem com poden subsistir (el millor exemple: una botiga dedicada exclusivament als respalls de dents) o una altra de santuaris i imatgeria religiosa mexicana. passejant per leisenplein hem menjat donuts de plàtan al costat d'una pista de patinatge sorbe gel, hem tastat curry de coco a un restaurant de wok, shwarmes amb maionesa d'all, arròs amb gessamí tailandès i gelats americans de cireres i xocolata (ja us deia jo a la tornada de parís que la millor forma de veure com ens estem globalitzant és la proliferació de restaurants de gastronomia internacional arreu on vagis).
i sobretot la sensació que els carrers i els canals canvien de lloc, que no hi ha mapa que desxifri el misteri d'una semi-metrópoli en la que és fàcil i desitjable predre's i trobar-se, on cada canal xiuxiueja històries noves sobre la regulació del nivell del mar per a que els fonamets dels edifics no e spodreixin i s'enfondrin, on la mirada tèrbola de prostitutes sota llums vermells és material de cantautor i la varietat i el tamany dels consoladors dels sex-shops és material de monòleg per a presentadors de late-shows, rodejat tot del perfum dolç i enganxifòs de la marihuana i l'espectre psicotròpic de bolets al.lucinògens que es conreen als soterranis foscos i humits d'una amsterdam que, aquests dies de nadal, sembla més treta d'un conte de hans christian andersen del nou mileni que mai.

p.d.: shiquetita, viatjar amb tu és un autèntic plaer (i van tres!)

039040041042

us deixo la portada dels nous tibus (sortida el 21.12.06). segueixo sense connexió a casa però tan bon punt em recuperi els penjaré a l'emule. i, sí, aquesta és l'edició quadruple de nadal.

LUCÍA

després d'intentar penjar la foto vàries vegades i no aconseguir-ho per excés de memòria (irene y kay, como esto sea premonitorio, vuestra niña promete) aquí teniu en primicia la foto de la lucía, que ara mateix té poc més d'un mes. totalment comestible...

(...)

entre parèntesis per designar que no hi ha paraules fixes, ni regles obsoletes, ni gests encasellables. per significar que hi ha espai per a tot, per a accedir i per a negar, per crèixer, per aprendre, per alimentar-se.

entre parèntesis per abraçades, per acolliments, per refugis i somriures i també per a reptes, aventures, desafiaments i caigudes en picat. per fer-me saber que hi sou i m'hi feu ser.

SARDINERO

ja hem tornat de santander i, en contra del previst, hem treballat molt i fet poc el turista. la montse arribava amb moltes ganes de provar la gastronomia del nord, però no contava amb que jo soc un animal instintiu i que em moc per impulsos primaris: la primera nit els meus peus no responien gens i per tal de no caminar més vam acabar menjant en un frankfurt (frustració culinària num.1), el segon dia el meu estòmac no podia més i vam acabar a una pizzeria (frustració culinària num.2). en conclusió, a partir d'aquí vam començar a provar el tapeo cántabro (que dit sigui de passada, des que ens estem globalitzant un pot experimentar-ho a un lizarran o txapela qualsevol).

guies gastronómiques a part, santander té un encant decadent especial, passejar per la playa del sardinero de bon matí, veure el mar d'un color i espuma diferent al que estem acostumats aquí, les mansions oceàniques a primera linea que resulten grandiloqüents i espectrals al mateix temps, l'olor de sal que impregna i corrosiona els carrers i un laberint de caminets que es perden entre patis, escales tortes, edificis-eixam dels anys 70, supermercats autòctons i surfistes de dos metres.

el congrés ha sortit de conya, el nostre taller va crear expectació i va tenir molt bona rebuda (de fet ha anat tan bé que es probable que a principi de l'any vinent anem a fer algun taller a pamplona). hem vist conflictes polítics i ponents provocadors, ens han passejat amb cotxe en companyia de gent del ministerio, ens han regalat productes de la terra i buscat per convidar-nos a un sopar de gala (nosaltres, molt elegantment, ens haviem escapat de l'hotel i de tota la seva parafernàlia politicament correcta).

i estar tres dies amb tu, montse, ha estat un plaer. merci per les xerrades nocturnes d'una habitació a l'altra i per oferir-me un punt de vista tan diferent. quan repetim?

SANTANDER

demà marxo fins dissabte cap a santander amb la montse de bcn. la descripció formal de l'assumpte és que anem a un congrés sobre infancia amb altres professionals del país. la descripció real implica una peassso habitación a un hotel quatre estrelles davant de mar, trasllat amb taxi des de l'aeroport, despeses pagades y juerga y cachondeo cántabro.

si entreu al blog de la montse veureu que ella també ja ha començat amb la pre-crónica del viatge i que ningú dels del curro (tant a bcn com a girona) es creuen que anem a treballar. quina imatge estarem donant de nosaltres mateixos que fa que ens prenguin per uns fiesteros desalamados? (per si queda algun dubte, no només assistirem al congrés sinó que a sobre som ponents; la montse ja ha deixat caure algun spoiler al seu blog sobre la dinàmica que els pensem fer als professionals encorbatats)

ja us informaré a la tornada de l'estat de la qüestió. per a peticions i comandes de productes de les cantabries dir-vos que ja porto la maleta d'over-booking total (otra vez será.. bé, de fet per a amsterdam ja us dic que tampoc). qualsevol trucadeta serà ben rebuda.

NINETS

tres bones amigues meves des de temps inmemorials (anna, ester i mireia) han posat en marxa el seu petit projecte. fan ninos personalitzats totalment artesanals a partir d'una foto i informació sobre la persona en qüestió. encara no tenen l'infraestructura engegada però a figueres ja exposen a una botiga de disseny.
si voleu més informació: annagc21@hotmail.com

EN OBRES

tinc la casa en obres. mentres escric això uns paletes desconeguts (bé, ara menys després de tenir-los a casa des de les 8:30 del matí) estan acabant d'esquarterar les parets, remoure les finestres i empastar-hi les noves de pvc.

recordo quan la sílvia m'explicava el que era tenir paletes a casa, la sensació estranya de (qüasi) habitar amb uns desconeguts que remenen casa teva sense apenes relacionar-t'hi. cinèfil com soc, he començat a trobar paral.lelismes amb pel.lícules d'inmediat. he pensat en los otros (a més ahir a la nit la van fer per al tele) quan mentres jo em canviava a l'habitació ells mantenien a l'habitació del costat una conversa que res tenia a veure amb la casa on estaven o amb qui hi vivia. de fet, es coneixien entre ells i escoltar-los dir de cop "home, miquel, què fas tu per aquí?", com si casa meva fos la secció d'esports del corte inglés un dissabte per la tarda, m'ha alienat per complet.
llavors m'he passat la major part del matí al bunker de la meva habitació, llegint i bevent té, amb la laika, veient com tot s'anava acumulant de pols blanca, traces de guix, sacs de ciment i vidres plastificats. i crec haver arribat al sumum del paroxisme quan he recordat el habitante incierto (peli freakie a reivindicar des d'ara mateix) i m'he sentit jo l'element estrany a la meva pròpia llar, com si fos un atrinxerat.
arribats a aquest punt he decidit acabar socialitzant amb ells, parlant d'on venien (resulta que de vic: anna verdaguer, aquests són dels teus!) i com era la seva feina ("pesada, però quina no ho és!" m'han dit). ells, a canvi, m'han demanat on podien anar a dinar i un, fins i tot, veient els cds del despatx, m'ha demanat si em venia de gust posar bloc party de fons perquè a ell també li agradaven molt.

ja veieu, com a los otros o a el habitante incierto, només quan un s'atreveix a deixar el monstre de banda, s'adona que el monstre és un mateix. suposo que després d'haver-me tragat en una sola setmana la matanza de texas, amanecer de los muertos i saw 3 tinc la vena paranoica pujada i veig amences, fantasmes i monstres a tot arreu.

en conclusió, necessito pelis que acabin bé, floretes, rajos de sol i petons...

GENERACIÓ B

haurà arribat el moment profètic? ja sabeu de què us parlo... aquell moment en que t'adones que els de la teva generació van desapareixent dels teus entorns qüotidians...
en altres paraules: on coi us heu ficat aquestes barraques? em nego a pensar que el motiu de no haver-nos trobat hagi estat:
a) la multitud apocalíptica de gent que no saps ben bé d'on surt
b) l'esquizofrènia ocasionada pels canvis sobtats de clima (i vestuari, no cal dir-ho)
c) el bany hormonal al que et veus sotmès quan et rodejen adolescents que surten per primera vegada quan ja és fosc
d) el qüestionable gust dels programadors musicals (capaços de combinar ideologia okupa i els 40 principals a la vegada)
e) la similitud entre el gruix del llom dels entrepans i el del tèl de ceba (tot pel mòdic preu de 3 euros en una barreta de pa que va ser cruixent cap allà al 1984).

què ens passa a la generació b? tenim morrinya? tenim parella? tenim son? ens fem grans?
sigui com sigui, si hi ereu, espero que ho hageu disfrutat i si no, espero que també.

A+X

atenent a les peticions del sempre honorable públic penjo el discurs del casament:

quanta felicitat poden ocasionar dues lletres? una simple s i una simple i. un simple sí.

fa aproximadament mig any, mentres jo provo per primera vegada el que es fer de disc-jockey, asseguts tots a una taula i rodejats de petites espelmes que procuren no lluir gaire per no restar-vos un protagonisme merescut, ens mireu als ulls i deixant tres eterns segons de silenci enllaceu les vostres mans mentres ens digueu que el proper mes d’octubre penseu respondre afirmativament a una pregunta formulada davant un altar.

i tot i que alguns ja ho havien previst, escoltar-vos-ho dir suposa tota una altra història. una història que lliga records i estones compartides i ens proposa a tots un nou camí. i, a risc de posar-me generacional, penso en aquest sí que us heu dit i en tots els sís que hem compartit durant aquests, com a mínim, dotze anys amb vosaltres.

començant pel sí que ens va fer conèixer, un “sí, pots seure a la taula del meu costat” a l’institut, seguit d’un “sí, podriem sortir a pendre alguna cosa a la plaça del sol” i solidificant-se més tard, suposo pel fred amb el que ens trobariem, amb un “sí, anem a praga de viatge d’estudis”. i després de respondre incontables sís a en xavi cada vegada que ens proposava un acudit per fer més lleugeres les setze hores de bus” l’anna ens diu “sí, en xavi té alguna cosa interessant…” i poc temps més tard, amb la pols a les bambes típica de les barraques, als voltants d’un vint-i-vuit d’abril per ser mes concrets, ens digueu “sí, sortim junts” i nosaltres us contestem “sí, ja era hora…”

i acabem l’institut amb un “sí, hem aprovat selectivitat” i un més triunfal encara “sí, pots entrar a la carrera per la qual t’havies matriculat”. i a mi per la part que em toca amb en xavi ens uneix un “sí, podríem compartir pis d’estudiants” i així és durant anys d’universitat en els quals nosaltres responem a en xavi amb un sí quan ens pregunta “hi ha res de tall per dinar?” i l’anna pronuncia sís a barcelona que la porten a lituània un estiu i a nosaltres a conèixer begudes d’europa de l’est tan bon punt torna.

i a partir d’aquí la vida prèm l’accelerador i després que la secretària de la facultat li digui a en xavi que “sí, tens tots els crèdits necessaris per obtenir el títol” l’anna desapareix pràcticament durant un any i l‘únic sí que li sentim a dir es “sí, estic tipa d’estudiar pel mir”. i quan tot passa i digueu als vostres pares “sí, marxem definitivament” us adoneu que a pesar que sí és complicat trobar una feina del que has estudiat i, més encara, quatre parets a les que poder anomenar “casa” vosaltres esteu experimentant un sí més profund i interessant, un “sí, em comprometo amb tu” i un “sí, vull acompanyar-te” i un “sí, veus els meus defectes i les meves virtuts i per això mateix t’estimo i et respecto, per tot el que ets i el que fas de mi quan estem junts”.

i de fet m’adono que a pesar que ja no ens veiem com abans perquè “sí, som diferents i tenim formes diferents de viure la vida” sí us sento a prop, us hi sentim i m’adono que no importen els sís que m’hagi oblidat ni tots aquells altres sís que us esperen a partir d’ara i que us canviaran la vida; el que importa es que en aquest instant i davant tots nosaltres, mares, pares, avis, germans, oncles, cosins i amics us acabeu de dir el sí més important.

us estimo. us estimem. gràcies per fer-nos tan feliços.

BBC

una de les trilogies socials (que no evolutives al meu entendre) antològiques per les quals tot esser humà pot acabar passant és per la d'assistir a una boda, un bautizo y una comunión. en qüestió de tres setmanes jo he passat per un casament i per un naixement que m'han remogut moltes coses.

del casament em quedo amb l'estampa almodovariana d'un conductor de micro-bus que, a nou minuts de l'inici del casament, ens pregunta com es va a la basílica en qüestió acompanyada a l'instant d'una marató pels carrers de castelló vestits de gala amb corbates (ells) i talons (elles). em quedo amb la mirada il.luminada dels nuvis en veure's, com si ho fessin per primera vegada i em quedo també amb la sensació d'estar-los llegint el que els hi havia escrit i veure'ls emocionats i emocionar-me jo també. em quedo amb el cel blau de l'almadrava, la persecució dels cambrers per robar-los el darrer canapé que t'agrada, les dones de 40 per amunt que després de felicitar-me pel discurs em diuen que vagi a festejar (encara es fa servir aquest verb?) amb alguna noia del casament (senyora, el fet que porti mitja hora calibrant al cambrer de la barra amb la mirada no li diu res?), em quedo amb les mirades nostàlgiques cap a l'anna i en xavi (quant de temps junts!, quants canvis!), em quedo amb la retrobada sincera amb gent del meu passat a qui aprecio (enric) i gent nova a qui m'és fàcil començar a apreciar (marjorie) i amb el bailongo i la jarana de veure a en beto aferrat al micro poseït, com ell diu, per l'esperit d'en tom jones cantant des de l'habani-bi fins a la sintonia de "bola de drac" a capela.

del naixement de la lucía em quedo amb la seva foto enviada per e-mail, els seus ulls clucs, la seva expressió serena, el fet de saber que la manta que li vaig regalar abans de neixer l'abraça ara mateix. em quedo amb el fet totalment descomunal i indescriptible que algú a qui estimes acaba de concebre una nova vida (felicidades irene, felicidades kay).

em quedo ple de tots i cada un de vosaltres, de les ganes de viure i del subidón pel qual he passat aquests dies. us estimo.

SÍ

després dels nombrosos comentaris que he rebut sobre el post que vaig fer sobre els no que no soc capaç de pronunciar encara en veu alta, em vaig quedar força parat i porto dies pensant-hi...
mentres acabava l'escrit pel casament de l'anna i en xavi aquest proper dissabte, em vaig posar a pensar en el valor dels sí i en com em costa admetre coses que sí són i en les maniobres que em munto per a no veure-les. cert és que ja he començat a dir alguns sí aquest any que m'han fet mal i m'han ocasionat estones d'insomni i ulls vermells al matí, però m'alegra haver-me arriscat. encara que em fagi mal. encara que no sàpiga què fer amb el que em passa. encara que ara tingui més insomni i els ulls un to més vermell que abans. hi ha un meravellòs privilegi en el fet d'admetre que soc qui soc.

de fet, no saber dir no es no saber dir sí.