2006 PT.01: CDS

heus aquí els millors cd's d'aquest any en la meva opinió:



deftones: saturday night wrist

una autèntica sorpresa. sense que mai m’haguessin acabat de convènçer, els deftones es marquen, al meu gust, el millor disc de l’any: rock dur i atmosfèric a la vegada, experimentació amb l’electrònica, distorsió de veus i guitarres i embolcallament amb un só sensual i agressiu. prova d’aquest nou estil és cherry waves, una inmensa balada a mig temps plena de xiuxiuejos misteriosos, riffs de guitarra atronadors i loops melòdics. tenint en compte que cada vegada que s’han acostat a la comercialitat la banda ha fet mitja volta i ha sorprès a tothom amb el nou disc, qui sap cap on tiraran a partir d’ara? i per arrodonir-ho, una portada excepcional que resumeix a la perfecció l’atmosfera opressiva i sensual del disc.



kasabian: empire

tan pompòs i egocèntric com el títol indica, el sólid segon disc dels kasabian combina a la perfecció el rock de tota la vida i l’electrònica ballable. partint de l’incendiari single que dona nom al cd, les onze cançons s’encadenen alternant entre els mig temps d’aire oriental (me plus one) els himnes electrònics que a la vegada podrien omplir un bar chill out i una disco de moda (by my side) i els ritmes apocalíptics que pots escoltar circulant per una carretera a tota velocitat (sun/rise/light/flies). imprescindible.



editors: the back room

sonen com els nous joy division (pel meu gust ho fan molt millor que els interpol, amb qui sovint els comparen), es a dir, foscos i envolvents. una barreja iresistible de rock post-gòtic, melodia i ritmes ballables (agafeu-vos per exemple munich, someone says o blood). i per si amb això no n'hi ha prou, estic totalment enamorat de la veu d'en tom smith. ja voldrien moltes bandes tenir un disc de debut tan brillant i fosc a parts iguals com aquest.



incubus: light grenades

cinquè disc dels incubus que queda a mig camí entre el nu-metal contemplatiu de morning view i la ràbia vital del a crow left of the murder. han deixat d’experimentar amb el funk en les seves composicions i és cert que han anat perdent l’originalitat que els caracteritzava en anteriors àlbums però han guanyat en solidesa i en l’instrumentalització de les cançons. hi ha peces amb l’estructura explosio-calma-explosió marca de la casa (l’excepcional a kiss to send us off, que conté un vers que em té particularment enganxat: here i am, there you are, now the clouds become electric), peces introspectives sobre l’amor que van de l’estructura convencional de la balada (dig) a ritme progressius i soberbis (oil and water). no és el millor que han fet, però s’agraeix que madurin tan i tan bé.



fon román: silencio cómodo en un jardín descuidado

el baixista dels desafortunadament dissolts piratas llença el seu primer projecte en solitari, un album intimista amb gran cura per les melodies i sobretot per les lletres (serà influencia meva però jo us dic que li veig un rotllo gestàltic que pa qué) i que narra excepcionalment instants particularment difícils de la vida. en altres paraules, que et pots trobar tararejant tranquilament a la dutxa algun vers de dosis (si no dopo el ego, se dispara y realimenta mi deseo, y el deseo causa la insatisfacción) o de colegio vacío (tengo la sensación de un colegio vacío, de un viaje de vuelta) i pensar: “joder, quin mal”. sí, fa mal, però et fa sentir viu i és boníssim. això és música.



the magic numbers: those the brokes

ja al seu primer es va dir d'aquesta doble parella de germans que sonaven com uns the mamas and the papas modernitzats. una hora de bona música, càlida i lluminosa, que, tot i no incitar sempre al bon rotllo, conmou i atrapa des dels primers acords de this is a song fins a les darreres notes de goodnight.




placebo: meds

ja sabeu els que em coneixeu que tinc debilitat per placebo, però es difícil no tenir-ne després d’escoltar meds. els crítics diuen que han posat l’esforç en depurar el só però que les tretze cançons sonen massa iguals i que se’ls veu massa el seu gust pel drama. part de raó tenen, però a mi m’agraden. i molt. les lletres per fi parlen de coses concretes (lluny queda ja l’abstracció de cançons com pure morning que, a pesar de ser una de les meves preferides, encara no sé ben bé de què coi parla) i algunes com ara song to say goodbye se’t graven a l’incosncient d’inmediat. sense renunciar a les balades progressives (follow the cops back home) o als subidons típics de la banda (meds, infra-red, drag, because i want you) el disc punxa en una de les col.laboracions més esperades, amb en michael stipe, cantant de r.e.m. no sé ben bé que estaven intentant en aquesta cançó, però sigui com sigui, la resta del cd és per tirar cohets. si això és un placebo, el fàrmac deu ser la hòstia.