A+X
atenent a les peticions del sempre honorable públic penjo el discurs del casament:
quanta felicitat poden ocasionar dues lletres? una simple s i una simple i. un simple sí.
fa aproximadament mig any, mentres jo provo per primera vegada el que es fer de disc-jockey, asseguts tots a una taula i rodejats de petites espelmes que procuren no lluir gaire per no restar-vos un protagonisme merescut, ens mireu als ulls i deixant tres eterns segons de silenci enllaceu les vostres mans mentres ens digueu que el proper mes d’octubre penseu respondre afirmativament a una pregunta formulada davant un altar.
i tot i que alguns ja ho havien previst, escoltar-vos-ho dir suposa tota una altra història. una història que lliga records i estones compartides i ens proposa a tots un nou camí. i, a risc de posar-me generacional, penso en aquest sí que us heu dit i en tots els sís que hem compartit durant aquests, com a mínim, dotze anys amb vosaltres.
començant pel sí que ens va fer conèixer, un “sí, pots seure a la taula del meu costat” a l’institut, seguit d’un “sí, podriem sortir a pendre alguna cosa a la plaça del sol” i solidificant-se més tard, suposo pel fred amb el que ens trobariem, amb un “sí, anem a praga de viatge d’estudis”. i després de respondre incontables sís a en xavi cada vegada que ens proposava un acudit per fer més lleugeres les setze hores de bus” l’anna ens diu “sí, en xavi té alguna cosa interessant…” i poc temps més tard, amb la pols a les bambes típica de les barraques, als voltants d’un vint-i-vuit d’abril per ser mes concrets, ens digueu “sí, sortim junts” i nosaltres us contestem “sí, ja era hora…”
i acabem l’institut amb un “sí, hem aprovat selectivitat” i un més triunfal encara “sí, pots entrar a la carrera per la qual t’havies matriculat”. i a mi per la part que em toca amb en xavi ens uneix un “sí, podríem compartir pis d’estudiants” i així és durant anys d’universitat en els quals nosaltres responem a en xavi amb un sí quan ens pregunta “hi ha res de tall per dinar?” i l’anna pronuncia sís a barcelona que la porten a lituània un estiu i a nosaltres a conèixer begudes d’europa de l’est tan bon punt torna.
i a partir d’aquí la vida prèm l’accelerador i després que la secretària de la facultat li digui a en xavi que “sí, tens tots els crèdits necessaris per obtenir el títol” l’anna desapareix pràcticament durant un any i l‘únic sí que li sentim a dir es “sí, estic tipa d’estudiar pel mir”. i quan tot passa i digueu als vostres pares “sí, marxem definitivament” us adoneu que a pesar que sí és complicat trobar una feina del que has estudiat i, més encara, quatre parets a les que poder anomenar “casa” vosaltres esteu experimentant un sí més profund i interessant, un “sí, em comprometo amb tu” i un “sí, vull acompanyar-te” i un “sí, veus els meus defectes i les meves virtuts i per això mateix t’estimo i et respecto, per tot el que ets i el que fas de mi quan estem junts”.
i de fet m’adono que a pesar que ja no ens veiem com abans perquè “sí, som diferents i tenim formes diferents de viure la vida” sí us sento a prop, us hi sentim i m’adono que no importen els sís que m’hagi oblidat ni tots aquells altres sís que us esperen a partir d’ara i que us canviaran la vida; el que importa es que en aquest instant i davant tots nosaltres, mares, pares, avis, germans, oncles, cosins i amics us acabeu de dir el sí més important.
us estimo. us estimem. gràcies per fer-nos tan feliços.
