10 MOTIUS

ningú sap ben bé quin va ser el motiu (segurament perquè llavors cap dels que hi som ara hi erem, senyal inequívoca del ritme d'emigracions cíclic de la feina on treballo) però el fet és que l'antic cap de la nostra delegació va establir fa uns cinc anys un conveni amb un grup editorial de revistes important, motiu pel qual cada mes des de llavors, ens arriben sis revistes a l'oficina. cada una d'elles atrau a un sector determinat del personal (la de cine té acceptació massificada, el que implica que cada dos per tres la trobes a la taula d'algú, a la repisa del w.c., o algú se l'ha emportat a casa; la de llibres, a partir del dia 6 de cada mes ja està damunt la taula de recepció esperant a que algú més la fullegi; les de tipus pràctic (pa un roto, pa un descossío) tenen una vida més perllongada, en funció del moment de l'any i estat del personal; etc..

ara bé, només una de les revistes que ens arriba provoca la mateixa reacció a la plantilla en ple. quan la veiem arribar la fem desaparèixer d'inmediat de la recepció, no per l'ànsia de llegir-la sinò per la vergonya que ens genera rebre-la. es ven com a revista per a la dona moderna i té un format globalitzat (ens consta que el mateix reportatge publicat un mes aquí va sortir fa tres mesos a l'edició de gran bretanya). el contingut no es gaire diferent d'una revista per a adolescents, la diferència està en les marques que s'hi anuncien i el tufillo a exclusividad asequible de la nueva era que desprèn. el 50% de la revista gira entorn a les mil i una fòrmules per atraure als homes i retenir-los (amb colors lluents i com a mínim tres signes d'exclamació absoluta, en plan, esta es la verdad que tu, pobre infeliz, necesitas). proposen tests a les seves lectores que en el millor dels casos són a (entre 0-5 punts): infantils, b (entre 5-10 punts): materialistes o c (entre 10 i 15 punts): fan plantejar a quina classe de personal se li estan concedint llicenciatures de periodisme. elaboren monogràfics antològics, com ara:

"com conèixer algú per les seves sabates?" -cinc anys de psicologia i ara resulta que si et poses unes diesel en comptes d'unes camper el teu coeficient intel.lectual fluctúa segons la influència de mart i l'afecte incodicional de la teva mare els dies parells de cada mes-,

"101 gestos sexuals que no et pots perdre" -amb joies com ara (i cito textualment) la nº87: procura que els seus amics envejin el fet que ell estigui amb tú (ea ahí, fomentando los celos y la posesión, que ya en la última declaración de derechos humanos de la onu se consideraban valores fundamentales para la evolución de la especie) o la nº76: posa't una minifaldilla de noia dolenta (tu tranquila, que aunque seas una vibora y un mal bicho, si no te pones minifaldilla no eres mala) -,

i la nostra preferida "els 10 motius pels quals tota noia ha de tenir un amic gay" -primer: saben de roba tant com tú (em pregunto com ho faran les meves amigues per vestir-se sense la meva ajuda?), segon: els hi agrada la música disco i el house (m'oblidava que això és un motiu indispensable per relacionar-se amb els demés, a més, com a mi m'agrada la musica alternativa potser no soc gay, dios, qué engañado he estado todo este tiempo!), tercer: no et podran robar mai el xicot (habéis leído bien, sí) etc.

us preguntareu com és que no hem anulat la subscripció de semejante engendro de revista, llavors? la resposta és simple: personalment em proporciona articles bonissims per treballar estereotips masclistes amb els homes que atenc des de la perspectiva de les dones.
i pel que fa a la resta de l'oficina, crec que ni amb el jueves riguem tant... (encara que també ens fagi por)

BUIT

si no hi ha il.lusió, puc sostenir aquesta història?

CURSA

durant els darrers anys, la meva àvia ha tingut una forma curiosa de concebre la vida o més ben dit, la vida que li queda per viure. més enllà de fer-se càrrec del temps que li queda abans de morir, ha decidit anar cedint la responsabilitat del manteniment de la seva existència a membres de la familia aleatòriament. bé, aleatoria lo que se dice aleatoria la mujer no lo es mucho, perquè els darrers deu anys ha anat delegant en mi una vegada i una altra el fet de seguir viva.

quan anava a l'institut el seu càntic ritual era "nen, quan et vegi acabar el batxiller (bastante le habia costado ya aprender lo de bup para encima marearle la perdiz con eso del cou) ja em podré morir tranquila". un cop a l'universitat, la cosa va passar a un "nen, quan et vegi acabar la carrera ja em podré morir a gust". efectivament ( i no sé si per horror d'ella, que a aquelles alçades ja devia veure que de seguir superant els reptes que ella em posava, la cosa acabaria a la funerària), vaig treure'm la carrera i des de llavors, la dona ha seguit posant paulatinament obstacles entre ella i la mort, com si la vida fos una cursa de competició olímpica i la meta fos palmar-la (els següents reptes van ser trobar una feina estable, treure'm el títol d'anglès i aconseguir un pis on viure). suposo que arribats a aquestes alçades la meva àvia va haver d'escollir entre deixar de fer-me a mi responsable de seguir viva perquè li anava complint totes les expectatives que li garantitzaven morir-se o bé comprovar que la següent demanda (l'eterna recerca d'una parella que et cuidi, t'estimi, bla bla bla) era massa pel seu nèt i, per tant, passar-li el relleu a algú altre.

no fem tots el mateix que la meva avia, en el fons? vull dir: comprar coses, ficar-nos en hipoteques, anar al gimnàs i l'infinitat de petits (o gegants) rituals als que ens sotmetem no són en realitat una altra forma d'anar posant obstacles entre nosaltres i la mort? no hem après encara que la mort forma part de la vida i que sense ella viure seria un autèntic conyàs?

no es tracta d'alegrar-nos del fet de morir-nos però sovint ens enganxem als aspectes més físics i materials i perennes de la vida per la por que ens fa desaparèixer i arribar al final de la cursa.

FAMILIA

així com fa uns dies penjava un post sobre el fet de tenir dues mares aquest cap de setmana m'ha servit per validar que també tinc dues families: la biològica (imposada) i la que jo he anat escollint confeccionar com si es tractés d'una manta de patchwork.

tot i que determinats col.lectius (que fan més olor de ranci que les ampolles de baron dandy) ens intenten vendre receptes més elaborades (necessites un pare masculí, una mare femenina, etc.), em permeto proposar-vos una recepta més simple i autèntica de la ampliament difosa familia tradicional:

1 quilo i mig d'amor: trobareu moltes variants al super però que no us enganyin. la recepta només funciona si l'amor és de veritat. per tant podeu deixar de banda aquests sucedanis tipus xantatges emocionals o vinculacions genètiques (són menys costosos, sí, però fan malbé la recepta)

750 gr. d'acceptació: fresca i sense colorants, que no tingui gust ni a enveja ni a prejudici. que sigui flexible i permeti moldejar-la per a que el conjunt resulti més esponjòs i harmonitzi el resultat. rebutjeu un cop més imitacions.

i ja està. us sembla poc? els ingredients no són fàcils d'aconseguir però en el fons són els únics necessaris de veritat. si aquests dos estan ben cuits la resta vindrà sola.

l'avantatge respecte a la recepta tradicional de familia està en que pots trobar aquests ingredients en una varietat de persones més ampli del que és habitual. seguint aquest exemple la meva familia es composa de: un pare (que es el meu i té parts de la natatxa i d'en lluís i de la meva jefa), una mare (que és la meva i és la margaret i és en ramon), una àvia (que és la meva i la de sevilla), uns oncles (que són els meus i en jose luís i la natalie i l'isabel i en tinet), unes germanes (que són l'eva i la silvia i la romina i la mar i la rebeca), uns germans (que són en tibu i en jordi i en joan i en raul i en randall i en sergi), uns cosins (que són la mia i l'irene i les annes i en sergi i l'edgar i les montses i la sílvia i l'alba i l'xpi), una familia extensa (que són l'emma i l'anna i l'olga i en xevi i la roser i en jaume i la mercè i la lola i en xavi i la marta) i un amor (ell ja sap qui és).

i al igual que passa a totes les families a la meva hi ha disputes i alegries i envejes i admiracions, hi ha moments en que us engegaria a passeig i moments en que us donaria tot el que tinc.

d'aquest estira i arronsa surt un batec. el sentiu? està dins meu.

043044

els nous tibus surten el proper 21/03/07. alguns m'heu preguntat què passa amb els anteriors que no estan penjats a l'emule. no us preocupeu, abans que acabi el mes espero tornar a estar en linea des de casa (ja fa set mesos!) i els tibus tornaran a estar disponibles. fins llavors, us deixo amb la portada.

SO

des d'avui el blog també s'escolta. si teniu els altaveus posats ja ho haureu notat, si no, feu-ho. el que sona aquests dies, perquè m'atrapa, m'encanta i em conmou és el nou single dels bloc party. i com vull que us atrapi, encanti i conmogui com a mi us poso la lletra (s'accepten karaokes simultanis) i la traducció.



i, i still remember / how you looked that afternoon / there was only you / you said it was just like a full moon / blood beats faster in our veins /we left our trousers by the canal / and our fingers they almost touched

you should have asked me for it / i would have been brave / you should have asked me for it / how could i say no? / and our love could have soared over playgrounds and rooftops / every park bench screams your name / i kept your tie / i'd have gone wherever you wanted

and on that teacher's training day we wrote our names on every train / laughed at the people off to work / so monochrome and so lukewarm / and I could feel our days where becoming night / i could feel your heart beating across the grass / we should have run, i would go with you anywhere / i should have kissed you by the water

you should have asked me for it / i would have been brave / you should have asked me for it / how could i say no? / and our love could have soared over playgrounds and rooftops / every park bench screams your name / i kept your tie / i'd have let you if you asked me/

i still remember

jo, jo encara recordo /el teu aspecte aquella tarda / només hi eres tú / vas dir que era talment una lluna plena / la sang batega més ràpid a les nostres venes / vam deixar els nostres pantalons al costat del canal / i els nostres dits qüasi bé es van tocar /

m'ho hauries d'haver demanat / hauria estat valent / m'ho hauries d'haver demanat / com et podria haver dit que no? / i el nostre amor es podria haver enlairat per damunt de patis i terrats / cada banc del parc crida el teu nom / em vaig quedar la teva corbata / hauria anat on haguessis volgut /

i en aquell dia d'entrenament del professor, vam escriure els nostres noms a cada tren / ens vam riure de la gent que sortia de treballar / tan monocroma i tan apagada / i podia sentir com els nostres dies es convertien en nit / podia sentir el batec del teu cor a través de l'herba / hauriem d'haver fugit, hauria anat amb tu a tot arreu / t'hauria d'haver besat al costat de l'aigua/

m'ho hauries d'haver demanat / hauria estat valent / m'ho hauries d'haver demanat / com et podria haver dit que no? / i el nostre amor es podria haver enlairat per damunt de patis i terrats / cada banc del parc crida el teu nom / em vaig quedar la teva corbata / t'hauria deixat fer si m'ho haguessis demanat

encara recordo

LE LE LE

le le le s'ha convertit d'uns mesos cap aquí en una expressió freqüent entre els meus. l'orígen de tan festiva expressió cal buscar-lo en la yayita de l'eva (promotora d'altres perles de la llengua ibèrica tipus: "niña, llevo ensssima er desasosiego de la rasssa humana"), concretament en la reconversió de la paraula chicle que sota su arte y poderío passa a ser chiquele. l'eva, molt inocentment (o no tant), li va fer d'eco i va respondre le le le, y asi se inició el fenómeno que nos ocupa.
veiem alguns exemples d'us del le le le:
a) com a mode de salutació per telèfon (dejando en el olvido los pasados de moda diga, digame y digamelón)
b) com a forma de fer playback quan un no es sap la lletra d'una cançó (el nonaino-nonaino està más visto que la igartiburu en la primera y lo del kiwi-melón es moda de un día)
c) com a forma d'allargar paraules que acabin en le o en lo que nos de la gana (sirvan de ejemplo mi mismo nombre, que passa a ser alelelele; adjetivos en expresiones como "que agradabelelele eres"; o mutaciones de segundo grado como holalala).
eva, sergio, rebeca, fina, benoit (que por lo de ser francés convierte el oh la là en oh la là le le le) , silvia i jo mateix som fans acèrrims del seu ús, el que sovint ens comporta mirades d'incomprensió dels altres (que per cert ni ens van ni ens venen).

us convido des d'aquí a incorporar-lo quan vulgueu i a difondre'l (sirva todo esto de homenaje a la yayita).

MASCULINITAT

el proper 8 de març publico article a el punt diari. aquí el teniu en primicia (això de seguir el blog té els seus privilegis):

la nova masculinitat?

existeix en les celebracions com les d’avui dia 8 de març –dia de la dona treballadora– un rerefons trist que poc té a veure amb el reconeixement de la dona (ja sigui treballadora o no).

l’existència de dies al calendari com el dia d’avui, el 28 de juny (dia de l’orgull gay), el 25 de novembre (dia contra la violència de gènere) o el primer de desembre (dia de la sida) implica, respectivament, que ni els drets de la dona estan encara reconeguts, ni la comunitat homosexual integrada, ni la violència vers les dones eradicada ni la sida controlada com a malaltia.

els sociòlegs afirmen que el primer pas cap a l’equiparació de drets està en la visibilització de la desigualtat i/o celebració de la diferència. es a dir, avui es celebra el fet de ser dona i a la vegada es denuncia que pel fet de ser-ho es justifiqui un tracte desigual. el que cap dels teòrics socials sembla haver pogut explicar fins ara és durant quant de temps s’ha de sostenir la discriminació, quantes manifestacions amb pancartes i consignes enginyoses s’han de produir fins que la desigualtat acabi per desaparèixer i la diferencia s’integri.

per què només un dia per a la dona? per què no tots els dies? podem jugar a imaginar celebrar els dies a la inversa: la jornada de la societat benestant, el dia dels drets laborals de l’home, la setmana de l’heterosexualitat, el mes de la raça blanca, etc. si ens resulta còmica aquesta imatge deu ser perquè estem acostumats a pensar que la situació d’aquests col·lectius és la normal. preocupant forma de pensar, al meu entendre.

porto quatre anys treballant al sector social com a psicòleg en l’àmbit de la violència de gènere i/o familiar; en concret treballo amb la figura agressora de la parella (home en la majoria de casos) i amb menors maltractats. he escoltat històries de tot tipus sobre la violència, formes de justificar-la, conseqüències de patir-la i promeses d’abandonar-la. en qualsevol seminari o formació a la que assisteixo com a ponent sempre algú m’acaba fent la mateixa pregunta: aquests homes canvien? la resposta és rotunda: sí, però no tots. i el fet més contundent encara es que aquells que ho fan passen per un procés de deconstrucció que la majoria d’homes no maltractadors mai ha experimentat.

són aquests un temps de doble moral. la meva àvia prové d’una generació que no tenia cap mena de problema en admetre el seu masclisme i en fer-lo patent. no ho celebro en absolut, però en la mesura en que aquest masclisme era visible, un o una hi podia fer front, posar-li nom, fer-lo real. avui en dia, part de la societat viu encara amb valors, idees i creences pròpies de l’època de la meva àvia, gent que encara assumeix que la finalitat de la dona és casar-se i tenir fills i que només ets home en tant tinguis una dona al teu costat que reafirmi el teu estatus. la resta de la societat, els progressistes, els moderns, com diu la meva àvia, hem aconseguit incorporar nous discursos i valors i fins i tot permetre’ns el luxe de jutjar aquests valors patriarcals. se’ns omple la boca amb paraules com igualtat i respecte però semblem no adonar-nos de les noves formes de masclisme i relacions dependents que estem aplicant i difonent.

des de d’anuncis de campanyes de desodorants masculins que redueixen la dona a poc més que un animal que segueix el rastre deixat pel mascle dominant, fins a cançons d’amor que parlen del fet que “sin ti no soy nada” i que es converteixen durant setmanes consecutives en el número ú de les llistes radiofòniques de mig país. aquesta mateixa part de la societat que s’escandalitza quan el programa sensacionalista de torn comenta el cas d’una nova dona morta a mans de la seva parella, troba graciós un anunci de desodorant que denigra a la dona i taral·leja una cançó que no sap parlar d’amor sense fomentar la dependència i viure l’abandó de la relació com l’anul.lació de la persona.

no deixo de pensar que el patriarcat com a estructura social és com un virus informàtic. quan una generació ha trobat una forma de detectar-lo, el virus muta i busca noves formes de propagar-se (el darrer invent es diu metrosexualitat, o com fer creure al personal que els paràmetres estètics, l’us de productes de bellesa i la depilació afecten d’alguna forma la sensibilitat de l’home que per art de màgia passa a ser empàtic, tendre i conscienciat). en diuen la nova masculinitat. potser si que és nova, però en una gran part perquè utilitza noves formes de maquillar el seu masclisme. literalment.

(BLOC) PARTY

MARES

ets la meva primera mare i a força de viure tantes coses junts fa cinc o sis anys vaig optar per no explicar-te'n més de meves, just després que morís l'avi, com si la teva comprensió tingués un límit. vius al pis de sota meu i et veig un cop a la setmana i la majoria de vegades necessito estar posant límits constantment amb tu, no sé si tu me'ls demanes però jo els poso igualment, el que em fa pensar que moltes vegades es la meva, de comprensió, la que té un límit. ahir vaig baixar a veure't amb la laika una estona i vaig tenir ganes d'explicar-te el que em passava, com em sentia, que em feia feliç i què no aquests dies i em va servir per corroborar que hi ha coses que et superen i que com a mare et costa entendre i acceptar del teu fill, però que a pesar de no saber què dir-me ni com fer-ho amb mirar-me als ulls en vaig tenir prou per saber que m'estimes.

you're my second mom. i met you ten years ago, when i was on my first outbreak and we spoke yesterday on the phone to wish me happy birthday while my second outbreak has already begun. you live on the other side of the world and we've seen each other only three times. you call me your spanish son and i showered your kitchen in orange juice the first morning i was there. you've always been kind and understanding even when things probably overwhelmed you the same way things here overwhelmed my first mom and made me feel loved making the distance physical, not emotional. things were hard for me when we met, things are hard for me now and will be hard in the future, i'm sure. it's just that i can't stop growing old. thanks for being on my side.

QUASI 28

demà faig 28 anys. és curiòs pensar que fa 28 anys i un dia legalment encara no existia, que la meva vida va començar a contar d'ençà que vaig sortir del ventre de la meva mare. què passa amb els nous mesos anteriors? demà legalment no hauria de fer vint-i-vuit anys i nou mesos? la vida intra-uterina només conta quan es parla d'avortaments?
ahir pensava en com han estat aquests vint-i-set dies d'aniversari fins ara, sense saber encara que m'espera al llarg de demà.
amb quatre anys recordo agafar un empatx a casa dels meus avis, en concret hi ha una foto meva al balcó i una mà (la del llavors meu oncle manel, crec) oferint-me un gelat de nata i xocolata i jo amb cara de pomes agres, portava un jersei verd de coll alt i ulleres de pasta i tenia el cabell llis (semblava un dels nens que s'asseia amb en koko damunt la tàpia de barrio sésamo).
amb set anys recordo un aniversari trist, amb els meus pares discutint-se per assumptes que jo encara no volia saber i m'havien fet escoltar. l'infància no s'acaba d'un dia per l'altre però crec i sento i sé i noto que la meva va fer un triple salt mortal llavors.
amb dotze anys, el menjador de casa dels meus pares s'emplena dels primers amics de classe, la primera festeta de nois i noies (a pesar que en abstracte jo estigués més interessat en ells que en elles, els records de ballar a les fosques without you de nilson amb la maria o l'ester tenen un pes emotiu important; al cap i a la fí, el contacte és el contacte).
amb divuit anys els meus companys de classe penjen una pancarta feta amb llençols del balcó de l'institut per felicitar-me. el que no saben es que jo aquell dia començo una hora més tard (teniem pràctiques quinzenals del laboratori de química amb un professor que, ara que ho penso, ha mort aquest any). aquella mateixa nit és carnaval a roses i ens disfressem de hippies. l'inna a més em munta un dinar al matí següent només amb les noies de la classe i cada una d'elles em regala una flor i un escrit.
als dinou l'inna (de nou) ajunta els meus amics de figueres i l'universitat i sopem a un xino on acabem fent guerra de pastís de llimona. inna, crec no haver-te agraït mai aquests dos aniversaris tan especials i sento fer-ho ara, tants anys després i en un blog que potser mai llegiràs però gràcies, de veritat.
finalment, amb vint-i-set, apareix un ram de flors amb un portador que em descol.loca i trenca el esquemes dels quals depenc i que em fa estimar de nou i acceptar-me, que em reconcilia amb parts meves que censuro i em fa descobrir a persones que a vegades em conxeien millor que jo mateix, amigues i amics nous que estimo com si portessin amb mi tota la vida.
tant si demà em feliciteu, com si us n'oblideu, gràcies per estar amb mi aquests vint-i-vuit anys (i nou mesos) us conegués llavors o no.

CRISI

moviment canvi espai reflexió pèrdua aprenentatge equip dubte necessitat inestabilitat trucada respiració calfred estic com tu manipulació ombra espera poder ara sí nòmina persones subsistència dret posició fidelitat reubicar evolució criteri sms de matinada no ho personalitzis confusió ara no sindicat tremolor en el fons sempre hi has estat tu justificació horària realitat sortida

PUNTS

entrada fulgurant del nou any (per cert, benvinguts sigueu). el sopar a la casa de l'eva de santa llogaia (amb dancing, fiesta y cachondeo inclosos) ja havia estat molt bé: que sí un anunci de casament per aquí, que si unes fotos amb cares esperpèntiques per allà, que si fel.lacions simulades a neules, que si ara rajem la programació de la tele (on em va la huguet amb aquest pelucón?), que si campanades new-age a tv3, etc.

però només l'eva podia posar el toc màgic i kitsch de la nit fent-se un, segons ella, petit tall al dit amb un ganivet mentres l'ensabonava. conclusió: tots amb el cotxe cap a la clínica santa creu a la 1.30 de la matinada de cap d'any, l'eva amb un pedal estupendu, explicant-li acudits al metge mentres aquest li cosia el dit (ell també es va animar a explicar-ne uns quants, el pobre home no tenia res millor a fer) i l'infermera li posava una anti-tetànica en plan estoque del cordobés i nosaltres, cual reporteros del national geographic, enregistrant-ho amb là càmera de fotos i el mòbil.
la resta de la nit va tenir el seu punt (verbigràcia etílica) i vam acabar esmorzant xocolata al carrer a les 7 de la matinada reflexionant sobre l'amor i les històries que hi muntem al damunt.

l'eva ja havia pronosticat a la seva manera la seva voluntat de negar l'inici del 2007 felicitant a tothom per accident amb un "feliç 2008".
saltar-se 365 dies a la torera té un càstig kàrmic... tres punts per l'eva (de sutura, en el seu cas)

2006 PT.02: PEL.LÍCULES

heus aquí algunes de les millors pel.lícules d'aquest any en la meva opinió:

infiltrados (de martin scorsese)

scorsese demostra que el cine que se li dona bé es el negre, encara que sigui fent el remake d’una peli de culte taiwanesa com és el cas. un guió mil.limètric, trampòs i enrevessat al que si voleu es pot acusar de jugar constantment a despistar al personal però que no fa malbé en absolut aquest joc de miralls i nines russes (una història dins d’una altra, que es el contrari d’una tercera que està dins d’una quarta que etc, etc, etc.). en di caprio per fi demostra que sap actuar i, a més, que per fi s’està fent gran (i no és només pels quatre pèls que porta a la barba). en nicholson fa un cop més d’ell mateix (a veure quan fa una evolució tipus clint eastwood, que el rotllet histriònic em comença a saturar) i per mi la perla és en mark wahlberg que es llueix en els escassos vint minuts de paper de poli cabró que té a la peli. enginyosa, lliure de moralina i contundent, la peli és una bomba de rellotgeria que aconsegueix enganxar-te al seient durant més de dues hores (tot un mèrit si tenim en compte aquesta estranya mania que els ha donat als directors per mantenir-te assegut davant una pantalla durant 150 minuts de forma gratuita).

brokeback mountain (d’ang lee)

una història d’amor que sí es una pel.lícula de cowboys gays (no acabo d’entendre aquesta mania que els ha entrat als implicats en la peli en negar l’essència de l’història: si ells dos no fossin gays no estariem parlant d’una història així) que a més parla de moltes altres coses: els rols patriarcals, les mentides, la covardia, el dolor, les distancies insalvables i que fa mal. mal de veritat. és lenta, silenciosa i ofereix una visió poc ensucrada de les relacions amoroses (siguin entre homes o dones), per tan us en podeu abstenir si busqueu el melodrama fàcil o si sou homòfobs (de fet, si sou homòfobs, què coi feu llegint el meu blog?). soberbia fotografia, espectaculars interpretacions i un pòsit que us anirà arribant dies després que l’hagueu vist. tot i que mai he aparellat els oscars amb sinònim de qualitat el cert es que que una peli com crash passés al davant d’aquesta obra mestra resulta preocupant.

volver (de pedro almodóvar)

almodóvar sap explicar històries sobre dones de forma clara i conmovedora encara que hi posi tota la parafernàlia cañí que tants admiradors i detractors li ha reportat. quan en canvi ha centrat les seves pel.lícules en l’element masculí la cosa sempre s’ha posat tèrbola i opressiva (veieu per exemple la ley del deseo o la mala educación). la penélope ho borda i el guió és sensacional (no us dona la sensació que és un híbrid entre magnolias de acero y el sexto sentido?). una història sòrdida però esperançadora i tendra que deixa un bon regust de boca. per cert, encara que la pe fagi playback, l’escena cantant volver posa els pèls de punta.

v de vendetta (de james mcteigue)

het aquí com fer una pel.lícula amb vocació comercial que no tracti als espectadors com a encefalogrames planers. se l’ha acusada de fer apologia del terrorisme (si ens posem així se la podria acusar d’instigar al poder a ser dictatorial i absolutista, no et dic?). visulament impactant (la manifestació amb màscares, l’explosió final, la caiguda de les fitxes de dominó), amb escenes brillants (com es resol el procés de transformació del personatge de natalie portman o la carta que l’antiga inquilina de la cel.la ha deixat a un forat de la paret) i amb un guió de forta càrrega política, la pel.lícula es una excel.lent combinació de cine-palomitas i reflexió sobre la gestió del poder.

hard candy (de david slade)

noia i noi es coneixen a un xat. noi juga a seduir-la. noia juga a deixar-se seduir. finalment queden a una cafeteria, es coneixen en persona, i marxen junts a casa del noi... fins a qui tot normal exceptuant el fet que ell te 32 anys i ella 14. el que passa a partir d’aquí és millor que no us ho expliqui, només dir-vos que la pel.lícula crea un joc del gat i la rata d’atmosfera opressiva i terrorífica jugant amb elements bàsics del teatre (a l’estil d'obres com ara paraules encadenades), una mínima escenografia (tot succeeix a una mateixa sala), i una fotografia espetacular que juga més amb el que s’insinua que no amb el que es veu (antològica la seqüencia de l'intervenció). el pes de la pel.lícula recau en les interpretacions dels dos actors (sobretot de l’ellen page que encara no entenc com no ha tingut més premis). molt tensa. esteu avisats.

mysterious skin (de gregg araki)

després de varies pelis independents i amb estètica i temàtica de sèrie b, gregg araki es posa seriòs ( i com!) per parlar de temes com ara la pedofilia, els records de l’infancia, la prostitució masculina i (ele ahi el momento freakie de la pelicula) l’abducció extraterrestre. la història relata, sense concessions ni sentimentalismes, la vida de dos adolescents: un que es prostitueix des del 13 anys i que té un forat negre en comptes de cor i un altre que té buits a la memòria i que està convençut que va ser abduit pels marcians durant l’infancia. quan els dos es trobin, les coses es complicaran... el director sap com tocar un tema tan dur com el que tracat la pel.lícula amb peus de plom o sigui que si teniu ganes d’una història valenta ja l’esteu aconseguint. ah, i la cançó dels crèdits finals és de sigur rós, ¿que más se puede pedir?

2006 PT.01: CDS

heus aquí els millors cd's d'aquest any en la meva opinió:



deftones: saturday night wrist

una autèntica sorpresa. sense que mai m’haguessin acabat de convènçer, els deftones es marquen, al meu gust, el millor disc de l’any: rock dur i atmosfèric a la vegada, experimentació amb l’electrònica, distorsió de veus i guitarres i embolcallament amb un só sensual i agressiu. prova d’aquest nou estil és cherry waves, una inmensa balada a mig temps plena de xiuxiuejos misteriosos, riffs de guitarra atronadors i loops melòdics. tenint en compte que cada vegada que s’han acostat a la comercialitat la banda ha fet mitja volta i ha sorprès a tothom amb el nou disc, qui sap cap on tiraran a partir d’ara? i per arrodonir-ho, una portada excepcional que resumeix a la perfecció l’atmosfera opressiva i sensual del disc.



kasabian: empire

tan pompòs i egocèntric com el títol indica, el sólid segon disc dels kasabian combina a la perfecció el rock de tota la vida i l’electrònica ballable. partint de l’incendiari single que dona nom al cd, les onze cançons s’encadenen alternant entre els mig temps d’aire oriental (me plus one) els himnes electrònics que a la vegada podrien omplir un bar chill out i una disco de moda (by my side) i els ritmes apocalíptics que pots escoltar circulant per una carretera a tota velocitat (sun/rise/light/flies). imprescindible.



editors: the back room

sonen com els nous joy division (pel meu gust ho fan molt millor que els interpol, amb qui sovint els comparen), es a dir, foscos i envolvents. una barreja iresistible de rock post-gòtic, melodia i ritmes ballables (agafeu-vos per exemple munich, someone says o blood). i per si amb això no n'hi ha prou, estic totalment enamorat de la veu d'en tom smith. ja voldrien moltes bandes tenir un disc de debut tan brillant i fosc a parts iguals com aquest.



incubus: light grenades

cinquè disc dels incubus que queda a mig camí entre el nu-metal contemplatiu de morning view i la ràbia vital del a crow left of the murder. han deixat d’experimentar amb el funk en les seves composicions i és cert que han anat perdent l’originalitat que els caracteritzava en anteriors àlbums però han guanyat en solidesa i en l’instrumentalització de les cançons. hi ha peces amb l’estructura explosio-calma-explosió marca de la casa (l’excepcional a kiss to send us off, que conté un vers que em té particularment enganxat: here i am, there you are, now the clouds become electric), peces introspectives sobre l’amor que van de l’estructura convencional de la balada (dig) a ritme progressius i soberbis (oil and water). no és el millor que han fet, però s’agraeix que madurin tan i tan bé.



fon román: silencio cómodo en un jardín descuidado

el baixista dels desafortunadament dissolts piratas llença el seu primer projecte en solitari, un album intimista amb gran cura per les melodies i sobretot per les lletres (serà influencia meva però jo us dic que li veig un rotllo gestàltic que pa qué) i que narra excepcionalment instants particularment difícils de la vida. en altres paraules, que et pots trobar tararejant tranquilament a la dutxa algun vers de dosis (si no dopo el ego, se dispara y realimenta mi deseo, y el deseo causa la insatisfacción) o de colegio vacío (tengo la sensación de un colegio vacío, de un viaje de vuelta) i pensar: “joder, quin mal”. sí, fa mal, però et fa sentir viu i és boníssim. això és música.



the magic numbers: those the brokes

ja al seu primer es va dir d'aquesta doble parella de germans que sonaven com uns the mamas and the papas modernitzats. una hora de bona música, càlida i lluminosa, que, tot i no incitar sempre al bon rotllo, conmou i atrapa des dels primers acords de this is a song fins a les darreres notes de goodnight.




placebo: meds

ja sabeu els que em coneixeu que tinc debilitat per placebo, però es difícil no tenir-ne després d’escoltar meds. els crítics diuen que han posat l’esforç en depurar el só però que les tretze cançons sonen massa iguals i que se’ls veu massa el seu gust pel drama. part de raó tenen, però a mi m’agraden. i molt. les lletres per fi parlen de coses concretes (lluny queda ja l’abstracció de cançons com pure morning que, a pesar de ser una de les meves preferides, encara no sé ben bé de què coi parla) i algunes com ara song to say goodbye se’t graven a l’incosncient d’inmediat. sense renunciar a les balades progressives (follow the cops back home) o als subidons típics de la banda (meds, infra-red, drag, because i want you) el disc punxa en una de les col.laboracions més esperades, amb en michael stipe, cantant de r.e.m. no sé ben bé que estaven intentant en aquesta cançó, però sigui com sigui, la resta del cd és per tirar cohets. si això és un placebo, el fàrmac deu ser la hòstia.

AMSTERDAM

per moltes llegendes urbanes i fets demostrables legislativament que ens haguessin explicat sobre holanda, el que ens hem trobat a amsterdam ha superat les nostres expectatives. no és tan sols per l'ambient socio-polític lliberal i tolerant (aquesta barreja de legislatura pro-homosexual -a anys llum encara de la que tot just nosaltres hem incorporat aquí-, acceptació del lliure consum de drogues i una entesa molt sòlida i vàlida del que és la prostitució i més centrada en el cobriment de les garanties mínimes que en la prevenció utòpica) sinó per l'atmosfera de la ciutat en sí.
abrigats fins les orelles ens ha plogut, pedregat i fet sol. el museu van gogh ens ha decepcionat, sobretot perquè el més representatiu d'ell ja ho haviem vist al museu d'orsay a l'agost. la casa d'anna frank, en canvi, a mi em va tocar la fibra de mala manera pel munt de detalls de la convivència qüotidiana que encar hi ha en aquella casa (els retalls de revistes de cine que l'anna enganxava a la paret per fer més suportable el fet d'haver d'estar amagada en aquella habitació tres quartes parts del dia, la llibreria que amagava l'entrada a la part secreta de la casa, les marques fetes a les parets que mostren el creixement d'ella i els seus germans abans de ser desscoberts i enviats a auschwitz...).
i en contraposició, la frivolitat d'entrar a botigues tan especialitzades que encara ens preguntem com poden subsistir (el millor exemple: una botiga dedicada exclusivament als respalls de dents) o una altra de santuaris i imatgeria religiosa mexicana. passejant per leisenplein hem menjat donuts de plàtan al costat d'una pista de patinatge sorbe gel, hem tastat curry de coco a un restaurant de wok, shwarmes amb maionesa d'all, arròs amb gessamí tailandès i gelats americans de cireres i xocolata (ja us deia jo a la tornada de parís que la millor forma de veure com ens estem globalitzant és la proliferació de restaurants de gastronomia internacional arreu on vagis).
i sobretot la sensació que els carrers i els canals canvien de lloc, que no hi ha mapa que desxifri el misteri d'una semi-metrópoli en la que és fàcil i desitjable predre's i trobar-se, on cada canal xiuxiueja històries noves sobre la regulació del nivell del mar per a que els fonamets dels edifics no e spodreixin i s'enfondrin, on la mirada tèrbola de prostitutes sota llums vermells és material de cantautor i la varietat i el tamany dels consoladors dels sex-shops és material de monòleg per a presentadors de late-shows, rodejat tot del perfum dolç i enganxifòs de la marihuana i l'espectre psicotròpic de bolets al.lucinògens que es conreen als soterranis foscos i humits d'una amsterdam que, aquests dies de nadal, sembla més treta d'un conte de hans christian andersen del nou mileni que mai.

p.d.: shiquetita, viatjar amb tu és un autèntic plaer (i van tres!)

039040041042

us deixo la portada dels nous tibus (sortida el 21.12.06). segueixo sense connexió a casa però tan bon punt em recuperi els penjaré a l'emule. i, sí, aquesta és l'edició quadruple de nadal.

LUCÍA

després d'intentar penjar la foto vàries vegades i no aconseguir-ho per excés de memòria (irene y kay, como esto sea premonitorio, vuestra niña promete) aquí teniu en primicia la foto de la lucía, que ara mateix té poc més d'un mes. totalment comestible...

(...)

entre parèntesis per designar que no hi ha paraules fixes, ni regles obsoletes, ni gests encasellables. per significar que hi ha espai per a tot, per a accedir i per a negar, per crèixer, per aprendre, per alimentar-se.

entre parèntesis per abraçades, per acolliments, per refugis i somriures i també per a reptes, aventures, desafiaments i caigudes en picat. per fer-me saber que hi sou i m'hi feu ser.

SARDINERO

ja hem tornat de santander i, en contra del previst, hem treballat molt i fet poc el turista. la montse arribava amb moltes ganes de provar la gastronomia del nord, però no contava amb que jo soc un animal instintiu i que em moc per impulsos primaris: la primera nit els meus peus no responien gens i per tal de no caminar més vam acabar menjant en un frankfurt (frustració culinària num.1), el segon dia el meu estòmac no podia més i vam acabar a una pizzeria (frustració culinària num.2). en conclusió, a partir d'aquí vam començar a provar el tapeo cántabro (que dit sigui de passada, des que ens estem globalitzant un pot experimentar-ho a un lizarran o txapela qualsevol).

guies gastronómiques a part, santander té un encant decadent especial, passejar per la playa del sardinero de bon matí, veure el mar d'un color i espuma diferent al que estem acostumats aquí, les mansions oceàniques a primera linea que resulten grandiloqüents i espectrals al mateix temps, l'olor de sal que impregna i corrosiona els carrers i un laberint de caminets que es perden entre patis, escales tortes, edificis-eixam dels anys 70, supermercats autòctons i surfistes de dos metres.

el congrés ha sortit de conya, el nostre taller va crear expectació i va tenir molt bona rebuda (de fet ha anat tan bé que es probable que a principi de l'any vinent anem a fer algun taller a pamplona). hem vist conflictes polítics i ponents provocadors, ens han passejat amb cotxe en companyia de gent del ministerio, ens han regalat productes de la terra i buscat per convidar-nos a un sopar de gala (nosaltres, molt elegantment, ens haviem escapat de l'hotel i de tota la seva parafernàlia politicament correcta).

i estar tres dies amb tu, montse, ha estat un plaer. merci per les xerrades nocturnes d'una habitació a l'altra i per oferir-me un punt de vista tan diferent. quan repetim?

SANTANDER

demà marxo fins dissabte cap a santander amb la montse de bcn. la descripció formal de l'assumpte és que anem a un congrés sobre infancia amb altres professionals del país. la descripció real implica una peassso habitación a un hotel quatre estrelles davant de mar, trasllat amb taxi des de l'aeroport, despeses pagades y juerga y cachondeo cántabro.

si entreu al blog de la montse veureu que ella també ja ha començat amb la pre-crónica del viatge i que ningú dels del curro (tant a bcn com a girona) es creuen que anem a treballar. quina imatge estarem donant de nosaltres mateixos que fa que ens prenguin per uns fiesteros desalamados? (per si queda algun dubte, no només assistirem al congrés sinó que a sobre som ponents; la montse ja ha deixat caure algun spoiler al seu blog sobre la dinàmica que els pensem fer als professionals encorbatats)

ja us informaré a la tornada de l'estat de la qüestió. per a peticions i comandes de productes de les cantabries dir-vos que ja porto la maleta d'over-booking total (otra vez será.. bé, de fet per a amsterdam ja us dic que tampoc). qualsevol trucadeta serà ben rebuda.

NINETS

tres bones amigues meves des de temps inmemorials (anna, ester i mireia) han posat en marxa el seu petit projecte. fan ninos personalitzats totalment artesanals a partir d'una foto i informació sobre la persona en qüestió. encara no tenen l'infraestructura engegada però a figueres ja exposen a una botiga de disseny.
si voleu més informació: annagc21@hotmail.com

EN OBRES

tinc la casa en obres. mentres escric això uns paletes desconeguts (bé, ara menys després de tenir-los a casa des de les 8:30 del matí) estan acabant d'esquarterar les parets, remoure les finestres i empastar-hi les noves de pvc.

recordo quan la sílvia m'explicava el que era tenir paletes a casa, la sensació estranya de (qüasi) habitar amb uns desconeguts que remenen casa teva sense apenes relacionar-t'hi. cinèfil com soc, he començat a trobar paral.lelismes amb pel.lícules d'inmediat. he pensat en los otros (a més ahir a la nit la van fer per al tele) quan mentres jo em canviava a l'habitació ells mantenien a l'habitació del costat una conversa que res tenia a veure amb la casa on estaven o amb qui hi vivia. de fet, es coneixien entre ells i escoltar-los dir de cop "home, miquel, què fas tu per aquí?", com si casa meva fos la secció d'esports del corte inglés un dissabte per la tarda, m'ha alienat per complet.
llavors m'he passat la major part del matí al bunker de la meva habitació, llegint i bevent té, amb la laika, veient com tot s'anava acumulant de pols blanca, traces de guix, sacs de ciment i vidres plastificats. i crec haver arribat al sumum del paroxisme quan he recordat el habitante incierto (peli freakie a reivindicar des d'ara mateix) i m'he sentit jo l'element estrany a la meva pròpia llar, com si fos un atrinxerat.
arribats a aquest punt he decidit acabar socialitzant amb ells, parlant d'on venien (resulta que de vic: anna verdaguer, aquests són dels teus!) i com era la seva feina ("pesada, però quina no ho és!" m'han dit). ells, a canvi, m'han demanat on podien anar a dinar i un, fins i tot, veient els cds del despatx, m'ha demanat si em venia de gust posar bloc party de fons perquè a ell també li agradaven molt.

ja veieu, com a los otros o a el habitante incierto, només quan un s'atreveix a deixar el monstre de banda, s'adona que el monstre és un mateix. suposo que després d'haver-me tragat en una sola setmana la matanza de texas, amanecer de los muertos i saw 3 tinc la vena paranoica pujada i veig amences, fantasmes i monstres a tot arreu.

en conclusió, necessito pelis que acabin bé, floretes, rajos de sol i petons...

GENERACIÓ B

haurà arribat el moment profètic? ja sabeu de què us parlo... aquell moment en que t'adones que els de la teva generació van desapareixent dels teus entorns qüotidians...
en altres paraules: on coi us heu ficat aquestes barraques? em nego a pensar que el motiu de no haver-nos trobat hagi estat:
a) la multitud apocalíptica de gent que no saps ben bé d'on surt
b) l'esquizofrènia ocasionada pels canvis sobtats de clima (i vestuari, no cal dir-ho)
c) el bany hormonal al que et veus sotmès quan et rodejen adolescents que surten per primera vegada quan ja és fosc
d) el qüestionable gust dels programadors musicals (capaços de combinar ideologia okupa i els 40 principals a la vegada)
e) la similitud entre el gruix del llom dels entrepans i el del tèl de ceba (tot pel mòdic preu de 3 euros en una barreta de pa que va ser cruixent cap allà al 1984).

què ens passa a la generació b? tenim morrinya? tenim parella? tenim son? ens fem grans?
sigui com sigui, si hi ereu, espero que ho hageu disfrutat i si no, espero que també.

A+X

atenent a les peticions del sempre honorable públic penjo el discurs del casament:

quanta felicitat poden ocasionar dues lletres? una simple s i una simple i. un simple sí.

fa aproximadament mig any, mentres jo provo per primera vegada el que es fer de disc-jockey, asseguts tots a una taula i rodejats de petites espelmes que procuren no lluir gaire per no restar-vos un protagonisme merescut, ens mireu als ulls i deixant tres eterns segons de silenci enllaceu les vostres mans mentres ens digueu que el proper mes d’octubre penseu respondre afirmativament a una pregunta formulada davant un altar.

i tot i que alguns ja ho havien previst, escoltar-vos-ho dir suposa tota una altra història. una història que lliga records i estones compartides i ens proposa a tots un nou camí. i, a risc de posar-me generacional, penso en aquest sí que us heu dit i en tots els sís que hem compartit durant aquests, com a mínim, dotze anys amb vosaltres.

començant pel sí que ens va fer conèixer, un “sí, pots seure a la taula del meu costat” a l’institut, seguit d’un “sí, podriem sortir a pendre alguna cosa a la plaça del sol” i solidificant-se més tard, suposo pel fred amb el que ens trobariem, amb un “sí, anem a praga de viatge d’estudis”. i després de respondre incontables sís a en xavi cada vegada que ens proposava un acudit per fer més lleugeres les setze hores de bus” l’anna ens diu “sí, en xavi té alguna cosa interessant…” i poc temps més tard, amb la pols a les bambes típica de les barraques, als voltants d’un vint-i-vuit d’abril per ser mes concrets, ens digueu “sí, sortim junts” i nosaltres us contestem “sí, ja era hora…”

i acabem l’institut amb un “sí, hem aprovat selectivitat” i un més triunfal encara “sí, pots entrar a la carrera per la qual t’havies matriculat”. i a mi per la part que em toca amb en xavi ens uneix un “sí, podríem compartir pis d’estudiants” i així és durant anys d’universitat en els quals nosaltres responem a en xavi amb un sí quan ens pregunta “hi ha res de tall per dinar?” i l’anna pronuncia sís a barcelona que la porten a lituània un estiu i a nosaltres a conèixer begudes d’europa de l’est tan bon punt torna.

i a partir d’aquí la vida prèm l’accelerador i després que la secretària de la facultat li digui a en xavi que “sí, tens tots els crèdits necessaris per obtenir el títol” l’anna desapareix pràcticament durant un any i l‘únic sí que li sentim a dir es “sí, estic tipa d’estudiar pel mir”. i quan tot passa i digueu als vostres pares “sí, marxem definitivament” us adoneu que a pesar que sí és complicat trobar una feina del que has estudiat i, més encara, quatre parets a les que poder anomenar “casa” vosaltres esteu experimentant un sí més profund i interessant, un “sí, em comprometo amb tu” i un “sí, vull acompanyar-te” i un “sí, veus els meus defectes i les meves virtuts i per això mateix t’estimo i et respecto, per tot el que ets i el que fas de mi quan estem junts”.

i de fet m’adono que a pesar que ja no ens veiem com abans perquè “sí, som diferents i tenim formes diferents de viure la vida” sí us sento a prop, us hi sentim i m’adono que no importen els sís que m’hagi oblidat ni tots aquells altres sís que us esperen a partir d’ara i que us canviaran la vida; el que importa es que en aquest instant i davant tots nosaltres, mares, pares, avis, germans, oncles, cosins i amics us acabeu de dir el sí més important.

us estimo. us estimem. gràcies per fer-nos tan feliços.

BBC

una de les trilogies socials (que no evolutives al meu entendre) antològiques per les quals tot esser humà pot acabar passant és per la d'assistir a una boda, un bautizo y una comunión. en qüestió de tres setmanes jo he passat per un casament i per un naixement que m'han remogut moltes coses.

del casament em quedo amb l'estampa almodovariana d'un conductor de micro-bus que, a nou minuts de l'inici del casament, ens pregunta com es va a la basílica en qüestió acompanyada a l'instant d'una marató pels carrers de castelló vestits de gala amb corbates (ells) i talons (elles). em quedo amb la mirada il.luminada dels nuvis en veure's, com si ho fessin per primera vegada i em quedo també amb la sensació d'estar-los llegint el que els hi havia escrit i veure'ls emocionats i emocionar-me jo també. em quedo amb el cel blau de l'almadrava, la persecució dels cambrers per robar-los el darrer canapé que t'agrada, les dones de 40 per amunt que després de felicitar-me pel discurs em diuen que vagi a festejar (encara es fa servir aquest verb?) amb alguna noia del casament (senyora, el fet que porti mitja hora calibrant al cambrer de la barra amb la mirada no li diu res?), em quedo amb les mirades nostàlgiques cap a l'anna i en xavi (quant de temps junts!, quants canvis!), em quedo amb la retrobada sincera amb gent del meu passat a qui aprecio (enric) i gent nova a qui m'és fàcil començar a apreciar (marjorie) i amb el bailongo i la jarana de veure a en beto aferrat al micro poseït, com ell diu, per l'esperit d'en tom jones cantant des de l'habani-bi fins a la sintonia de "bola de drac" a capela.

del naixement de la lucía em quedo amb la seva foto enviada per e-mail, els seus ulls clucs, la seva expressió serena, el fet de saber que la manta que li vaig regalar abans de neixer l'abraça ara mateix. em quedo amb el fet totalment descomunal i indescriptible que algú a qui estimes acaba de concebre una nova vida (felicidades irene, felicidades kay).

em quedo ple de tots i cada un de vosaltres, de les ganes de viure i del subidón pel qual he passat aquests dies. us estimo.

SÍ

després dels nombrosos comentaris que he rebut sobre el post que vaig fer sobre els no que no soc capaç de pronunciar encara en veu alta, em vaig quedar força parat i porto dies pensant-hi...
mentres acabava l'escrit pel casament de l'anna i en xavi aquest proper dissabte, em vaig posar a pensar en el valor dels sí i en com em costa admetre coses que sí són i en les maniobres que em munto per a no veure-les. cert és que ja he començat a dir alguns sí aquest any que m'han fet mal i m'han ocasionat estones d'insomni i ulls vermells al matí, però m'alegra haver-me arriscat. encara que em fagi mal. encara que no sàpiga què fer amb el que em passa. encara que ara tingui més insomni i els ulls un to més vermell que abans. hi ha un meravellòs privilegi en el fet d'admetre que soc qui soc.

de fet, no saber dir no es no saber dir sí.

RRRRRRR

a part de ser el soroll que fan els gats quan els sobes durant una estoneta, rrrrrrr (sí, amb 7 r's, ni una més ni una menys) es el soroll preferit de la romina i meu. i tant pot designar les ganes de veure'ns i abraçar-nos com pot omplir buits en els nostres converses a mode de senyal identificativa d'apreci. és a dir, exactament com els gats.

(sí, es un mini-post i és intranscendent, però oi que mola?)

OFF LINE

després d'una trepitjada accidental (tot i que els gestàltics diuen que res és accidental) ahir per la nit, el meu mòdem ha passat a millor vida. conclusió: si els de jazztel es posen les piles tornaré a tenir connexió a finals de mes. fins llavors em veuré com una ànima en pena pul·lulant damutn dels teclats aliens a l'espera de poder ser seduït per les perverses ones de al pantalla que... en resum, a okupar ordinadors foranis s'ha dit (el que és més, no vulgeu saber l'ordinador des del que estic escriguent ara mateix...)

es curiós, no? vull dir, això d'estar fora de linia... em fa pensar en que quan no tens internet no el necessites, quan el tens creus que no en depens i quan desapareix et mires els módems amb salivera... una mica com l'amor. sí, ho heu endevinat, estic amb la vena sentimental a tope...

en fi, us seguiré informant des de l'e-xili.

pd: evidentment això implica suspensió temporal de la disponibilitat dels tibus. una cosa és okupar pcs, l'altra instalar-hi l'emule per la face...

no vull no saber dir no / no vull estar-me preguntant si puc ser amic teu / no vull acceptar aquesta feina / no tinc ganes de veure't / no m'agrada que em questionis / no em sap greu / no vull contestar-te els sms's / no vull que t'interessis per mi només quan et passa alguna cosa / no vull ser el teu fill perfecte / no m'agrada el fet d'haver-me de passar un dia assegut a la teva taula / no vull dir "no puc" quan el que em passa es que "no vull" /no penso el mateix que tu / no vull fer veure que no estic enfadat / no sento que sigui un 3 / no vull responsabilitzar-te del que em passa / no vull marxar / no vull que no em donis res a canvi / no vull dir coses que no sento / no vull perdre't

... si?

037038

els nous tibus estan a punt de sortir. si els voleu baixar de l'emule, a partir del 21 de setembre, els heu de buscar com a arxius amb l'entrada "TIBU037038".

PLOU

plou. hi ha núvols negres, llamps elèctrics, basses d'aigua i llums de neó.
plou. hi ha talls de llum, pous de fang, cables d'alta tensió penjant, esllavissades i trons.
plou. hi ha problemes al tren, vies tallades, operaris de renfe amables a les 9 de la nit, turistes amb mala lluna que increpen fantasmes del passat i conductors d'autobusos suplents que fan hores extres i que no saben quan cobraran.
però també hi ha un amic especial que no va a treballar perqué precisament plou, i com no treballa em diu d'anar a dinar, i vaig a dinar amb ell i em convida, i com plou m'anulen una darrera visita i penso en fer un café amb ell, i quan no sé si tornaré a casa m'ofereix de dormir a casa seva.

hi ha dies que plou, sí, però no estan malament del tot.
merci, rei.

(RE)START

així com fa un mes i pocs dies elogiava l'arribada del primer dia de vacances no sé jo si podria fer el mateix amb el primer dia de tornada.
avui, mentres esmorzavem amb les de la feina, parlavem de què fariem en l'hipotètic cas que ens toqués la loteria, però no una loteria d'uns quants milions sinò suficients euros com per no necessitar viure treballant mai més (posats a fer algo, fem-ho bé). la laura i jo hem arribat a una mateixa conclusió: l'estat de l'esser humà no és el de treballar, treballar és quelcom social. tenim molt clar que de ser milionaris no treballariem. i la suposada realització personal? bé, en el meu cas hi ha infinitat de paisos per visitar, hobbies que desenvolupar, llibres que llegir, cds que escoltar, pel·lícules que disfrutar, etc, etc, etc. per suposat que la meva realització no passaria per la meva feina.
i afegeixo aquí una brillant reflexió de la meva cap: de la mateixa manera que paguem per les coses que ens agraden i volem, no creieu que si treballar fos tan gratificant com diuen no ens haurien de recompensar cada mes sinó que hauríem de pagar nosaltres?
ja us dic jo que aquestes perles filosòfiques només es recullen (com es recull el raïm moscatell i el xarel.lo) durant la primera setmana de setembre.
ai, i encara queden dotze setmanes per marxar a amsterdam...

PERDONES ROMANTICONES

quin gustasso el concert de pastora ahir a l'acústica (comparat amb el que vam veure l'eva i jo a platea l'octubre passat aquest va ser molt més electrònic, i el so va deixar una mica que desitjar alguns moments, però bravo pel festival que ens van donar els riba and company).
i quin gustasso, també, trobar gent estimada mentres la dolo se marcaba un "lunes" boníssim i sonaba de fons "no habría dudas, ni broncas, ni perdones romanticones..." després de tant de temps: marta, inna, anabel, vero, marc, montse, vik, laura, marta, didi, kaki...
hi ha abraçades, somriures, mirades que salten el temps i la distància.

SLABLANG / PRIMPERAN

fet 1:

de tots és sabut els noms estranys (en suec, diuen) que els posen als productes d'ikea. slablang, per exemple, és el nom del despertador que em vaig comprar el dimecres passat. l'eva anava a comprar coses pel pis i al final l'irene i jo vam acabar emplenant-li el cotxe. en fi... ja es sap el que té ikea...

fet 2:

de tots és sabut els noms estranys (genèrics, en diuen) que els posen als fàrmacs. primperan, per exemple, és el nom del fàrmac que m'he estat prenent aquesta nit per la gastrointeritis que he agafat. per tant, dj goldengate avui no actua al maçart (amb les ganes que tenia, us prometo que queda pendent!). en fi... ja es sap el que té la llei de murphy...

conclusió:

l'excés d'assistència a ikea pot produir gastrointeritis?

BANNER

fibra tocada... en xavi augé s'ha currat un banner boníssim amb el menda lerenda de dj. rei, moltissimes gràcies. ja t'ho dic jo sempre: ets un artista! fins que m'aclari amb com penjar-lo, us deixo l'imatge fixa.

À LA LEMON

tornada de paris...
sabem tots el què suposa marxar de viatge, oi? aquella sensació que qualsevol cosa mundana i convencional (la pluja, el gust del pa, un cd, dormir en un llit, veure sortir el sol) feta en un país estranger té un cert je ne sai quoi (ele ese francés ahí, llengua amb la que m'he retrobat durant aquest viatge). hem caminat allò incaminable (carlos, te tomo la imagen prestada cuando decías que de tanto andar se os veía el hueso del talón): camps elisis amunt, marais avall, de la bastilla a la madeleine, pujat per la torre eiffel, baixat per les catacombes (amb entrevista a un baixista heavy inclosa), atravessat l'arc de trimof i navegat pel sena. hem menjat turc (kebabs, falafels), grec (tzatziki, baklavah), francès (crèpes, fondue.. i, si us plau, aneu a sopar a la crèperie imogène. demaneu-me les referències), mexicà (burritos, nachos) i hindú (pakora, arròs basmati). ens hem perdut, trobat, descollonat (proveu de demanar una coca-cola à la lemon i a veure què us diuen els cambrers), sorprès amb l'amabilitat dels parisencs i sobretot posat nostàlgics només tornar.
hi ha un encant en aquesta ciutat que jo, tant avessat als palabreríos, no us puc arribar a descriure. que la meva frustració us serveixi per entendre el que és parís.
shiquetita, viatjar amb tu és un autèntic plaer.

LA LISTA Y ME VOY

mentre damunt el meu llit s'amunteguen els pantalons, samarretes, roba interior i articles varis de supervivènica (guia, ipod, càmera, pempis) finalment he enllestit les cançons dels nous tibus. sé que havia dit a la tornada, però quan em poso en la vena obsessiva... en fi, ja em coneixeu. mentre ho acabo d'enllestir tot penso que aquests són dies estranys: bona part de la gent que conec està de trànsit: es fan el passaport, marxen a madrid a tenir la seva filla, revisen maletes, tornen, estan a punt de marxar, estan en un creuer, viatgen en cotxe per europa de l'est...
la sílvia un dia em feia pensar en com són les nostres cases quan no hi som, en què passa als espais que habitem quan no hi ha ningú, en l'estranya sensació de calma i nostàlgia que confereixen... penso en totes les cases buides dels meus amics, en la pols acumulant-se lentament, el soroll esmorteït del motor del frigorífic, el batec milimètric de les plantes al crèixer... casa nostra també fa vacances de nosaltres.

tibu 037:
01.meds/placebo 02.starlight/muse 03.summertime/the sundays 04.smile/lily allen 05.oh mandy/the spinto band 06.could be anything/the eames era 07.hotel roosevelt/augustana 08.afraid/nelly furtado 09.boy from school/hot chip 10.if we're in love/roisin murphy 11.what if?/andreas johnson 12.gold lion/yeah yeah yeahs 13.consolation prizes/phoenix 14.pioneers/bloc party 15.huddle formation/the go! team 16.camisado/panic! at the disco 17.your heart is an empty room/death cab for cutie 18.it's beginning to get to me/snow patrol 19.end up like this/jurassic 5 20.thank you for hearing me/sinnead o'connor

tibu 038:
01.empire/kasabian 02.for us/pete yorn 03.middle eastern holiday/hard-fi 04.brand new lover/the servant 05.when you were young /the killers 06.down on my head/yellowcard 07.leaving so soon/keane 08.tell me baby/red hot chili peppers 09.dacha/montag 10.paris 400/mylo 11.stay with you/lemon jelly 12.workaday day/bleu 13.all this time/budapest 14.please please please/shout out louds 15.just like tv/the depature 16.fasion sense/fall out boy 17.stolen/dashboard confessional 18.it beats for you/my morning jacket 19.brand new colony/the postal service 20.distance/editors

PORTADA

un darrer regalet abans de marxar de viatge, la portada dels nous tibus (el llistat de les cançons, us el deixo per a la tornada). pels que no sabeu de què va tota aquesta història us ho explico resumidament: fa cinc anys, quan en tibu i jo ens vam conèixer treballant als cines ell només escoltava la música de la ràdio i no conexia res del que jo escoltava llavors, o sigui que en plan experiment li vaig dir que li faria un parell de cd’s a veure què li semblaven (amb portada disseny de la casa incorporada, què us pensaveu?) i el fet és que no només li van encantar sinó que es va tornar fan total i en va demanar un parell més.
cinc anys després, per un ritual que ni nosaltres sabríem explicar, els tibus han anat seguint, generant més expectació cada vegada (pregunteu-li-ho a l’implicat sinó) i sortint cada tres mesos, concretament el 21 de març, juny, setembre i desembre, coincidnt amb el canvi d’estació. tots han estat edicions dobles exceptuant els dels dos últims hiverns que pel rollo de ser nadal es van convertir en quadruples amb el que fent càlculs ens situem que els propers seran els tibus 037 i 038 (que són uns quants).
fer-los es tota una història: cada un té la seva portada especial i normalment té a veure amb algun assumpte amb el que jo estigui en aquell moment així com les cançons que hi van a dins, i l’odre en que les poso, que solen ser unes 18 per cd (als tibus hi ha espai per a tot pero en general es basen en el rock alternatiu, la música electrònica, el pop, la psicodèlia, el rock progessiu i el hip-hop, fins i tot per a coses comercials que jo considero de qualitat, es a dir, que hi trobareu cançons de coldplay però no de las ketchup, per exemple). tot i que cada tibu és únic, després de cinc anys fent-los jo diria que hem trobat un estil propi i tot.
com que molts dels nostres amics comuns ja comencen a tenir integrat això dels tibus, aquesta vegada em ve de gust que els pogueu tenir també vosaltres o sigui que, com ja us deia més avall, els penjaré a l’emule a partir del 21/09/06 (tot i que en tibu tindrà la còpia oficial).
vist en perspectiva, és una passada compartir música que t’agrada amb gent que estimes, hi ha tantes coses que no cal dir…

REFLEXIO

us deixo amb una reflexió abans de marxar. ahir per la nit amb la sílvia veiem antes del atardecer i el personatge de la julie delpy al parlar de la seva situacio sentimental diu: "siento que el amor y la realidad son conceptos contradictorios para mi".
deixeu-la reposar uns dies i ja m'ho fareu saber...

pd: si no heu vist el combo antes del amanecer i antes del atardecer no sabeu el que us esteu perdent. cuidadín, però, que duelen...

MAÇART

el proper dia 01 de setembre punxo al maçart amb els meltselectors i dos companys seus més. serà sessió marca de la casa (o sigui, efervescent i eclèctica). per altra banda, finalment per incompatibilitat de dates la sessió al x de la platja de la rubina no podrà ser. haurem d'esperar una altra nit d'estiu...

si mentrestant voleu anar obrint boca, us passo el link del maçart:
www.festivalmassart.org

PRE-PARIS

a falta de menys d'una setmana per marxar de viatge a parís, les vacances prosegueixen al seu ritme (sopars a la platja de garbet, sessions maratonianes de dvds pendents apoltronat al menjador de casa amb la laika tombada damunt la panxa, cafès i tès i orxates i tòniques i sucs de llimona amb menta al capvespre, kebabs nocturns a la platja d'empuriabrava sotmesos a una sessió d'exfoliació a base de sorra i tramuntana amb la difda, hores mortes a la platja amb la sílvia divagant sobre l'amor i altres vicis, competicions de salts de tsunamis a port de la selva amb la mar mentres 3/4 de la comarca està en flames, postals que arriben a la bustia de qualsevol punta del globus i trucades apassionants de no menys de 40 minuts a bolívia per parlar amb la romina).
a tot això, l'elaboració dels nous tibus (sortida el 21/09/06) ja ha començat. d'aquí res penjaré la portada i el llistat de les cançons, tant per a en tibu com pels altres, que en certa forma ja en formeu part també. de fet, m'estic començant a plantejar penjar-los al emule i que se'ls pugui baixar qui vulgui, ja us ho faré saber...
per cert, tibu, quin gustasso que brokeback mountain et molés tant! ara mateix també estic recuperant lost in translation i kill bill...