TARONJA INTERNACIONAL

portava uns quants dies volent fer un post sobre el golden gate però tota la informació que trobava al respecte es limitava a parlar de la seva construcció, dels diferents arquitectes que van passar pel projecte, de la seva ubicació estratègica dins la badia o de com en realitat no està pintat de color vermell sinó d'una tonalitat anomenada international orange. informacions totes elles que, si bé et poden fer guanyar un formatget al trivial pursuit, només em permetien fer un post més propi d'un blog d'arquitectura tècnica que no d'un sobre la condició humana. i llavors vaig recordar el que la margaret em va explicar una vegada mentre creuàvem el pont a peu durant un boirós matí de juliol, no sé si la primera o la segona vegada que vaig estar a san francisco: l'elevat nombre de suicides que escollien el pont com el lloc on treure's la vida.

des que es va acabar de construir l'any 1937 i fins l'any 2005 en que es va deixar de fer recompte oficial del nombre de suicidis (argumentant que era una estadística morbosa i tranquilitzant així la mala consciència de l'americà mig que creu que allò que no s'anomena passa directament a no existir), més de mil dues-centes persones s'havien tret la vida llençant-se des del golden gate, la primera d'elles només deu setmanes després de la seva obertura. fins que aquest recompte es va deixar de portar a terme, el lloc del suicidi s'ubicava en relació a un dels 128 punts de llum que es troben al llarg del pont. com podeu veure al gràfic de sota, la majoria de suicides escullen llençar-se al buit des del mig de les dues torres, orientant-se cap a l'interior de la badia.

la pasarel·la del golden gate es troba a 67 metres per damunt del mar. un cos d'uns 85 quilos que es llenci des d'aquesta alçada tarda uns quatre segons en caure i xocar contra la superfície de l'oceà a una velocitat de cent vint quilòmetres per hora, el que converteix l'aigua en un element tan sòlid com una paret de formigó. només una trentena de persones han sobreviscut a la caiguda, totes elles perquè van caure de peu, patint això sí vàries fractures i lesions internes.

tot i l'aturada del recompte oficial, s'han seguit efectuant altres recomptes molts d'ells extrets d'informes de la policia. durant l'any 2006, un total de 34 persones es van llençar al buit i una setantena més van ser retingudes per la patrulla d'autopistes de california en varis intents de saltar des del pont. molts dels agents es van començar a queixar a l'ajuntament de la ciutat del fet que ells tan sols podien retindre físicament als suicides i allunyar-los del pont, però que això no els aturava de tornar-hi una vegada i una altra. en un trist exemple de perseverància, existeix el cas documentat d'una noia de piedmont que després de sobreviure a una primera tentativa de suicidi a principis del 1988 va tornar-se a llençar des del pont a finals del mateix any.

la margaret m'explicava mentre observàvem el mar sota nostre a través de les espirals de boira que s'havia contemplat diverses vegades la possibilitat de posar una tanca de seguretat al llarg del pont, de la mateixa manera que s'havia fet a dalt de l'empire state building o de la torre eiffel. aquestes tanques havien reduit a zero el nombre de suicides que havien escollit aquests edificis emblemàtics com a lloc on posar fi a la seva vida. li vaig argumentar a la margaret que l'únic que feien aquestes tanques era allunyar el factor problema, proporcionar un fals escenari tranquilitzador de la consciència al ciutadà, i que tan sols desplaçaven als sucides a altres llocs, a altres edificis d'on també se'ls faria fora, com si es volgués acabar recloguent-los dins de casa i que l'impacte de la seva decisió fos el més minimitzada possible. ella em va dir que tampoc hi estava d'acord però que als estats units es podria entendre un argument així com una apologia del suicidi públic i espectacular. finalment les tanques no es van arribar a posar mai, però no pels arguments que estavem exposant sinó perquè (1) la seva instal·lació era cara, sobre uns vint milions de dólars, i (2) resultaven anti-estètiques. escolliu la opció que us provoqui menor urticària. estats units mai em deixa de sorprendre.

afortunadament una ong adientment anomenada jump for life va posar en marxa fa uns anys una linia d'assistència amb varis telèfons d'emergència ubicats al mateix golden gate per tal de poder atendre a persones en situació de crisi que es dirigien al pont amb l'intenció de trobar consol precipitant-se entre la boira. també existeix un documental titulat the bridge que recull testimonis de familiars i amics de persones que van decidir que l'únic pas que els quedava per donar en aquesta vida era des d'una construcció de color taronja internacional.

només he viscut dos suicidis de prop, el d'un noi del meu institut quan jo devia tenir catorze anys i el d'una companya d'universitat fa cinc anys. el primer em va deixar sorprès per la visió que va oferir als que llavors entràvem a l'institut del que podia ser el revers de l'adolescència i el segon em va deixar el regust amarg del que podia ser el revers de la vida adulta. què impulsa a algú a suicidar-se ja sigui en l'intimitat de la seva habitació o des d'un dels ponts més importants del mon? sincerament no ho sé però des de fa un temps tinc la teoria que quedar-te massa enganxat al que t'està passant ara, com si això fos el trailer de la resta de la vida que t'espera, hi pot tenir alguna cosa a veure.

fa temps vaig llegir un conte sobre un rei ciclotímic que canviava d'humor cada vint-i-quatre hores, passant de ser inmensament feliç i càndid a sentir-se irritable i sobrepassat per la tristesa. al seu regne va arribar un savi que havia escoltat de la seva extranya malaltia i li venia a oferir la solució definitiva al seu mal. el rei li va demanar en què consistia la cura del seu estat canviant i el savi li va entregar una petita capseta daurada diguent-li que cada dia quan es llevés pel matí havia de llegir el paper que hi havia dins de la capseta, independentment de quin fos el seu estat d'ànim. el rei, que no s'ho acabava de creure, li va dir si estava segur que la solució fos tan simple i el savi li va insistir que no importava si estava alegre o trist, el missatge era sempre el mateix i que això era tot el que necessitava per sostenir-se cada dia. al matí següent el rei va obrir la capseta tan bon punt es va llevar i a dins hi va trobar una nota que deia: has de saber que això també passarà.

tant de bó més gent ho sabés.