METRATGE

un lleó rugint o una noia amb una torxa o un pegasus o el segle vint o els germans warner.

jack twist i enis del mar tornen de passar junts el seu primer cap de setmana a la muntanya en quatre anys i no saben què dir-se. per la carretera els adelanta primer una furgoneta groga, el claxon de la qual no deixa de sonar, amb una familia disfuncional a dins i, després, un autobús que no pot baixar de les cinquanta milles per hora. mitjançant un zoom que atravessa el lateral de l'autobús (gràcies a un programa d'edició digital) veiem a un dels passatgers. la seva veu en off ens indica que pensa que no és just acabar dins un autobus així després d'haver-se escapat d'una presó de màxima seguretat gràcies al tunel que ha fet a la paret, aquesta vegada sense programa d'edició digital, sinó amb una simple cullereta de cafè durant anys, en secret. però tampoc passa res perquè de cop, gràcies a un enginyòs gir de guió, ens adonem que tots els passatgers ja estan morts i que són fantasmes i les seves rumiacions són tan incorporees com cada una de les seves cèl·lules. i de sobte aquesta sub-trama és el record d'un somni que joel barish intenta que li esborrin de la seva ment però s'adona que és un bon lloc on amagar-hi a la clementine, que és la ex a qui ha volgut esborrar abans d'adonar-se que a mesura que la van esborrant, torna a enamorar-se d'ella. i la clementine, a la seva vegada, té els seus propis records dins el cap d'en joel, un dels quals és de quan navegava en un vaixell enorme que en el seu viatge inaugural va xocar amb l'únic bloc de gel que hi havia flotant en el mar. i dins el vaixell viatjava un home amb talent, un geni de l'engany (que havia assassinat al seu amant durant el trajecte perquè començava a fer preguntes) que començava a espantar-se de la terrible solitud creixent dins seu. i en una fusió de fotogrames, la seva mirada perduda és ara la d'una noia a tokio, perduda per dins i per fora, que enlluernada pels neons de shibuya, pren de referent a un adult que està tan perdut com ella. i aquesta ciutat de llums i neons en realitat es troba dins una bola de vidre, plena de flocs de neu que són el resultat d'escultures de gel que fa un noi que té tisores en lloc de mans i que viu dins un castell en el qual les escombres tenen vida pròpia i netejen soles cada racó de la fortalesa mentre esquiven a hipopotams que assajen ballet clàssic. mentre la càmera s'allunya del castell veiem que es troba rodejat d'un bosc on hi ha criatures que vesteixen de color vermell que tenen atemorida a una població de feligresos vestits de groc que encara no han descobert l'ús polític de la por. mitjançant un remolí de l'imatge veiem com un elegant compte d'aparença humana llegeix sobre aquest poble en un diari d'època mentre pren absenta amb la seva estimada, que va donar per perduda fa segles, i per qui ha atravessat (sic.) oceans de temps i mar. els serveix l'absenta el mateix cambrer que va estar contractat a l'hotel overlook, on un vigilant es va tornar boig a mesura que l'hivern avançava fins al punt d'agafar una destral i començar a jugar a fet i amagar amb la seva familia. la destral havia estat esmolada per hatori hanzo, que no en tenia prou amb les katanes que feia a les nuvies vestides de lycra groga, amb la venjança com a combustible i nom prohibit al dni. la nuvia provenia d'un barri residencial on els seu veí, pare de familia amb la crisi de la classe mitja, tenia fantasies amb una noia adolescent a qui veia recoberta de pètals de rosa. i aquesta noia era amiga d'una altra que vestia com la caputxeta vermella, que tenia afició a la formació on-line sobre la castració i que es relacionava amb un fotògraf vint anys més gran que ella tant seductor com sospitós. a l'altra banda del carrer, en un traveling circular, descobrim a un home que de jove vestia de blanc, escoltava a beethoven i estava fascinat per la ultra-violència i que es va sotmetre a un experiment de condicionament clàssic per erradicar la seva conducta antisocial. la seva mare, uns anys abans, quan el mon era en blanc i negre, havia ballat i've written a letter to daddy vestida com una nina de porcellana mentre la seva germana paralítica agonitzava a l'habitació de dalt, però el que no sabia ella era que la germana planejava fugar-se aviat amb un fotògraf sexagenari contractat pel national geographic que havia estat rondant l'estat de madison buscant ponts de fusta i amb el que portava temps cartejant-se. junts somien amb ballar el cancan remodernitzat a parís tot versionant clàssics dels noranta mentre de fons uns focs artificials puntejen el cel de paper cartró amb una lluna on s'hi ha estabellat un cohet. dins el cohet hi va un carregament de cocaina que, en un flashback, veiem que ha estat empaquetada per renton, spud i sick boy, tres joves provinents d'un suburbi britànic que han d'escollir una vida, un treball, una casa i una assegurança dental. la cocaina provenia de l'amic d'un d'ells, que sense saber-ho havia fet que la seva mare acabés addicta als estimulants i que veiés com la nevera se l'intentava empassar en una seqüència hipnòtica i surrealista. la mare es preparava bourbons de tant en tant i havia aconseguit perfeccionar la seva tècnica amb el picagels gràcies a la seva amiga catherine tramell, escriptora amb tendència al sexe violent, les perruques rosses i els policies amb l'ego ferit. precisament, el policia assistia a una teràpia de grup conduida per un terapeuta canibal amb predilecció pel fetge amb faves regat amb un bon chianti, juntament amb un altre policia amb problemes de memòria a curt termini i necessitat de polaroids i tatuatges i d'un psicòtic que regentava un motel de carretera i que suplantava a la seva mare a qui havia embalsamat. just a una de les habitacions del motel feia poc s'hi havien arribat a ficar fins a vint persones de cop que havien acabat precipitant-se al vestíbul en el moment que uns agents de la llei, alertats pel rebombori, es van presentar al local. acabat el seu servei, un dels policies, d'amagat del seu company, es va dirigir a un club de drag queens on treballava les nits que tenia lliures amb les dues companyes amb les que havia fet un tour pel desert australià pujat al damunt del sostre de l'autobús vestit de parallamps espectacular. el vestit li havia dissenyat norma desmond, una antiga estrella del cine mut amb deliris de grandesa que en aquests trams finals de metratge s'encamina cap a la càmera fins que aquesta es torna borrosa i es passa a un fos en negre. en un gloriòs epíleg veiem una fabulosa mansió en venta el propietari de la qual ha pronunciat enigmàticament la paraula rosebud abans de morir. la nova compradora, una jove parisenca enamorada de la vida a qui li agrada trencar el sucre de la crema catalana amb el dors de la cullera, ha decidit organitzar una festa però necessita demoldre el parlament anglès que li queda just davant per tal de tenir una millor vista. el seu amic v s'ofereix victoriòs, valent, viciat, virtuós i sense vacil·lacions a dinamitar l'edifici aprofitant per fer un discurs sobre el feixisme i la dictadura. i mentre el parlament explota pels aires, un jove atractiu vestit amb una bata, roba interior i sabates (que té mitja cara destrossada després d'haver-se disparat dins la boca per tal d'eliminar un alterego que li estava complicant l'existència), li agafa la mà i li diu que l'ha conegut en un moment estrany de la seva vida.

crèdits.

adoro el cinema.