2006 PT.02: PEL.LÍCULES

heus aquí algunes de les millors pel.lícules d'aquest any en la meva opinió:

infiltrados (de martin scorsese)

scorsese demostra que el cine que se li dona bé es el negre, encara que sigui fent el remake d’una peli de culte taiwanesa com és el cas. un guió mil.limètric, trampòs i enrevessat al que si voleu es pot acusar de jugar constantment a despistar al personal però que no fa malbé en absolut aquest joc de miralls i nines russes (una història dins d’una altra, que es el contrari d’una tercera que està dins d’una quarta que etc, etc, etc.). en di caprio per fi demostra que sap actuar i, a més, que per fi s’està fent gran (i no és només pels quatre pèls que porta a la barba). en nicholson fa un cop més d’ell mateix (a veure quan fa una evolució tipus clint eastwood, que el rotllet histriònic em comença a saturar) i per mi la perla és en mark wahlberg que es llueix en els escassos vint minuts de paper de poli cabró que té a la peli. enginyosa, lliure de moralina i contundent, la peli és una bomba de rellotgeria que aconsegueix enganxar-te al seient durant més de dues hores (tot un mèrit si tenim en compte aquesta estranya mania que els ha donat als directors per mantenir-te assegut davant una pantalla durant 150 minuts de forma gratuita).

brokeback mountain (d’ang lee)

una història d’amor que sí es una pel.lícula de cowboys gays (no acabo d’entendre aquesta mania que els ha entrat als implicats en la peli en negar l’essència de l’història: si ells dos no fossin gays no estariem parlant d’una història així) que a més parla de moltes altres coses: els rols patriarcals, les mentides, la covardia, el dolor, les distancies insalvables i que fa mal. mal de veritat. és lenta, silenciosa i ofereix una visió poc ensucrada de les relacions amoroses (siguin entre homes o dones), per tan us en podeu abstenir si busqueu el melodrama fàcil o si sou homòfobs (de fet, si sou homòfobs, què coi feu llegint el meu blog?). soberbia fotografia, espectaculars interpretacions i un pòsit que us anirà arribant dies després que l’hagueu vist. tot i que mai he aparellat els oscars amb sinònim de qualitat el cert es que que una peli com crash passés al davant d’aquesta obra mestra resulta preocupant.

volver (de pedro almodóvar)

almodóvar sap explicar històries sobre dones de forma clara i conmovedora encara que hi posi tota la parafernàlia cañí que tants admiradors i detractors li ha reportat. quan en canvi ha centrat les seves pel.lícules en l’element masculí la cosa sempre s’ha posat tèrbola i opressiva (veieu per exemple la ley del deseo o la mala educación). la penélope ho borda i el guió és sensacional (no us dona la sensació que és un híbrid entre magnolias de acero y el sexto sentido?). una història sòrdida però esperançadora i tendra que deixa un bon regust de boca. per cert, encara que la pe fagi playback, l’escena cantant volver posa els pèls de punta.

v de vendetta (de james mcteigue)

het aquí com fer una pel.lícula amb vocació comercial que no tracti als espectadors com a encefalogrames planers. se l’ha acusada de fer apologia del terrorisme (si ens posem així se la podria acusar d’instigar al poder a ser dictatorial i absolutista, no et dic?). visulament impactant (la manifestació amb màscares, l’explosió final, la caiguda de les fitxes de dominó), amb escenes brillants (com es resol el procés de transformació del personatge de natalie portman o la carta que l’antiga inquilina de la cel.la ha deixat a un forat de la paret) i amb un guió de forta càrrega política, la pel.lícula es una excel.lent combinació de cine-palomitas i reflexió sobre la gestió del poder.

hard candy (de david slade)

noia i noi es coneixen a un xat. noi juga a seduir-la. noia juga a deixar-se seduir. finalment queden a una cafeteria, es coneixen en persona, i marxen junts a casa del noi... fins a qui tot normal exceptuant el fet que ell te 32 anys i ella 14. el que passa a partir d’aquí és millor que no us ho expliqui, només dir-vos que la pel.lícula crea un joc del gat i la rata d’atmosfera opressiva i terrorífica jugant amb elements bàsics del teatre (a l’estil d'obres com ara paraules encadenades), una mínima escenografia (tot succeeix a una mateixa sala), i una fotografia espetacular que juga més amb el que s’insinua que no amb el que es veu (antològica la seqüencia de l'intervenció). el pes de la pel.lícula recau en les interpretacions dels dos actors (sobretot de l’ellen page que encara no entenc com no ha tingut més premis). molt tensa. esteu avisats.

mysterious skin (de gregg araki)

després de varies pelis independents i amb estètica i temàtica de sèrie b, gregg araki es posa seriòs ( i com!) per parlar de temes com ara la pedofilia, els records de l’infancia, la prostitució masculina i (ele ahi el momento freakie de la pelicula) l’abducció extraterrestre. la història relata, sense concessions ni sentimentalismes, la vida de dos adolescents: un que es prostitueix des del 13 anys i que té un forat negre en comptes de cor i un altre que té buits a la memòria i que està convençut que va ser abduit pels marcians durant l’infancia. quan els dos es trobin, les coses es complicaran... el director sap com tocar un tema tan dur com el que tracat la pel.lícula amb peus de plom o sigui que si teniu ganes d’una història valenta ja l’esteu aconseguint. ah, i la cançó dels crèdits finals és de sigur rós, ¿que más se puede pedir?

2006 PT.01: CDS

heus aquí els millors cd's d'aquest any en la meva opinió:



deftones: saturday night wrist

una autèntica sorpresa. sense que mai m’haguessin acabat de convènçer, els deftones es marquen, al meu gust, el millor disc de l’any: rock dur i atmosfèric a la vegada, experimentació amb l’electrònica, distorsió de veus i guitarres i embolcallament amb un só sensual i agressiu. prova d’aquest nou estil és cherry waves, una inmensa balada a mig temps plena de xiuxiuejos misteriosos, riffs de guitarra atronadors i loops melòdics. tenint en compte que cada vegada que s’han acostat a la comercialitat la banda ha fet mitja volta i ha sorprès a tothom amb el nou disc, qui sap cap on tiraran a partir d’ara? i per arrodonir-ho, una portada excepcional que resumeix a la perfecció l’atmosfera opressiva i sensual del disc.



kasabian: empire

tan pompòs i egocèntric com el títol indica, el sólid segon disc dels kasabian combina a la perfecció el rock de tota la vida i l’electrònica ballable. partint de l’incendiari single que dona nom al cd, les onze cançons s’encadenen alternant entre els mig temps d’aire oriental (me plus one) els himnes electrònics que a la vegada podrien omplir un bar chill out i una disco de moda (by my side) i els ritmes apocalíptics que pots escoltar circulant per una carretera a tota velocitat (sun/rise/light/flies). imprescindible.



editors: the back room

sonen com els nous joy division (pel meu gust ho fan molt millor que els interpol, amb qui sovint els comparen), es a dir, foscos i envolvents. una barreja iresistible de rock post-gòtic, melodia i ritmes ballables (agafeu-vos per exemple munich, someone says o blood). i per si amb això no n'hi ha prou, estic totalment enamorat de la veu d'en tom smith. ja voldrien moltes bandes tenir un disc de debut tan brillant i fosc a parts iguals com aquest.



incubus: light grenades

cinquè disc dels incubus que queda a mig camí entre el nu-metal contemplatiu de morning view i la ràbia vital del a crow left of the murder. han deixat d’experimentar amb el funk en les seves composicions i és cert que han anat perdent l’originalitat que els caracteritzava en anteriors àlbums però han guanyat en solidesa i en l’instrumentalització de les cançons. hi ha peces amb l’estructura explosio-calma-explosió marca de la casa (l’excepcional a kiss to send us off, que conté un vers que em té particularment enganxat: here i am, there you are, now the clouds become electric), peces introspectives sobre l’amor que van de l’estructura convencional de la balada (dig) a ritme progressius i soberbis (oil and water). no és el millor que han fet, però s’agraeix que madurin tan i tan bé.



fon román: silencio cómodo en un jardín descuidado

el baixista dels desafortunadament dissolts piratas llença el seu primer projecte en solitari, un album intimista amb gran cura per les melodies i sobretot per les lletres (serà influencia meva però jo us dic que li veig un rotllo gestàltic que pa qué) i que narra excepcionalment instants particularment difícils de la vida. en altres paraules, que et pots trobar tararejant tranquilament a la dutxa algun vers de dosis (si no dopo el ego, se dispara y realimenta mi deseo, y el deseo causa la insatisfacción) o de colegio vacío (tengo la sensación de un colegio vacío, de un viaje de vuelta) i pensar: “joder, quin mal”. sí, fa mal, però et fa sentir viu i és boníssim. això és música.



the magic numbers: those the brokes

ja al seu primer es va dir d'aquesta doble parella de germans que sonaven com uns the mamas and the papas modernitzats. una hora de bona música, càlida i lluminosa, que, tot i no incitar sempre al bon rotllo, conmou i atrapa des dels primers acords de this is a song fins a les darreres notes de goodnight.




placebo: meds

ja sabeu els que em coneixeu que tinc debilitat per placebo, però es difícil no tenir-ne després d’escoltar meds. els crítics diuen que han posat l’esforç en depurar el só però que les tretze cançons sonen massa iguals i que se’ls veu massa el seu gust pel drama. part de raó tenen, però a mi m’agraden. i molt. les lletres per fi parlen de coses concretes (lluny queda ja l’abstracció de cançons com pure morning que, a pesar de ser una de les meves preferides, encara no sé ben bé de què coi parla) i algunes com ara song to say goodbye se’t graven a l’incosncient d’inmediat. sense renunciar a les balades progressives (follow the cops back home) o als subidons típics de la banda (meds, infra-red, drag, because i want you) el disc punxa en una de les col.laboracions més esperades, amb en michael stipe, cantant de r.e.m. no sé ben bé que estaven intentant en aquesta cançó, però sigui com sigui, la resta del cd és per tirar cohets. si això és un placebo, el fàrmac deu ser la hòstia.

AMSTERDAM

per moltes llegendes urbanes i fets demostrables legislativament que ens haguessin explicat sobre holanda, el que ens hem trobat a amsterdam ha superat les nostres expectatives. no és tan sols per l'ambient socio-polític lliberal i tolerant (aquesta barreja de legislatura pro-homosexual -a anys llum encara de la que tot just nosaltres hem incorporat aquí-, acceptació del lliure consum de drogues i una entesa molt sòlida i vàlida del que és la prostitució i més centrada en el cobriment de les garanties mínimes que en la prevenció utòpica) sinó per l'atmosfera de la ciutat en sí.
abrigats fins les orelles ens ha plogut, pedregat i fet sol. el museu van gogh ens ha decepcionat, sobretot perquè el més representatiu d'ell ja ho haviem vist al museu d'orsay a l'agost. la casa d'anna frank, en canvi, a mi em va tocar la fibra de mala manera pel munt de detalls de la convivència qüotidiana que encar hi ha en aquella casa (els retalls de revistes de cine que l'anna enganxava a la paret per fer més suportable el fet d'haver d'estar amagada en aquella habitació tres quartes parts del dia, la llibreria que amagava l'entrada a la part secreta de la casa, les marques fetes a les parets que mostren el creixement d'ella i els seus germans abans de ser desscoberts i enviats a auschwitz...).
i en contraposició, la frivolitat d'entrar a botigues tan especialitzades que encara ens preguntem com poden subsistir (el millor exemple: una botiga dedicada exclusivament als respalls de dents) o una altra de santuaris i imatgeria religiosa mexicana. passejant per leisenplein hem menjat donuts de plàtan al costat d'una pista de patinatge sorbe gel, hem tastat curry de coco a un restaurant de wok, shwarmes amb maionesa d'all, arròs amb gessamí tailandès i gelats americans de cireres i xocolata (ja us deia jo a la tornada de parís que la millor forma de veure com ens estem globalitzant és la proliferació de restaurants de gastronomia internacional arreu on vagis).
i sobretot la sensació que els carrers i els canals canvien de lloc, que no hi ha mapa que desxifri el misteri d'una semi-metrópoli en la que és fàcil i desitjable predre's i trobar-se, on cada canal xiuxiueja històries noves sobre la regulació del nivell del mar per a que els fonamets dels edifics no e spodreixin i s'enfondrin, on la mirada tèrbola de prostitutes sota llums vermells és material de cantautor i la varietat i el tamany dels consoladors dels sex-shops és material de monòleg per a presentadors de late-shows, rodejat tot del perfum dolç i enganxifòs de la marihuana i l'espectre psicotròpic de bolets al.lucinògens que es conreen als soterranis foscos i humits d'una amsterdam que, aquests dies de nadal, sembla més treta d'un conte de hans christian andersen del nou mileni que mai.

p.d.: shiquetita, viatjar amb tu és un autèntic plaer (i van tres!)

039040041042

us deixo la portada dels nous tibus (sortida el 21.12.06). segueixo sense connexió a casa però tan bon punt em recuperi els penjaré a l'emule. i, sí, aquesta és l'edició quadruple de nadal.