2006 PT.02: PEL.LÍCULES

heus aquí algunes de les millors pel.lícules d'aquest any en la meva opinió:

infiltrados (de martin scorsese)

scorsese demostra que el cine que se li dona bé es el negre, encara que sigui fent el remake d’una peli de culte taiwanesa com és el cas. un guió mil.limètric, trampòs i enrevessat al que si voleu es pot acusar de jugar constantment a despistar al personal però que no fa malbé en absolut aquest joc de miralls i nines russes (una història dins d’una altra, que es el contrari d’una tercera que està dins d’una quarta que etc, etc, etc.). en di caprio per fi demostra que sap actuar i, a més, que per fi s’està fent gran (i no és només pels quatre pèls que porta a la barba). en nicholson fa un cop més d’ell mateix (a veure quan fa una evolució tipus clint eastwood, que el rotllet histriònic em comença a saturar) i per mi la perla és en mark wahlberg que es llueix en els escassos vint minuts de paper de poli cabró que té a la peli. enginyosa, lliure de moralina i contundent, la peli és una bomba de rellotgeria que aconsegueix enganxar-te al seient durant més de dues hores (tot un mèrit si tenim en compte aquesta estranya mania que els ha donat als directors per mantenir-te assegut davant una pantalla durant 150 minuts de forma gratuita).

brokeback mountain (d’ang lee)

una història d’amor que sí es una pel.lícula de cowboys gays (no acabo d’entendre aquesta mania que els ha entrat als implicats en la peli en negar l’essència de l’història: si ells dos no fossin gays no estariem parlant d’una història així) que a més parla de moltes altres coses: els rols patriarcals, les mentides, la covardia, el dolor, les distancies insalvables i que fa mal. mal de veritat. és lenta, silenciosa i ofereix una visió poc ensucrada de les relacions amoroses (siguin entre homes o dones), per tan us en podeu abstenir si busqueu el melodrama fàcil o si sou homòfobs (de fet, si sou homòfobs, què coi feu llegint el meu blog?). soberbia fotografia, espectaculars interpretacions i un pòsit que us anirà arribant dies després que l’hagueu vist. tot i que mai he aparellat els oscars amb sinònim de qualitat el cert es que que una peli com crash passés al davant d’aquesta obra mestra resulta preocupant.

volver (de pedro almodóvar)

almodóvar sap explicar històries sobre dones de forma clara i conmovedora encara que hi posi tota la parafernàlia cañí que tants admiradors i detractors li ha reportat. quan en canvi ha centrat les seves pel.lícules en l’element masculí la cosa sempre s’ha posat tèrbola i opressiva (veieu per exemple la ley del deseo o la mala educación). la penélope ho borda i el guió és sensacional (no us dona la sensació que és un híbrid entre magnolias de acero y el sexto sentido?). una història sòrdida però esperançadora i tendra que deixa un bon regust de boca. per cert, encara que la pe fagi playback, l’escena cantant volver posa els pèls de punta.

v de vendetta (de james mcteigue)

het aquí com fer una pel.lícula amb vocació comercial que no tracti als espectadors com a encefalogrames planers. se l’ha acusada de fer apologia del terrorisme (si ens posem així se la podria acusar d’instigar al poder a ser dictatorial i absolutista, no et dic?). visulament impactant (la manifestació amb màscares, l’explosió final, la caiguda de les fitxes de dominó), amb escenes brillants (com es resol el procés de transformació del personatge de natalie portman o la carta que l’antiga inquilina de la cel.la ha deixat a un forat de la paret) i amb un guió de forta càrrega política, la pel.lícula es una excel.lent combinació de cine-palomitas i reflexió sobre la gestió del poder.

hard candy (de david slade)

noia i noi es coneixen a un xat. noi juga a seduir-la. noia juga a deixar-se seduir. finalment queden a una cafeteria, es coneixen en persona, i marxen junts a casa del noi... fins a qui tot normal exceptuant el fet que ell te 32 anys i ella 14. el que passa a partir d’aquí és millor que no us ho expliqui, només dir-vos que la pel.lícula crea un joc del gat i la rata d’atmosfera opressiva i terrorífica jugant amb elements bàsics del teatre (a l’estil d'obres com ara paraules encadenades), una mínima escenografia (tot succeeix a una mateixa sala), i una fotografia espetacular que juga més amb el que s’insinua que no amb el que es veu (antològica la seqüencia de l'intervenció). el pes de la pel.lícula recau en les interpretacions dels dos actors (sobretot de l’ellen page que encara no entenc com no ha tingut més premis). molt tensa. esteu avisats.

mysterious skin (de gregg araki)

després de varies pelis independents i amb estètica i temàtica de sèrie b, gregg araki es posa seriòs ( i com!) per parlar de temes com ara la pedofilia, els records de l’infancia, la prostitució masculina i (ele ahi el momento freakie de la pelicula) l’abducció extraterrestre. la història relata, sense concessions ni sentimentalismes, la vida de dos adolescents: un que es prostitueix des del 13 anys i que té un forat negre en comptes de cor i un altre que té buits a la memòria i que està convençut que va ser abduit pels marcians durant l’infancia. quan els dos es trobin, les coses es complicaran... el director sap com tocar un tema tan dur com el que tracat la pel.lícula amb peus de plom o sigui que si teniu ganes d’una història valenta ja l’esteu aconseguint. ah, i la cançó dels crèdits finals és de sigur rós, ¿que más se puede pedir?

2006 PT.01: CDS

heus aquí els millors cd's d'aquest any en la meva opinió:



deftones: saturday night wrist

una autèntica sorpresa. sense que mai m’haguessin acabat de convènçer, els deftones es marquen, al meu gust, el millor disc de l’any: rock dur i atmosfèric a la vegada, experimentació amb l’electrònica, distorsió de veus i guitarres i embolcallament amb un só sensual i agressiu. prova d’aquest nou estil és cherry waves, una inmensa balada a mig temps plena de xiuxiuejos misteriosos, riffs de guitarra atronadors i loops melòdics. tenint en compte que cada vegada que s’han acostat a la comercialitat la banda ha fet mitja volta i ha sorprès a tothom amb el nou disc, qui sap cap on tiraran a partir d’ara? i per arrodonir-ho, una portada excepcional que resumeix a la perfecció l’atmosfera opressiva i sensual del disc.



kasabian: empire

tan pompòs i egocèntric com el títol indica, el sólid segon disc dels kasabian combina a la perfecció el rock de tota la vida i l’electrònica ballable. partint de l’incendiari single que dona nom al cd, les onze cançons s’encadenen alternant entre els mig temps d’aire oriental (me plus one) els himnes electrònics que a la vegada podrien omplir un bar chill out i una disco de moda (by my side) i els ritmes apocalíptics que pots escoltar circulant per una carretera a tota velocitat (sun/rise/light/flies). imprescindible.



editors: the back room

sonen com els nous joy division (pel meu gust ho fan molt millor que els interpol, amb qui sovint els comparen), es a dir, foscos i envolvents. una barreja iresistible de rock post-gòtic, melodia i ritmes ballables (agafeu-vos per exemple munich, someone says o blood). i per si amb això no n'hi ha prou, estic totalment enamorat de la veu d'en tom smith. ja voldrien moltes bandes tenir un disc de debut tan brillant i fosc a parts iguals com aquest.



incubus: light grenades

cinquè disc dels incubus que queda a mig camí entre el nu-metal contemplatiu de morning view i la ràbia vital del a crow left of the murder. han deixat d’experimentar amb el funk en les seves composicions i és cert que han anat perdent l’originalitat que els caracteritzava en anteriors àlbums però han guanyat en solidesa i en l’instrumentalització de les cançons. hi ha peces amb l’estructura explosio-calma-explosió marca de la casa (l’excepcional a kiss to send us off, que conté un vers que em té particularment enganxat: here i am, there you are, now the clouds become electric), peces introspectives sobre l’amor que van de l’estructura convencional de la balada (dig) a ritme progressius i soberbis (oil and water). no és el millor que han fet, però s’agraeix que madurin tan i tan bé.



fon román: silencio cómodo en un jardín descuidado

el baixista dels desafortunadament dissolts piratas llença el seu primer projecte en solitari, un album intimista amb gran cura per les melodies i sobretot per les lletres (serà influencia meva però jo us dic que li veig un rotllo gestàltic que pa qué) i que narra excepcionalment instants particularment difícils de la vida. en altres paraules, que et pots trobar tararejant tranquilament a la dutxa algun vers de dosis (si no dopo el ego, se dispara y realimenta mi deseo, y el deseo causa la insatisfacción) o de colegio vacío (tengo la sensación de un colegio vacío, de un viaje de vuelta) i pensar: “joder, quin mal”. sí, fa mal, però et fa sentir viu i és boníssim. això és música.



the magic numbers: those the brokes

ja al seu primer es va dir d'aquesta doble parella de germans que sonaven com uns the mamas and the papas modernitzats. una hora de bona música, càlida i lluminosa, que, tot i no incitar sempre al bon rotllo, conmou i atrapa des dels primers acords de this is a song fins a les darreres notes de goodnight.




placebo: meds

ja sabeu els que em coneixeu que tinc debilitat per placebo, però es difícil no tenir-ne després d’escoltar meds. els crítics diuen que han posat l’esforç en depurar el só però que les tretze cançons sonen massa iguals i que se’ls veu massa el seu gust pel drama. part de raó tenen, però a mi m’agraden. i molt. les lletres per fi parlen de coses concretes (lluny queda ja l’abstracció de cançons com pure morning que, a pesar de ser una de les meves preferides, encara no sé ben bé de què coi parla) i algunes com ara song to say goodbye se’t graven a l’incosncient d’inmediat. sense renunciar a les balades progressives (follow the cops back home) o als subidons típics de la banda (meds, infra-red, drag, because i want you) el disc punxa en una de les col.laboracions més esperades, amb en michael stipe, cantant de r.e.m. no sé ben bé que estaven intentant en aquesta cançó, però sigui com sigui, la resta del cd és per tirar cohets. si això és un placebo, el fàrmac deu ser la hòstia.

AMSTERDAM

per moltes llegendes urbanes i fets demostrables legislativament que ens haguessin explicat sobre holanda, el que ens hem trobat a amsterdam ha superat les nostres expectatives. no és tan sols per l'ambient socio-polític lliberal i tolerant (aquesta barreja de legislatura pro-homosexual -a anys llum encara de la que tot just nosaltres hem incorporat aquí-, acceptació del lliure consum de drogues i una entesa molt sòlida i vàlida del que és la prostitució i més centrada en el cobriment de les garanties mínimes que en la prevenció utòpica) sinó per l'atmosfera de la ciutat en sí.
abrigats fins les orelles ens ha plogut, pedregat i fet sol. el museu van gogh ens ha decepcionat, sobretot perquè el més representatiu d'ell ja ho haviem vist al museu d'orsay a l'agost. la casa d'anna frank, en canvi, a mi em va tocar la fibra de mala manera pel munt de detalls de la convivència qüotidiana que encar hi ha en aquella casa (els retalls de revistes de cine que l'anna enganxava a la paret per fer més suportable el fet d'haver d'estar amagada en aquella habitació tres quartes parts del dia, la llibreria que amagava l'entrada a la part secreta de la casa, les marques fetes a les parets que mostren el creixement d'ella i els seus germans abans de ser desscoberts i enviats a auschwitz...).
i en contraposició, la frivolitat d'entrar a botigues tan especialitzades que encara ens preguntem com poden subsistir (el millor exemple: una botiga dedicada exclusivament als respalls de dents) o una altra de santuaris i imatgeria religiosa mexicana. passejant per leisenplein hem menjat donuts de plàtan al costat d'una pista de patinatge sorbe gel, hem tastat curry de coco a un restaurant de wok, shwarmes amb maionesa d'all, arròs amb gessamí tailandès i gelats americans de cireres i xocolata (ja us deia jo a la tornada de parís que la millor forma de veure com ens estem globalitzant és la proliferació de restaurants de gastronomia internacional arreu on vagis).
i sobretot la sensació que els carrers i els canals canvien de lloc, que no hi ha mapa que desxifri el misteri d'una semi-metrópoli en la que és fàcil i desitjable predre's i trobar-se, on cada canal xiuxiueja històries noves sobre la regulació del nivell del mar per a que els fonamets dels edifics no e spodreixin i s'enfondrin, on la mirada tèrbola de prostitutes sota llums vermells és material de cantautor i la varietat i el tamany dels consoladors dels sex-shops és material de monòleg per a presentadors de late-shows, rodejat tot del perfum dolç i enganxifòs de la marihuana i l'espectre psicotròpic de bolets al.lucinògens que es conreen als soterranis foscos i humits d'una amsterdam que, aquests dies de nadal, sembla més treta d'un conte de hans christian andersen del nou mileni que mai.

p.d.: shiquetita, viatjar amb tu és un autèntic plaer (i van tres!)

039040041042

us deixo la portada dels nous tibus (sortida el 21.12.06). segueixo sense connexió a casa però tan bon punt em recuperi els penjaré a l'emule. i, sí, aquesta és l'edició quadruple de nadal.

LUCÍA

després d'intentar penjar la foto vàries vegades i no aconseguir-ho per excés de memòria (irene y kay, como esto sea premonitorio, vuestra niña promete) aquí teniu en primicia la foto de la lucía, que ara mateix té poc més d'un mes. totalment comestible...

(...)

entre parèntesis per designar que no hi ha paraules fixes, ni regles obsoletes, ni gests encasellables. per significar que hi ha espai per a tot, per a accedir i per a negar, per crèixer, per aprendre, per alimentar-se.

entre parèntesis per abraçades, per acolliments, per refugis i somriures i també per a reptes, aventures, desafiaments i caigudes en picat. per fer-me saber que hi sou i m'hi feu ser.

SARDINERO

ja hem tornat de santander i, en contra del previst, hem treballat molt i fet poc el turista. la montse arribava amb moltes ganes de provar la gastronomia del nord, però no contava amb que jo soc un animal instintiu i que em moc per impulsos primaris: la primera nit els meus peus no responien gens i per tal de no caminar més vam acabar menjant en un frankfurt (frustració culinària num.1), el segon dia el meu estòmac no podia més i vam acabar a una pizzeria (frustració culinària num.2). en conclusió, a partir d'aquí vam començar a provar el tapeo cántabro (que dit sigui de passada, des que ens estem globalitzant un pot experimentar-ho a un lizarran o txapela qualsevol).

guies gastronómiques a part, santander té un encant decadent especial, passejar per la playa del sardinero de bon matí, veure el mar d'un color i espuma diferent al que estem acostumats aquí, les mansions oceàniques a primera linea que resulten grandiloqüents i espectrals al mateix temps, l'olor de sal que impregna i corrosiona els carrers i un laberint de caminets que es perden entre patis, escales tortes, edificis-eixam dels anys 70, supermercats autòctons i surfistes de dos metres.

el congrés ha sortit de conya, el nostre taller va crear expectació i va tenir molt bona rebuda (de fet ha anat tan bé que es probable que a principi de l'any vinent anem a fer algun taller a pamplona). hem vist conflictes polítics i ponents provocadors, ens han passejat amb cotxe en companyia de gent del ministerio, ens han regalat productes de la terra i buscat per convidar-nos a un sopar de gala (nosaltres, molt elegantment, ens haviem escapat de l'hotel i de tota la seva parafernàlia politicament correcta).

i estar tres dies amb tu, montse, ha estat un plaer. merci per les xerrades nocturnes d'una habitació a l'altra i per oferir-me un punt de vista tan diferent. quan repetim?

SANTANDER

demà marxo fins dissabte cap a santander amb la montse de bcn. la descripció formal de l'assumpte és que anem a un congrés sobre infancia amb altres professionals del país. la descripció real implica una peassso habitación a un hotel quatre estrelles davant de mar, trasllat amb taxi des de l'aeroport, despeses pagades y juerga y cachondeo cántabro.

si entreu al blog de la montse veureu que ella també ja ha començat amb la pre-crónica del viatge i que ningú dels del curro (tant a bcn com a girona) es creuen que anem a treballar. quina imatge estarem donant de nosaltres mateixos que fa que ens prenguin per uns fiesteros desalamados? (per si queda algun dubte, no només assistirem al congrés sinó que a sobre som ponents; la montse ja ha deixat caure algun spoiler al seu blog sobre la dinàmica que els pensem fer als professionals encorbatats)

ja us informaré a la tornada de l'estat de la qüestió. per a peticions i comandes de productes de les cantabries dir-vos que ja porto la maleta d'over-booking total (otra vez será.. bé, de fet per a amsterdam ja us dic que tampoc). qualsevol trucadeta serà ben rebuda.

NINETS

tres bones amigues meves des de temps inmemorials (anna, ester i mireia) han posat en marxa el seu petit projecte. fan ninos personalitzats totalment artesanals a partir d'una foto i informació sobre la persona en qüestió. encara no tenen l'infraestructura engegada però a figueres ja exposen a una botiga de disseny.
si voleu més informació: annagc21@hotmail.com

EN OBRES

tinc la casa en obres. mentres escric això uns paletes desconeguts (bé, ara menys després de tenir-los a casa des de les 8:30 del matí) estan acabant d'esquarterar les parets, remoure les finestres i empastar-hi les noves de pvc.

recordo quan la sílvia m'explicava el que era tenir paletes a casa, la sensació estranya de (qüasi) habitar amb uns desconeguts que remenen casa teva sense apenes relacionar-t'hi. cinèfil com soc, he començat a trobar paral.lelismes amb pel.lícules d'inmediat. he pensat en los otros (a més ahir a la nit la van fer per al tele) quan mentres jo em canviava a l'habitació ells mantenien a l'habitació del costat una conversa que res tenia a veure amb la casa on estaven o amb qui hi vivia. de fet, es coneixien entre ells i escoltar-los dir de cop "home, miquel, què fas tu per aquí?", com si casa meva fos la secció d'esports del corte inglés un dissabte per la tarda, m'ha alienat per complet.
llavors m'he passat la major part del matí al bunker de la meva habitació, llegint i bevent té, amb la laika, veient com tot s'anava acumulant de pols blanca, traces de guix, sacs de ciment i vidres plastificats. i crec haver arribat al sumum del paroxisme quan he recordat el habitante incierto (peli freakie a reivindicar des d'ara mateix) i m'he sentit jo l'element estrany a la meva pròpia llar, com si fos un atrinxerat.
arribats a aquest punt he decidit acabar socialitzant amb ells, parlant d'on venien (resulta que de vic: anna verdaguer, aquests són dels teus!) i com era la seva feina ("pesada, però quina no ho és!" m'han dit). ells, a canvi, m'han demanat on podien anar a dinar i un, fins i tot, veient els cds del despatx, m'ha demanat si em venia de gust posar bloc party de fons perquè a ell també li agradaven molt.

ja veieu, com a los otros o a el habitante incierto, només quan un s'atreveix a deixar el monstre de banda, s'adona que el monstre és un mateix. suposo que després d'haver-me tragat en una sola setmana la matanza de texas, amanecer de los muertos i saw 3 tinc la vena paranoica pujada i veig amences, fantasmes i monstres a tot arreu.

en conclusió, necessito pelis que acabin bé, floretes, rajos de sol i petons...

GENERACIÓ B

haurà arribat el moment profètic? ja sabeu de què us parlo... aquell moment en que t'adones que els de la teva generació van desapareixent dels teus entorns qüotidians...
en altres paraules: on coi us heu ficat aquestes barraques? em nego a pensar que el motiu de no haver-nos trobat hagi estat:
a) la multitud apocalíptica de gent que no saps ben bé d'on surt
b) l'esquizofrènia ocasionada pels canvis sobtats de clima (i vestuari, no cal dir-ho)
c) el bany hormonal al que et veus sotmès quan et rodejen adolescents que surten per primera vegada quan ja és fosc
d) el qüestionable gust dels programadors musicals (capaços de combinar ideologia okupa i els 40 principals a la vegada)
e) la similitud entre el gruix del llom dels entrepans i el del tèl de ceba (tot pel mòdic preu de 3 euros en una barreta de pa que va ser cruixent cap allà al 1984).

què ens passa a la generació b? tenim morrinya? tenim parella? tenim son? ens fem grans?
sigui com sigui, si hi ereu, espero que ho hageu disfrutat i si no, espero que també.

A+X

atenent a les peticions del sempre honorable públic penjo el discurs del casament:

quanta felicitat poden ocasionar dues lletres? una simple s i una simple i. un simple sí.

fa aproximadament mig any, mentres jo provo per primera vegada el que es fer de disc-jockey, asseguts tots a una taula i rodejats de petites espelmes que procuren no lluir gaire per no restar-vos un protagonisme merescut, ens mireu als ulls i deixant tres eterns segons de silenci enllaceu les vostres mans mentres ens digueu que el proper mes d’octubre penseu respondre afirmativament a una pregunta formulada davant un altar.

i tot i que alguns ja ho havien previst, escoltar-vos-ho dir suposa tota una altra història. una història que lliga records i estones compartides i ens proposa a tots un nou camí. i, a risc de posar-me generacional, penso en aquest sí que us heu dit i en tots els sís que hem compartit durant aquests, com a mínim, dotze anys amb vosaltres.

començant pel sí que ens va fer conèixer, un “sí, pots seure a la taula del meu costat” a l’institut, seguit d’un “sí, podriem sortir a pendre alguna cosa a la plaça del sol” i solidificant-se més tard, suposo pel fred amb el que ens trobariem, amb un “sí, anem a praga de viatge d’estudis”. i després de respondre incontables sís a en xavi cada vegada que ens proposava un acudit per fer més lleugeres les setze hores de bus” l’anna ens diu “sí, en xavi té alguna cosa interessant…” i poc temps més tard, amb la pols a les bambes típica de les barraques, als voltants d’un vint-i-vuit d’abril per ser mes concrets, ens digueu “sí, sortim junts” i nosaltres us contestem “sí, ja era hora…”

i acabem l’institut amb un “sí, hem aprovat selectivitat” i un més triunfal encara “sí, pots entrar a la carrera per la qual t’havies matriculat”. i a mi per la part que em toca amb en xavi ens uneix un “sí, podríem compartir pis d’estudiants” i així és durant anys d’universitat en els quals nosaltres responem a en xavi amb un sí quan ens pregunta “hi ha res de tall per dinar?” i l’anna pronuncia sís a barcelona que la porten a lituània un estiu i a nosaltres a conèixer begudes d’europa de l’est tan bon punt torna.

i a partir d’aquí la vida prèm l’accelerador i després que la secretària de la facultat li digui a en xavi que “sí, tens tots els crèdits necessaris per obtenir el títol” l’anna desapareix pràcticament durant un any i l‘únic sí que li sentim a dir es “sí, estic tipa d’estudiar pel mir”. i quan tot passa i digueu als vostres pares “sí, marxem definitivament” us adoneu que a pesar que sí és complicat trobar una feina del que has estudiat i, més encara, quatre parets a les que poder anomenar “casa” vosaltres esteu experimentant un sí més profund i interessant, un “sí, em comprometo amb tu” i un “sí, vull acompanyar-te” i un “sí, veus els meus defectes i les meves virtuts i per això mateix t’estimo i et respecto, per tot el que ets i el que fas de mi quan estem junts”.

i de fet m’adono que a pesar que ja no ens veiem com abans perquè “sí, som diferents i tenim formes diferents de viure la vida” sí us sento a prop, us hi sentim i m’adono que no importen els sís que m’hagi oblidat ni tots aquells altres sís que us esperen a partir d’ara i que us canviaran la vida; el que importa es que en aquest instant i davant tots nosaltres, mares, pares, avis, germans, oncles, cosins i amics us acabeu de dir el sí més important.

us estimo. us estimem. gràcies per fer-nos tan feliços.

BBC

una de les trilogies socials (que no evolutives al meu entendre) antològiques per les quals tot esser humà pot acabar passant és per la d'assistir a una boda, un bautizo y una comunión. en qüestió de tres setmanes jo he passat per un casament i per un naixement que m'han remogut moltes coses.

del casament em quedo amb l'estampa almodovariana d'un conductor de micro-bus que, a nou minuts de l'inici del casament, ens pregunta com es va a la basílica en qüestió acompanyada a l'instant d'una marató pels carrers de castelló vestits de gala amb corbates (ells) i talons (elles). em quedo amb la mirada il.luminada dels nuvis en veure's, com si ho fessin per primera vegada i em quedo també amb la sensació d'estar-los llegint el que els hi havia escrit i veure'ls emocionats i emocionar-me jo també. em quedo amb el cel blau de l'almadrava, la persecució dels cambrers per robar-los el darrer canapé que t'agrada, les dones de 40 per amunt que després de felicitar-me pel discurs em diuen que vagi a festejar (encara es fa servir aquest verb?) amb alguna noia del casament (senyora, el fet que porti mitja hora calibrant al cambrer de la barra amb la mirada no li diu res?), em quedo amb les mirades nostàlgiques cap a l'anna i en xavi (quant de temps junts!, quants canvis!), em quedo amb la retrobada sincera amb gent del meu passat a qui aprecio (enric) i gent nova a qui m'és fàcil començar a apreciar (marjorie) i amb el bailongo i la jarana de veure a en beto aferrat al micro poseït, com ell diu, per l'esperit d'en tom jones cantant des de l'habani-bi fins a la sintonia de "bola de drac" a capela.

del naixement de la lucía em quedo amb la seva foto enviada per e-mail, els seus ulls clucs, la seva expressió serena, el fet de saber que la manta que li vaig regalar abans de neixer l'abraça ara mateix. em quedo amb el fet totalment descomunal i indescriptible que algú a qui estimes acaba de concebre una nova vida (felicidades irene, felicidades kay).

em quedo ple de tots i cada un de vosaltres, de les ganes de viure i del subidón pel qual he passat aquests dies. us estimo.

SÍ

després dels nombrosos comentaris que he rebut sobre el post que vaig fer sobre els no que no soc capaç de pronunciar encara en veu alta, em vaig quedar força parat i porto dies pensant-hi...
mentres acabava l'escrit pel casament de l'anna i en xavi aquest proper dissabte, em vaig posar a pensar en el valor dels sí i en com em costa admetre coses que sí són i en les maniobres que em munto per a no veure-les. cert és que ja he començat a dir alguns sí aquest any que m'han fet mal i m'han ocasionat estones d'insomni i ulls vermells al matí, però m'alegra haver-me arriscat. encara que em fagi mal. encara que no sàpiga què fer amb el que em passa. encara que ara tingui més insomni i els ulls un to més vermell que abans. hi ha un meravellòs privilegi en el fet d'admetre que soc qui soc.

de fet, no saber dir no es no saber dir sí.

RRRRRRR

a part de ser el soroll que fan els gats quan els sobes durant una estoneta, rrrrrrr (sí, amb 7 r's, ni una més ni una menys) es el soroll preferit de la romina i meu. i tant pot designar les ganes de veure'ns i abraçar-nos com pot omplir buits en els nostres converses a mode de senyal identificativa d'apreci. és a dir, exactament com els gats.

(sí, es un mini-post i és intranscendent, però oi que mola?)

OFF LINE

després d'una trepitjada accidental (tot i que els gestàltics diuen que res és accidental) ahir per la nit, el meu mòdem ha passat a millor vida. conclusió: si els de jazztel es posen les piles tornaré a tenir connexió a finals de mes. fins llavors em veuré com una ànima en pena pul·lulant damutn dels teclats aliens a l'espera de poder ser seduït per les perverses ones de al pantalla que... en resum, a okupar ordinadors foranis s'ha dit (el que és més, no vulgeu saber l'ordinador des del que estic escriguent ara mateix...)

es curiós, no? vull dir, això d'estar fora de linia... em fa pensar en que quan no tens internet no el necessites, quan el tens creus que no en depens i quan desapareix et mires els módems amb salivera... una mica com l'amor. sí, ho heu endevinat, estic amb la vena sentimental a tope...

en fi, us seguiré informant des de l'e-xili.

pd: evidentment això implica suspensió temporal de la disponibilitat dels tibus. una cosa és okupar pcs, l'altra instalar-hi l'emule per la face...

no vull no saber dir no / no vull estar-me preguntant si puc ser amic teu / no vull acceptar aquesta feina / no tinc ganes de veure't / no m'agrada que em questionis / no em sap greu / no vull contestar-te els sms's / no vull que t'interessis per mi només quan et passa alguna cosa / no vull ser el teu fill perfecte / no m'agrada el fet d'haver-me de passar un dia assegut a la teva taula / no vull dir "no puc" quan el que em passa es que "no vull" /no penso el mateix que tu / no vull fer veure que no estic enfadat / no sento que sigui un 3 / no vull responsabilitzar-te del que em passa / no vull marxar / no vull que no em donis res a canvi / no vull dir coses que no sento / no vull perdre't

... si?

037038

els nous tibus estan a punt de sortir. si els voleu baixar de l'emule, a partir del 21 de setembre, els heu de buscar com a arxius amb l'entrada "TIBU037038".

PLOU

plou. hi ha núvols negres, llamps elèctrics, basses d'aigua i llums de neó.
plou. hi ha talls de llum, pous de fang, cables d'alta tensió penjant, esllavissades i trons.
plou. hi ha problemes al tren, vies tallades, operaris de renfe amables a les 9 de la nit, turistes amb mala lluna que increpen fantasmes del passat i conductors d'autobusos suplents que fan hores extres i que no saben quan cobraran.
però també hi ha un amic especial que no va a treballar perqué precisament plou, i com no treballa em diu d'anar a dinar, i vaig a dinar amb ell i em convida, i com plou m'anulen una darrera visita i penso en fer un café amb ell, i quan no sé si tornaré a casa m'ofereix de dormir a casa seva.

hi ha dies que plou, sí, però no estan malament del tot.
merci, rei.

(RE)START

així com fa un mes i pocs dies elogiava l'arribada del primer dia de vacances no sé jo si podria fer el mateix amb el primer dia de tornada.
avui, mentres esmorzavem amb les de la feina, parlavem de què fariem en l'hipotètic cas que ens toqués la loteria, però no una loteria d'uns quants milions sinò suficients euros com per no necessitar viure treballant mai més (posats a fer algo, fem-ho bé). la laura i jo hem arribat a una mateixa conclusió: l'estat de l'esser humà no és el de treballar, treballar és quelcom social. tenim molt clar que de ser milionaris no treballariem. i la suposada realització personal? bé, en el meu cas hi ha infinitat de paisos per visitar, hobbies que desenvolupar, llibres que llegir, cds que escoltar, pel·lícules que disfrutar, etc, etc, etc. per suposat que la meva realització no passaria per la meva feina.
i afegeixo aquí una brillant reflexió de la meva cap: de la mateixa manera que paguem per les coses que ens agraden i volem, no creieu que si treballar fos tan gratificant com diuen no ens haurien de recompensar cada mes sinó que hauríem de pagar nosaltres?
ja us dic jo que aquestes perles filosòfiques només es recullen (com es recull el raïm moscatell i el xarel.lo) durant la primera setmana de setembre.
ai, i encara queden dotze setmanes per marxar a amsterdam...

PERDONES ROMANTICONES

quin gustasso el concert de pastora ahir a l'acústica (comparat amb el que vam veure l'eva i jo a platea l'octubre passat aquest va ser molt més electrònic, i el so va deixar una mica que desitjar alguns moments, però bravo pel festival que ens van donar els riba and company).
i quin gustasso, també, trobar gent estimada mentres la dolo se marcaba un "lunes" boníssim i sonaba de fons "no habría dudas, ni broncas, ni perdones romanticones..." després de tant de temps: marta, inna, anabel, vero, marc, montse, vik, laura, marta, didi, kaki...
hi ha abraçades, somriures, mirades que salten el temps i la distància.

SLABLANG / PRIMPERAN

fet 1:

de tots és sabut els noms estranys (en suec, diuen) que els posen als productes d'ikea. slablang, per exemple, és el nom del despertador que em vaig comprar el dimecres passat. l'eva anava a comprar coses pel pis i al final l'irene i jo vam acabar emplenant-li el cotxe. en fi... ja es sap el que té ikea...

fet 2:

de tots és sabut els noms estranys (genèrics, en diuen) que els posen als fàrmacs. primperan, per exemple, és el nom del fàrmac que m'he estat prenent aquesta nit per la gastrointeritis que he agafat. per tant, dj goldengate avui no actua al maçart (amb les ganes que tenia, us prometo que queda pendent!). en fi... ja es sap el que té la llei de murphy...

conclusió:

l'excés d'assistència a ikea pot produir gastrointeritis?

BANNER

fibra tocada... en xavi augé s'ha currat un banner boníssim amb el menda lerenda de dj. rei, moltissimes gràcies. ja t'ho dic jo sempre: ets un artista! fins que m'aclari amb com penjar-lo, us deixo l'imatge fixa.

À LA LEMON

tornada de paris...
sabem tots el què suposa marxar de viatge, oi? aquella sensació que qualsevol cosa mundana i convencional (la pluja, el gust del pa, un cd, dormir en un llit, veure sortir el sol) feta en un país estranger té un cert je ne sai quoi (ele ese francés ahí, llengua amb la que m'he retrobat durant aquest viatge). hem caminat allò incaminable (carlos, te tomo la imagen prestada cuando decías que de tanto andar se os veía el hueso del talón): camps elisis amunt, marais avall, de la bastilla a la madeleine, pujat per la torre eiffel, baixat per les catacombes (amb entrevista a un baixista heavy inclosa), atravessat l'arc de trimof i navegat pel sena. hem menjat turc (kebabs, falafels), grec (tzatziki, baklavah), francès (crèpes, fondue.. i, si us plau, aneu a sopar a la crèperie imogène. demaneu-me les referències), mexicà (burritos, nachos) i hindú (pakora, arròs basmati). ens hem perdut, trobat, descollonat (proveu de demanar una coca-cola à la lemon i a veure què us diuen els cambrers), sorprès amb l'amabilitat dels parisencs i sobretot posat nostàlgics només tornar.
hi ha un encant en aquesta ciutat que jo, tant avessat als palabreríos, no us puc arribar a descriure. que la meva frustració us serveixi per entendre el que és parís.
shiquetita, viatjar amb tu és un autèntic plaer.

LA LISTA Y ME VOY

mentre damunt el meu llit s'amunteguen els pantalons, samarretes, roba interior i articles varis de supervivènica (guia, ipod, càmera, pempis) finalment he enllestit les cançons dels nous tibus. sé que havia dit a la tornada, però quan em poso en la vena obsessiva... en fi, ja em coneixeu. mentre ho acabo d'enllestir tot penso que aquests són dies estranys: bona part de la gent que conec està de trànsit: es fan el passaport, marxen a madrid a tenir la seva filla, revisen maletes, tornen, estan a punt de marxar, estan en un creuer, viatgen en cotxe per europa de l'est...
la sílvia un dia em feia pensar en com són les nostres cases quan no hi som, en què passa als espais que habitem quan no hi ha ningú, en l'estranya sensació de calma i nostàlgia que confereixen... penso en totes les cases buides dels meus amics, en la pols acumulant-se lentament, el soroll esmorteït del motor del frigorífic, el batec milimètric de les plantes al crèixer... casa nostra també fa vacances de nosaltres.

tibu 037:
01.meds/placebo 02.starlight/muse 03.summertime/the sundays 04.smile/lily allen 05.oh mandy/the spinto band 06.could be anything/the eames era 07.hotel roosevelt/augustana 08.afraid/nelly furtado 09.boy from school/hot chip 10.if we're in love/roisin murphy 11.what if?/andreas johnson 12.gold lion/yeah yeah yeahs 13.consolation prizes/phoenix 14.pioneers/bloc party 15.huddle formation/the go! team 16.camisado/panic! at the disco 17.your heart is an empty room/death cab for cutie 18.it's beginning to get to me/snow patrol 19.end up like this/jurassic 5 20.thank you for hearing me/sinnead o'connor

tibu 038:
01.empire/kasabian 02.for us/pete yorn 03.middle eastern holiday/hard-fi 04.brand new lover/the servant 05.when you were young /the killers 06.down on my head/yellowcard 07.leaving so soon/keane 08.tell me baby/red hot chili peppers 09.dacha/montag 10.paris 400/mylo 11.stay with you/lemon jelly 12.workaday day/bleu 13.all this time/budapest 14.please please please/shout out louds 15.just like tv/the depature 16.fasion sense/fall out boy 17.stolen/dashboard confessional 18.it beats for you/my morning jacket 19.brand new colony/the postal service 20.distance/editors

PORTADA

un darrer regalet abans de marxar de viatge, la portada dels nous tibus (el llistat de les cançons, us el deixo per a la tornada). pels que no sabeu de què va tota aquesta història us ho explico resumidament: fa cinc anys, quan en tibu i jo ens vam conèixer treballant als cines ell només escoltava la música de la ràdio i no conexia res del que jo escoltava llavors, o sigui que en plan experiment li vaig dir que li faria un parell de cd’s a veure què li semblaven (amb portada disseny de la casa incorporada, què us pensaveu?) i el fet és que no només li van encantar sinó que es va tornar fan total i en va demanar un parell més.
cinc anys després, per un ritual que ni nosaltres sabríem explicar, els tibus han anat seguint, generant més expectació cada vegada (pregunteu-li-ho a l’implicat sinó) i sortint cada tres mesos, concretament el 21 de març, juny, setembre i desembre, coincidnt amb el canvi d’estació. tots han estat edicions dobles exceptuant els dels dos últims hiverns que pel rollo de ser nadal es van convertir en quadruples amb el que fent càlculs ens situem que els propers seran els tibus 037 i 038 (que són uns quants).
fer-los es tota una història: cada un té la seva portada especial i normalment té a veure amb algun assumpte amb el que jo estigui en aquell moment així com les cançons que hi van a dins, i l’odre en que les poso, que solen ser unes 18 per cd (als tibus hi ha espai per a tot pero en general es basen en el rock alternatiu, la música electrònica, el pop, la psicodèlia, el rock progessiu i el hip-hop, fins i tot per a coses comercials que jo considero de qualitat, es a dir, que hi trobareu cançons de coldplay però no de las ketchup, per exemple). tot i que cada tibu és únic, després de cinc anys fent-los jo diria que hem trobat un estil propi i tot.
com que molts dels nostres amics comuns ja comencen a tenir integrat això dels tibus, aquesta vegada em ve de gust que els pogueu tenir també vosaltres o sigui que, com ja us deia més avall, els penjaré a l’emule a partir del 21/09/06 (tot i que en tibu tindrà la còpia oficial).
vist en perspectiva, és una passada compartir música que t’agrada amb gent que estimes, hi ha tantes coses que no cal dir…

REFLEXIO

us deixo amb una reflexió abans de marxar. ahir per la nit amb la sílvia veiem antes del atardecer i el personatge de la julie delpy al parlar de la seva situacio sentimental diu: "siento que el amor y la realidad son conceptos contradictorios para mi".
deixeu-la reposar uns dies i ja m'ho fareu saber...

pd: si no heu vist el combo antes del amanecer i antes del atardecer no sabeu el que us esteu perdent. cuidadín, però, que duelen...

MAÇART

el proper dia 01 de setembre punxo al maçart amb els meltselectors i dos companys seus més. serà sessió marca de la casa (o sigui, efervescent i eclèctica). per altra banda, finalment per incompatibilitat de dates la sessió al x de la platja de la rubina no podrà ser. haurem d'esperar una altra nit d'estiu...

si mentrestant voleu anar obrint boca, us passo el link del maçart:
www.festivalmassart.org

PRE-PARIS

a falta de menys d'una setmana per marxar de viatge a parís, les vacances prosegueixen al seu ritme (sopars a la platja de garbet, sessions maratonianes de dvds pendents apoltronat al menjador de casa amb la laika tombada damunt la panxa, cafès i tès i orxates i tòniques i sucs de llimona amb menta al capvespre, kebabs nocturns a la platja d'empuriabrava sotmesos a una sessió d'exfoliació a base de sorra i tramuntana amb la difda, hores mortes a la platja amb la sílvia divagant sobre l'amor i altres vicis, competicions de salts de tsunamis a port de la selva amb la mar mentres 3/4 de la comarca està en flames, postals que arriben a la bustia de qualsevol punta del globus i trucades apassionants de no menys de 40 minuts a bolívia per parlar amb la romina).
a tot això, l'elaboració dels nous tibus (sortida el 21/09/06) ja ha començat. d'aquí res penjaré la portada i el llistat de les cançons, tant per a en tibu com pels altres, que en certa forma ja en formeu part també. de fet, m'estic començant a plantejar penjar-los al emule i que se'ls pugui baixar qui vulgui, ja us ho faré saber...
per cert, tibu, quin gustasso que brokeback mountain et molés tant! ara mateix també estic recuperant lost in translation i kill bill...

VIVE LA PLAGE!

bufff... deixar passar les hores tombat al sol, les onades llepant la sorra, ara venen i ara se'n tornen, com si haguessin oblidat alguna cosa. l'aire és una barreja de cremes solars, sal, moluscs i algues i xíndria. un parell de formigues et pugen per la cama, però t'és igual , perquè esàs de vacances... i quan et capbusses, per uns instants ho deixes tot enrera: la suor, la capa de sal que t'arrebossava, l'aire condicionat de l'oficina, les revisions de l'iso... benvingut siguis, primer dia de vacances!!!

foto: anna castells i jo a la tamariua (port de la selva)

CONCERT SABINA

bones! concert d'en sabina ahir a sant feliu de guíxols. l'eva, fan acérrima ella, fins i tot hi va anar amb crosses! molta gent, molts coneguts y olor a veranito y vacaciones (que ja tocava, fins el 4 de setembre -no em mateu- no torno a la feina).

INICI

comencem...