DIA 1

dissabte al matí agafo el tren. tenim sopar d'aniversari a barcelona. el catalunya expres va pràcticament buit, el diari pronosotica evacuacions massives a la platja durant tot el cap de setmana. vint minuts després pujen al tren una mare, una àvia, una nena i un nen petit. els nens venen donant guerra i la mare els mira amb cara de no haver-los volgut parir. l'àvia els fa cantar el repertori sencer del club super tres a veure si es tranquilitzen una mica sense adonar-se que està aconseguint l'efecte contrari. apujo el volum de l'ipod i em perdo al nou disc dels the national que s'està convertint en un dels meus preferits de l'any. la companyia de trens ens deixa tirats a montcada durant trenta minuts, són les dotze del matí i l'aire acondicionat s'atura. li envio un missatge irònic a la rebeca que m'ajudi a fer passar millor el cabreig amb renfe i amb la mare, l'avia i els nens del costat, que a aquestes alçades ja han començat amb el cançoner infantil tradicional volum 5. quan em pregunto si tot plegat forma part d'un malson de david lynch, una grabació impersonal ens avisa que han posat a la nostra disposició un tramvia perquè el tren al que portem aturats mitja hora trigarà almenys una hora més en tornar a funcionar. mentre m'imagino la classe de missatges pre-gravats que renfe deu tenir per demanar disculpes per tots els retards que ocasionen, una allau humana de gent es precipita cap a l'andana. dues nenes pijes al darrera comenten que això només és propi de països subdesenvolupats i em pregunto si les subdesenvolupades no seran elles, assegudes damunt les maletes, pintant-se les ungles de color rosa a conjunt amb els polos lacoste que porten. la familia cantora ha desaparegut quan l'avia afinava els primers oh lai la de la masovera.

arribo a casa de la rebe a la una i marxem caminant cap a la platja. després de sentir-nos com les peces d'un tetris buscant un lloc, acabem vora l'aigua. demanem unes coles a un paki-beer i ens menjem uns entrepans de brie i pernil salat que la rebe ha fet. ens banyem per torns perquè la platja de bogatell té fama de fer desaparèixer les teves pertinences misteriosament si les deixes soles, quines coses que té la sorra... cinquanta-cinc minuts després el sol ens està fonent fins i tot les pigues. marxem a veure l'adrián, que treballa a un bar on la rebe havia treballat abans i on jo havia anat sovint algunes tardes lliures per la ciutat. un argentí a fora canta mediterraneo i ens fem unes fotos a l'ombra. dos paios caminen despullats pel carrer.

de tornada a casa, em congelo sota la dutxa. la rebe es connecta a internet. l'adrián torna de treballar i em parla de les excel·lències de la síndria i fem sàtira del divà dels freudians. la rebe em passa el tao de la física i aconsegueixo no perdre la concentració durant un paràgraf. agafem el metro i ens trobem la natalie i en carlos a la rambla del raval. la ciutat a aquestes hores és com un munt de llums de neó sota l'aigua, ombres estroboscópiques, palmeres fluorescents i ràfegues de llums de cotxe, cuques de llum flotant en l'aire humit, com una foto de la rut blees luxemburg . unes canyes, unes clares, unes braves. sopem a las fernandez. m'enamora que un dels entrants es digui papas don't preach i que del sostre pengin làmpares com les que té la meva avia a casa. un brindis d'aniversari. la nit prosegueix a la bata de boatiné, un club amb parets d'obra vista, hules que substitueixen el ja de per si kitsch paper decoratiu de paret i el cartell del local fet amb nanas desfilagarssades. bon ambient, musica millorable, alguna mirada indiscreta. acabem al montprada on la rebe descobreix que aquesta és la darrera nit que obren ja que el propietari es traspassa el local. mal rotllo. a mode d'homenatge pòstum, la rebe decideix muntar-se un fiestuqui, però jo marxo amb taxi cap a casa amb les seves claus i la promesa que em trucarà quan arribi per a que li obri. taxista alemany divertidíssim, casat des de fa disset anys amb una húngara que té mala llet i bigoti, per aquest ordre (cito textualment). dins el pis, la calma només trencada pel motor intermitent de la nevera, una llum blavosa mullant les parets.

em desperto a les nou i vint al llit buit i amb una sensació de pare protector preocupat. l'adrián es lleva, treballa a les onze i es prepara una amanida de fruites (continua el recital d'excel·lències de la síndria, salpebrat dels seus argentins te juro que tant m'agraden). sona el timbre. la rebe apareix. petons i abraçades i cansanci als ulls, alè amb un festiu to etílic. acabo amb un bol d'amanida de fruites a les mans no sé com, l'adrián ha tallat mitja producció nacional de fruita. més petons i abraçades amb la rebe i un bona nit que és un bon dia. l'adrián m'explica el seu darrer somni i retornem a la conya dels divans. quatre xarrups de te chai i torno a ser al tren.

hi ha dies en que no passa res i a la vegada passa de tot. per fi, aquest és el meu dia ú de vacances.

BLAU SOL D'ESTIU

la sorra té la densitat de la farina, la pots premsar, però s'escapa entre els dits, se't fica sota les ungles i dos dies més tard te la treuràs damunt la taula del despatx. les gotes d'aigua de mar damunt la pell han donat pas a un laberint de cristallets. si els llepes, notes el gust de la sal, i potser també el coco artificial i el phenoxyetanol del bronzejador. dins el fotograma que els teus ulls retenen, les gavines descriuen arcs al cel. una munió de meduses gelatinoses bombollegen al llindar de la sorra humida, tan trasparents que ni tan sols poden amagar l'intenció d'arruinar-li el dia a algun banyista desprevingut. dins un xiringuito de fusta, una adolescent mal pagada s'adona que encara porta marcades les arrugues del llençols i descobreix el tatuatge furtiu que un goril.la de discoteca li va deixar al dors de la mà amb un segell de goma. una síndria flota dins l'aigua, resguardada del corrent dins una bossa del mercadona, mentres una familia espera a que prengui el punt de refrigeració òptim. et desenganxes de la tovallola, pesat i mandròs. unes palmeres importades crien en secret un tipus de fong tropical dins el seu tronc mentres donen ombra a una parella de neozelandesos acostumats a anar a la platja a celebrar el nadal. una mare soltera juga amb el seu fill petit dins un pou de sorra que s'omple amb l'arribada de les onades fins que el fang, assedegat, el buida de nou. t'adones que la sorra crema quan ja estàs massa lluny de la tovallola i massa lluny de la linia del mar. un venedor deambula oferint collars de llavors tenyides amb la seva cantarella particular mentres la seva companya, una sud-asiàtica sense papers i les ungles mal tallades, ofereix massatges. un adonis pre-fabricat fa posturetes pretingudament accidentals davant un grup de dones enjoiades que li compensin el microcrèdit que ha estat pagant durant nou mesos per la quota del gimnàs.

xarrup d'orxates, diàleg d'abelles, politons de mòbil, plors de nens perduts, converses de iaies sordes. i aquest sol. aquest sol que tot ho crema. aquest sol que en deu anys t'ha obligat a passar de posar-te protecció quatre dos cops en un estiu a protecció trenta diàriament. aquest sol cancerígen, inflat, insolent, hieràtic i dèspota. si poguessis apagar-lo una mica, si tingués un interruptor graduable, si anar a la platja encara només fos per a descansar i no per a estressar-te.

si el poguessis convertir en un blau sol d'estiu...

RICHTER

charles richter va elaborar l'any 1935 una escala de medició de la magnitud dels terratrèmols influenciat sobretot pel sisme que es va produir a san francisco l'any 1906. segons la seva equació, la magnitut d'un sisme es medeix pel temps que transcorre entre l'arribada a un punt concret d'unes ones anomenades p i unes altres anomenades ones s així com per l'intensitat d'aquestes. les ones p fan que l'entorn vibri en el mateix sentit que el del desplaçament de l'ona i produeixen moviments de compressió i dilatació del terreny. les ones s arriben més tard i són les que originen el trencament més violent donat que fan vibrar l'entorn en sentit perpendicular al del desplaçament de l'ona.

ara fa deu anys estava a san francisco per primera vegada i quan estava a punt de fer una fotografia a les corbes de lombard street vam patir un petit terratrèmol (un de 1,5 punts a l'escala richter, l'equivalent a 178 quilograms de dinamita). van ser a penes deu segons i l'impacte va ser mínim, de fet molts ciutadans a penes el van significar -res a veure amb el sisme de 8 punts i equivalent a un tona de dinamita que va destrossar la ciutat per complet l'any 1906- però a mi em va espantar. recordo estar enfocant la càmera i veure a través de l'objectiu que les ombres de les cases es movien irregularment primer, comprovar que la càmera s'escapava de les meves mans a continuació, notar el terra movent-se sota una esponja de gelatina semi-sòlida i tornar-se a posar tot al seu lloc abans d'haver entès què havia passat. vaig reaccionar quan la margaret em va posar la mà al muscle i somriguent em va dir you've witnessed your first earthquake. vaig tardar en comprendre l'inseguretat que em va provocar que el terra es mogués, crec que ni tan sols la vaig voler processar però al arribar de nou a casa seu vaig estar cinc minuts repetint-me: només era d'un grau i mig, un grau i mig.

a determinats terratrèmols, però, no els puc posar escala. no hi ha equació ni logaritme que medeixi o pugui preveure el dany que ocasionen certs moviments. com calculo l'equivalent en càrrega de dinamita que té conèixer els resultats dels anàlisis mèdics d'un familiar? com m'anticipo a l'esquerda que suposa la renúncia d'una figura important a la feina? com predic l'impacte tectònic de la negativa velada a un afecte? quina operació de matemàtica física m'indica la sacsejada que provoca una situació de crisi laboral sostinguda? com pot cap aparell saber que després d'un temps en calma, un terratrèmol estava reptant sota teu i que jo l'activaria inconscientment? quina fòrmula mesura el dolor que suposa separar-me de tu temporalment encara que sigui una mesura de protecció?

de la mateixa manera que les ones p i les ones s es retroalimenten, certs esdeveniments junts tenen una força destructiva que per si sols no tindrien. aquests dies em sento com un geòleg frustrat, descobrint que fins ara havia pogut fer front a petits sismes per separat, que cap de les ones p (paraules) o s (sentiments) havien pogut amb mi, però que convenientment combinades han fet que bona part del meu mon estigui sacsejant-se ara, enfonsant-se, torçant-se, cridant, trencant vidres, rebentant canonades, arrencant paviment i fonent ciments.

sé que bona part del que ara està en quarentena tornarà a construir-se passat un temps prudencial, quan els focs de sant joan s'apaguin, quan les vacances passin, els nervis es relaxin, les malalties remetin i els afectes s'estabilitzin... fins llavors intentaré disfrutar del paisatge apocalíptic.