CENTURY GOTHIC 11

(un camp de gespa artificial al bell mig d'una ciutat. tres i deu de la tarda. cel ennuvolat però amb sol)
à: (mans dins la butxaca) ja saps com sóc jo amb els meus complexes.
r: ho sé, però què vols que et digui? jo sempre t'hi he trobat (es col.loca bé les ulleres de sol damunt del cap)
à: (dues passes i s'atura mentres r segueix caminant) i m'ho dius ara? tres anys després que ens coneguessim? collons, m'agafes per sorpresa. ho dius perquè és el que et toca.
r: seràs gilipolles... (riu. l'agafa del braç. s'encaminen cap a la gespa) jo sempre he pensat que ho ets. i sobretot d'un any cap aquí, quan et vas rapar i et va donar per començar a còrrer més del que acostumaves mentres nosaltres estavem a bolívia.
à: vas notar canvis a la tornada... (inseguretat en el tó de veu. s'inicia com una afirmació que es converteix en una pregunta suspesa en l'aire)
r: sí.
à: sé que és més un tema meu que no pas com em vegin els altres. se m'activen les inseguretats davant d'ells.
r: almenys ara ja has validat la teva seducció, encara que sigui diferent a la seva, que aquest rotllo de nen indefens no et funciona ja, bandarra.
(somriure d'à. r li fa un llengota. à es passa la cinta de la bossa per damunt del cap i, mentres r es treu les sandalies, s'asseuen a la gespa)



(tres i quinze. à jau damunt la gespa mentres r te el cap recolzat al seu ventre)
r: estic escandalitzada... (es posa la mà a la boca en un fals gest de tos aristocràtica)
à: ui, sí, pobreta, ella.
r: en un altre moment, qui sap? però mira, ves per on, això es algo que no crec que fagi mai, ja. estic molt bé amb el meu home...
à: ho sé.
r: però... (gira el cap cap a à) i com és?
à: (riguent) intens. però en tinc un record difús. fa nou anys ja...
r: collons, jo fa nou anys... bé, no recordo què feia fa nou anys però de ben segur no era això.
à: te n'adones? vam intimar parlant d'això i aquí ens tens, parlant-ne un cop més.
r: hi ha coses que mai es faran.
à: bé, tu mai faràs això i jo mai tindré un fill biològic, per exemple. (una punxada, el judici d'haver aparellat frívolament pràctiques sexuals lliberals amb la capacitat de tenir descendència)
r: (girant-se cap a à amb expressió confusa) no tindràs un fill biològic? i per què no? pots escollir una mare de lloguer...


à: no ho sé. no creus que portar nou mesos al ventre la criatura d'algú altre canvia les coses? vull dir que si quan neix el nen la mare és capaç d'entregar-lo sense més, quin missatge de benvinguda se li està donant al nadó? i si en canvi s'hi sent lligada, com l'afecta això, veient que aquest fill se l'emporta algú altre?
r: ja...
à: (es queda mirant un punt fix. el sol crema. l'aire és fred) si hem de tenir més dinars així, m'avisaràs amb antelació?
r: burro... (els dos riuen. r s'asseu entre les cames d'à)
à: amb ser tiet també em conformo, per ara.
r: veus? per això encara tardaràs una mica...
à: pot ser, però de totes les meves nenes ets a la primera a la que veig parint.



(tres i trenta-cinc. de camí cap al cotxe. els núvols han anat guanyant terreny)
à: no tinc ganes d'anar a treballar. em senta bé estar fora.
r: i amb l'aparició estrella del cap de setmana estàs millor?
à: sí. però tinc por. i em poso impulsiu per pura contrafòbia.
r: a mi m'encanta veure com et llences. jo soc igual. (li agafa la mà a à)
à: en fi... (arronsa les espatlles)
r: bueno, vull l'informe complet. (dit acusatori)
à: a times new roman 12?
r: no, mai he estat molt de times new roman.
à: ja, jo soc més de century gothic 11.
r: t'estimo.
à: rrrrrrr. (à recolza la seva barbeta al cap de r)

PIRO

quan tenia set anys vaig posar la mà damunt una planxa encesa per accident. recordo el curtcircuit de les meves neurones, les mil.lèsimes de segons elíptiques que vaig trigar en retirar-me de la superfície ruent. no era foc en sí, però va ser el primer avís de totes les altres vegades que em cremaria, m'encendria, em consumiria i aprendria d'una cicatriu posterior.

en aquest particular cap de setmana de sant joan just ha fet un any que vaig iniciar un foc del qual ara només sento que en queda l'incadescència de tot allò que només crema si es sobrealimenta, que consumeix molt més combustible del que un hi posa. i he descobert que hi ha flames que he convertit en focs i, si em descuido, en incendis i que arriba un moment en que més val que els apagui, no importa l'aigua que necessiti, tant se val si algun vent d'afecte els rebifa.

i, per contra, també he descobert que hi ha cremors agradables, nous, inesperats. el crepitar d'una nova mirada. l'escalfor d'un contacte perllongat amb el meu braç en una sala de projecció a les fosques. una petita escalfor, un desig que augmenti i una por a que s'apagui. el foc que es corba als teus llavis mentres salten les espurnes (que no els esquitxos) del mar que sento de fons. la cremor exòtica de les espècies d'un restaurant libanès. la calidesa que em queda a la samarreta després de l'abraçada de la rebeca. l'àcida mossegada del sol quan descobreixo a la dutxa on no m'he posat protecció trenta. la sorpresa en descobrir que els segons d'espera fins que m'arriba el teu primer missatge han estat ardents. l'incorporeitat del vapor de les ganes de tornar-ho a repetir.

les fogueres tremoloses, les històries velles com dues o tres volves de cendra enlairant-se, fent uns lleugers compassos de vals i descomposant-se. el foc, posant llum als meus dies foscos.

FINAL DE CURS

unes llums indirectes deixen entreveure el que s'està preparant entre bambalines. les sabates repiquetegen, mig nervioses mig posant en pràctica algun pas après durant el curs. els pares parlen del final de la lliga del dia següent i subjecten les càmeres de fotos i videocàmeres que els van regalar el nadal passat la filla que han vingut a veure, les mares s'han passat hores a la perruqueria de la conxi -de fet hi han esmorzat xocolata amb xurros, hi han fet el vermut i mig dinat també- només per veure qui ostenta el millor pentinat, qui pot aclaparar més comentaris tipus "tu? del 49? no pot pas ser". els avis que han fet l'esforç de venir tenen seient preferent i es demanen en silenci com pot ser que el temps passi tan ràpid, quant fa que ells podien ballar de la mateixa manera que els seus nets i netes estan a punt de fer damunt l'escenari. els petits orbiten al voltant del sistema familiar, creant un camp gravitatori propi, normalment acompanyats d'algun oncle solter que de tant en tant es despenja del cosmos a la recerca d'algun planeta verge que conquistar.

i també hi som nosaltres, que us hem vingut a veure amb il.lusió, encara que no entenguem gaire res de ball, que ens sembla que cada pas que feu és perfecte i que cada torsió de la vostra mà està carregat d'energia i esperit.

durant l'any ens heu parlat de com us costava un pas determinat, de la mirada intransigent de la professora. ens heu anat desvetllant com anirieu vestides, que si el mocador creuat per aquí, que si quatre imperdibles per allà, que si uns volants de més i quins sostens em poso a sota que no transparentin. ens heu trucat tres hores abans explicant-nos els esdeveniments d'última hora, que el terra rellisca molt per les que feu flamenco i encara acabareu fent un espadat i que en canvi pels de dansa contemporània el terra no rellisca prou i s'han estat cremant els peus descalços durant tot l'assaig.

tota aquesta angoixa anticipatòria desapareix quan ens deixen a les fosques i us iluminen a vosaltres. recordo haver sentit el mateix els anys que vaig fer teatre: en aquell moment no hi ha nervis, és un estat d'excitació tal que totes les males estones s'esfumen i us quedeu a soles tu i la teva potència. balleu depressa, poseïdes pels contagiosos ànims del públic (aquí uns amics, aquí un xicot). esteu en estat de gràcia, la cara us llueix, les flors del vostre cabell fan olor tot i ser de plàstic i algunes de les àvies han de recòrrer als kleenex d'urgència dins el bolso al costat de la medicació pel colesterol i el mocador empapat de colònia. balleu amb més gent damunt l'escenari però els altres no ens impoten. dels altres, que se'n preocupin els demés. somrigueu, us deixeu anar, la mirada fixa, els cabells en perfecte desordre. tan ràpid com heu començat feu el darrer taconeig i les mans exploten les unes contra les altres.

us esperem a baix i segueu amb nosaltres. us fem petons. us fem abraçades. ens pregunteu que què tal ho heu fet. possiblement no us ho vaig poder dir llavors però vau estar inmenses, les dues. com el pare de la càmera, la mare estupenda, l'avi taquicàrdic, el nét hiperactiu o l'oncle verd, durant set minuts em vaig oblidar de mi mateix i em vaig sentir orgullòs de vosaltres.

ESPIONATGE

james stewart es dedicava a espiar als seus veïns amb uns prismàtics a la ventana indiscreta després de quedar-se confinat a una cadira de rodes. william baldwin tenia controlats els moviments de tots els seus veïns amb un circuit de càmeres a sliver. sense anar tan lluny, la meva veïna, digna successora de l'inspector gadget, té l'orella més afinada que un whisper xl amb antena parabólica i wi-fi i hàbits d'espionatge propis de la kgb com ara mirar sempre la meva bústia per error i justificar-se amb un alzheimer aleatori.

el treball de l'espia es centra en anar confirmant o falsant hipòtesis sobre el seu objecte d'observació. per a que la seva tasca resulti el més acurada possible, cal que l'espia es difumini en l'entorn per tal de controlar els efectes de la reactivitat. és a dir, el subjecte d'observació no ha de saber que està siguent observat, perquè això conduiria inmediatament a un canvi en la seva conducta. en certa forma, l'espia tem al seu subjecte d'observació i també el desitja. sap d'ell però no s'hi pot, o no vol, acostar-s'hi i això també pertorba la seva capacitat d'espionatge.

una de les millors coses que té un blog és que resulta un excel.lent inhibidor d'espionatges. no es tracta de quines informacions pugui recollir l'espia, sinó que el subjecte d'observació sap en tot moment que se l'observa i és ell qui selecciona què mostrar. donat que en un blog a l'espia se li permet relacionar-se amb el seu objecte d'observació (normalment mitjançant els comentaris), quan l'espia es reprimeix es manifesten les seves pors i prejudicis: no sabré què dir, no estaré a l'alçada, em jutjarà.

per cada vegada que m'haguessis trucat, t'hagués contestat. per cada comentari que haguessis escrit, l'hagués llegit amb afecte. per cada por que has sostingut entre tu i jo, t'hagués ajudat a saltar-la amb pèrtiga. no tinc res en contra que m'espïis, però en el teu cas, m'agrada més que em coneguis.

dedicat a un espia particular que he descobert aquest cap de setmana.

X

una incògnita el valor de la qual sempre està en funció de les circumstàncies que la rodejen. un maldecap pels estudiosos. un encreuament de camins. un símbol multiplicador. la forma d'anomenar allò inanomenable. la darrera lletra del meu nom i del meu dni. la generació a la qual pertanyia cap allà a mitjans dels noranta. una colla de superherois mutants. i també un tipus de cinema.

aquest cap de setmana finalment he vist shortbus. la pel.lícula, que ja va portar una forta polèmica al moment de la seva estrena per redefinir els límits del que és mostrable a nivell sexual en una pantalla sense entrar en categoria de pornografia, explica la història de varis personatges que es troben a una nova york post 11-s a un club on el sexe es viu de forma lliure. mentres la veia em venia al cap la necessitat que tenim d'etiquetar (com a forma de categoritzar i fer més accessible la realitat però també de jutjar-la i fer-la immòbil). el sexòleg kinsey als anys 40 ja es va atrevir a parlar d'un continuum en la sexualitat segons el qual l'orientació sexual de la persona es representaria en una escala, que aniria de l'1 (exclusivament homosexual) al 6 (exclusivament heterosexual) i que podria fluctuar al llarg de la seva vida. kinsey va ser el primer en atrevir-se a qüestionar la falsa seguretat de les etiquetes que imposem i que, més que permetre accedir al coneixement, l'asfixien.

moltes altres pel.lícules abans que shortbus s'havien permès derribar aquests estereotips però s'ha de reconèixer la valentia d'una pel.lícula que sap utilitzar la forta càrrega sexual de les imatges amb una triple vessant: com a atraient per veure-la, com a motiu per rebutjar-la i, aquí per mi hi ha l'encert, com una nova forma d'analitzar i humanitzar als personatges que hi deambulen.

a vegades el sexe per si sol deixa un regust amarg, en altres ocasions és una oportunitat de connexió amb un desconegut o un conegut que relega l'us de les paraules a un segon terme. a vegades s'alimenta de l'emotivitat dels implicats, en altres ocasions et recorda que en realitat estàs buscant una altra cosa. un t'estimo que substitueix momentaniament un et desitjo per després adonar-se que no sempre signifiquen el mateix.

de fet al sexe li escau bastant una lletra com la x: és una incògnita el valor de la qual sempre està en funció de les circumstàncies que el rodejen, un maldecap pels matemàtics, un encreuament de camins, un símbol multiplicador, la forma d'anomenar allò inanomenable...

(la resta de defincions de la llista la deixem per un altre moment, d'acord?)