ELECCIONS

s'han acabat definitivament les eleccions. a la ciutat on visc hi ha hagut el canvi que el partit ara al poder prometia. només espero que la màxima aquesta que "el poder corromp" no sigui certa (heu vist la que tenen muntada a marbella, que fins i tot organitzen tours turístics per veure els escenaris reals de l'operació malaya? si es donés el cas d'algun escàndol a la meva ciutat em pregunto quina seria l'atracció estrella...).

personalment són les primeres eleccions en les que m'ha importat que succeïs a la ciutat (un pot votar a partir del 18 anys i no descobrir fins deu anys més tard que la política l'interessa el més mínim). no he votat per afiliació a cap partit sinó per la persona que hi havia al davant. cada líder és la punta d'iceberg d'una força política que acabarà representant en major o menor grau en la seva totalitat i si ja a un equip de dotze persones (com a la feina) tenim caldillo no vull saber l'avecrem que es deu muntar aquests dies a qualsevol ajuntament.

quan es comenta el baix nivell de participació (i de vots en blanc) estaria bé que cada partit reflexionés sobre què coi estan fent de la política en aquest país que ha deixat de resultar interessant als ciutadans. a mi personalment em cansa que els polítics es centrin en respondre de forma enginyosa i insults velats als de l'oposició i que es parli dels pactes i els acords per governar com si s'estigués jugant a un remix del risk i el monopoly. no es tracta de marcar-se una estratègia de màrqueting d'alguna empresa publictària amb seu a algun país nòrdic sinó de recordar la potència d'un acte simple com és ficar un vot dins una urna i la correlació directa que té aquest acte amb l'estat actual de les coses.

de tots els candidats que hi havia a la meva ciutat quatre m'eren coneguts i personalment en coneixia a un. crec que aquest fet és el que em va fer plantejar perquè no m'havia atret la política fins llavors, ni a mi ni a bona part de la gent que conec: no els humanitzem, no sabem res d'ells i no hi ha confiança com per delegar en ells una voluntat personal que s'acaba tornant abstracta (la voluntat del poble, toma eufemismo del año ahí).

una campanya electoral no em fa conèixer a les persones sinó el paper que representen i, per papers, ja tinc els dels vots. l'encert, per mi, està en fer política propera.

richard, un gustazo. santi, felicitats.

només per posar la guinda al post, si entreu aquí podeu passar un test per conèixer la vostra orientació política. si els candidats abans de fer pactes i promeses de coalició se l'administressin crec jo que les coses serien força diferents (com per exemple preveure canvis chaqueteros). per la part que em toca, els meus resultats , no us ho perdeu, em defineixen com a anarquista d'esquerres, proper al dalai lama o a nelson mandela. toma ya.

5 ESTRELLES

aquest mes de maig casa meva s'ha convertit en centre neuràlgic de reunions i happenings varis. en la darrera quinzena han passat per casa unes trenta persones (el fet que hagin estat les festes de la meva ciutat també hi ha tingut a veure). la meva vida social no és tan agitada com sembla, però el fet de reduïr-la de portes enfora ha implicat portar-la a terme de portes endins.

fins que els de la lonely planet o la guia michelin no s'adonin del recurs turístic que estan ignorant, he decidit passejar-me per casa amb ull de cronista de guies de viatge i això és el que he descobert del pis on visc.

emplaçament: situat a prop del centre de la ciutat i a uns escassos 15 minuts del (millorable) centre d'oci nocturn de la població, es tracta d'un lloc acollidor, assoleiat bona part del dia. tot i que les llums del vestíbul de l'edifici funcionen quan volen (és a dir, quan la de l'inmobiliària recorda que, entre llima d'ungla i article del lecturas, els edificis encara no han adquirit la capacitat de canviar-se les bombetes o escombrar-se sols i que segueixen necessitant de lampistes i netejadors), el gerent de l'establiment (o sigui jo) procura que el pis no reflexi l'estat d'aleaotri abandó de l'edifici.

característiques: el local disposa de tres habitacions, una pel gerent (amb bany propi), una pels convidats (amb un tatami i un bany just enfront) i una tercera que fa de despatx, escriptori, centre de telecomunciacions, cdteca i chill out quan el gerent organitza soireés de musicoteràpia. es compta a més amb un ampli saló-menjador diferenciat en dues zones, una cuina on els propis convidats poden improvisar (no passa tant com el gerent voldria, però) i dues zones airejades (un celobert intern pels fumadors i una enorme terrassa exterior plagada d'aloe veras amb mobles de teka ideal per a sopars i dinars a l'aire lliure).

cuina: principalment vegeteriana. les especilitzats del chef (que per reducció de personal és també el gerent) són el gazpacho don simon; les torrades de verdures a la brasa amb formatge de cabra; els spaghettis amb olivada, formatge blau i pinyons; les amanides de dàtils; les fondues; una amplia selecció de tes i infusions i el gelat de vainilla amb mermelada de gerds polars (gràcies a una llicència exclusiva amb transports sílvia i els seus recurrents viatges a estocolm). els horaris de cuina són flexibles: mai cal renunciar a un plat de taboulé encara que siguin les 4:15 del matí.

facilitats: televisió, dvd, ps2, biblioteca (en català, castellà i anglès), dvdteca, cdteca, internet (després de nou mesos inhabilitat, l'establiment torna a estar en xarxa), guardaroba. no hi ha parquing però a la zona es fàcil trobar-ne.



preu: la modalitat de pagament oscil.la en funció de les fluctuacions en el mercat. normalment es paga en petons, abraçades, ampolles de lambrusco, regals ocasionals, somriures, mirades, encaixades de mans i/o reparacions informàtiques. per a pagaments en altres unitats monetàries consulteu al gerent.



el gerent és propietari d'una gossa mexicana (laika) i un hamster xinés (shakespeare), per tant cal prevenir-se de possibls alèrgies, llepades i embrenzides. per qualsevol dubte, es pot consultar la normativa de l'establiment a la paret del menjador.

a veure què hi diuen els clients habituals de l'establiment a la secció de comentaris que, només per avui, es converteix en llibre de visites.

BRIGHTON ON THE WEEKEND

després d'haver-nos asfixiat un diumenge d'un mes de juliol veient a the killers, emocionat i plorat (jo almenys) escoltant a sigur rós fa dos novembres, i sacsejat fins la darrera neurona amb el show apocalíptic dels muse el passat octubre, dimarts passat teniem cita pendent amb els bloc party (entrades des del febrer, ganes des del moment en que van publicar silent alarm).



ni en tibu ni jo estavem en el nostre millor moment (gràcies a una combinació d'angines i febre -ell- i d'insolació i anestèsia de quiròfan -jo-) però ser fan té aquestes coses. els de razzmatazz aquesta vegada es van decidir a posar en marxa els aparells d'aire acondicionat, tot un detall si tenim en compte el ple absolut del concert, el nivell d'hormones a la sala i la temperatura d'aquests dies de maig.



a pesar que en directe la distorsió de les guitarres els perd i que en kele vocalitza com a ell li dona la gana, tot el que fa que bloc party em posi la pell de gallina es va mantenir intacte durant el concert: l'explosió dels ritmes electrònics a la base, els arpejos de guitarra que s'encadenen i sobreposen, la bateria simcopada que t'obliga a agafar aire, realentir el ritme cardíac i sincronitzar-te i, per damunt de tot, aquesta barreja de punk i sensibilitat, denúncia i consciència, que trascendeix les pròpies melodies i dona sentit a totes i cada una de les cançons.



pocs grups actuals transmeten tan bé a les seves lletres la qüotidinaitat del dia a dia sense recòrrer a tòpics. escoltar a en kele i companyia és parlar de consums de drogues que inflen l'ego, de clima de terror polític, de convivències a cases buides de sentiment, de racisme a les escoles, d'una joventut vestida d'uniforme i despullada d'ideologia que no sigui de consum, d'històries d'amor modernes (que sobreviuen a la ressaca, que no es consumen i perduren en el temps).



tot i que no van tocar on (que s'està convertint en una de les meves preferides) poder corejar amb una sala plena de gent himnes com like eating glass, so here we are, i still remember, sunday (amb doble bateria inclosa, alucinant) o waiting for the 7.18 compensa de sobres. que un vers com let's drive to brighton on the weekend sigui capaç d'emocionar-me encara és un misteri per mi, però veure gent a la sala a qui els hi passava el mateix em fa pensar que no vaig desencaminat.

2.0

fa aproximadament dos anys vaig començar a fer de tutor d'alumnes de l'universitat en el seu pràcticum. encara tenia bastant present el que havien estat les meves pròpies pràctiques i el que més havia valorat d'elles: el tracte per igual, com si formés part d'aquell equip des de feia temps, com si no arribés amb la carpeta kitsch de l'universitat (cruce entre gaudí + custo + graffiti del raval) sota el braç cada matí, com si no se'm notés l'adrenalina a mil per hora sota la meva màscara d'aquí-no-passa-res-està-tot-controlat-em-sé-les-categories-diagnòstiques-del-dsmIV.

de cop i volta se'm comencen a atribuir uns coneixements que en moltes ocasions tinc pero que en moltes altres (esto lo debían dar esos viernes por la mañana cuando yo dormía comodamente en mi pisito de estudiantes) no m'havia plantejat mai. el primer que descobrexio doncs, és que tant aprenc d'ells i elles com ells i elles de mi. i tot i que m'encanta que m'inflin l'ego, quan veig que els priemrs dies de pràctqiues a tots els passa el mateix que em passava a mi, es a dir, que la carpeta de la universitat ha passat de kitsch a hortera directament (cruce entre labanda + mattel + supernenas) i que em miren tement que els sotmetré al tercer grau i posaré de manifest el molt que encara els queda per aprendre, em conmouen.

m'importa que vegin que jo també em perdo, que no tinc resposta per a tot i que abans que professionals amb titulitis som persones reals que ens descollonem amb qualsevol parida, que patim quan escoltem segons quines històries, que teatralitzem, que anem desbordats de feina, que tenim sous mal pagats, que tenim crisis, etc.

un dels meus ex-alumnes, en concret, s'està convertint paulatinament en una versió alternativa de mi (a la feina li havíem dit des de mini-yo a àlex junior; a mi m'agrada més versió 2.0). no és ni molt menys una còpia meva (menuda integridad tiene er niño!) però resulta curiòs veure com segueix els meus passos. suposo que m'entra la vena fraternal tot i que només sigui cinc anys més gran que ell. l'interessen els mateixos temes, compartim ambicions similars, ens riguem dels mateixos clichés, descobreix les mateixes corrents de pensament que jo i el millor de tot aprenem l'un de l'altre.

el mite de pigmalió parlava d'un procés d'aprenentatge, d'una creixement al costat d'algú. my fair lady prenia aquest mite i el transformava en un musical hollywoodiense on julie andrews es convertia en l'aprenent d'un pigmalió particular. després de tres alumnes i d'hores de converses i intercanvis, no sé distingir del tot si el pràcticum el fan ells i elles o jo.

gràcies edgar. gràcies sergio. gràcies anna.