BUIT

si no hi ha il.lusió, puc sostenir aquesta història?

CURSA

durant els darrers anys, la meva àvia ha tingut una forma curiosa de concebre la vida o més ben dit, la vida que li queda per viure. més enllà de fer-se càrrec del temps que li queda abans de morir, ha decidit anar cedint la responsabilitat del manteniment de la seva existència a membres de la familia aleatòriament. bé, aleatoria lo que se dice aleatoria la mujer no lo es mucho, perquè els darrers deu anys ha anat delegant en mi una vegada i una altra el fet de seguir viva.

quan anava a l'institut el seu càntic ritual era "nen, quan et vegi acabar el batxiller (bastante le habia costado ya aprender lo de bup para encima marearle la perdiz con eso del cou) ja em podré morir tranquila". un cop a l'universitat, la cosa va passar a un "nen, quan et vegi acabar la carrera ja em podré morir a gust". efectivament ( i no sé si per horror d'ella, que a aquelles alçades ja devia veure que de seguir superant els reptes que ella em posava, la cosa acabaria a la funerària), vaig treure'm la carrera i des de llavors, la dona ha seguit posant paulatinament obstacles entre ella i la mort, com si la vida fos una cursa de competició olímpica i la meta fos palmar-la (els següents reptes van ser trobar una feina estable, treure'm el títol d'anglès i aconseguir un pis on viure). suposo que arribats a aquestes alçades la meva àvia va haver d'escollir entre deixar de fer-me a mi responsable de seguir viva perquè li anava complint totes les expectatives que li garantitzaven morir-se o bé comprovar que la següent demanda (l'eterna recerca d'una parella que et cuidi, t'estimi, bla bla bla) era massa pel seu nèt i, per tant, passar-li el relleu a algú altre.

no fem tots el mateix que la meva avia, en el fons? vull dir: comprar coses, ficar-nos en hipoteques, anar al gimnàs i l'infinitat de petits (o gegants) rituals als que ens sotmetem no són en realitat una altra forma d'anar posant obstacles entre nosaltres i la mort? no hem après encara que la mort forma part de la vida i que sense ella viure seria un autèntic conyàs?

no es tracta d'alegrar-nos del fet de morir-nos però sovint ens enganxem als aspectes més físics i materials i perennes de la vida per la por que ens fa desaparèixer i arribar al final de la cursa.

FAMILIA

així com fa uns dies penjava un post sobre el fet de tenir dues mares aquest cap de setmana m'ha servit per validar que també tinc dues families: la biològica (imposada) i la que jo he anat escollint confeccionar com si es tractés d'una manta de patchwork.

tot i que determinats col.lectius (que fan més olor de ranci que les ampolles de baron dandy) ens intenten vendre receptes més elaborades (necessites un pare masculí, una mare femenina, etc.), em permeto proposar-vos una recepta més simple i autèntica de la ampliament difosa familia tradicional:

1 quilo i mig d'amor: trobareu moltes variants al super però que no us enganyin. la recepta només funciona si l'amor és de veritat. per tant podeu deixar de banda aquests sucedanis tipus xantatges emocionals o vinculacions genètiques (són menys costosos, sí, però fan malbé la recepta)

750 gr. d'acceptació: fresca i sense colorants, que no tingui gust ni a enveja ni a prejudici. que sigui flexible i permeti moldejar-la per a que el conjunt resulti més esponjòs i harmonitzi el resultat. rebutjeu un cop més imitacions.

i ja està. us sembla poc? els ingredients no són fàcils d'aconseguir però en el fons són els únics necessaris de veritat. si aquests dos estan ben cuits la resta vindrà sola.

l'avantatge respecte a la recepta tradicional de familia està en que pots trobar aquests ingredients en una varietat de persones més ampli del que és habitual. seguint aquest exemple la meva familia es composa de: un pare (que es el meu i té parts de la natatxa i d'en lluís i de la meva jefa), una mare (que és la meva i és la margaret i és en ramon), una àvia (que és la meva i la de sevilla), uns oncles (que són els meus i en jose luís i la natalie i l'isabel i en tinet), unes germanes (que són l'eva i la silvia i la romina i la mar i la rebeca), uns germans (que són en tibu i en jordi i en joan i en raul i en randall i en sergi), uns cosins (que són la mia i l'irene i les annes i en sergi i l'edgar i les montses i la sílvia i l'alba i l'xpi), una familia extensa (que són l'emma i l'anna i l'olga i en xevi i la roser i en jaume i la mercè i la lola i en xavi i la marta) i un amor (ell ja sap qui és).

i al igual que passa a totes les families a la meva hi ha disputes i alegries i envejes i admiracions, hi ha moments en que us engegaria a passeig i moments en que us donaria tot el que tinc.

d'aquest estira i arronsa surt un batec. el sentiu? està dins meu.

043044

els nous tibus surten el proper 21/03/07. alguns m'heu preguntat què passa amb els anteriors que no estan penjats a l'emule. no us preocupeu, abans que acabi el mes espero tornar a estar en linea des de casa (ja fa set mesos!) i els tibus tornaran a estar disponibles. fins llavors, us deixo amb la portada.

SO

des d'avui el blog també s'escolta. si teniu els altaveus posats ja ho haureu notat, si no, feu-ho. el que sona aquests dies, perquè m'atrapa, m'encanta i em conmou és el nou single dels bloc party. i com vull que us atrapi, encanti i conmogui com a mi us poso la lletra (s'accepten karaokes simultanis) i la traducció.



i, i still remember / how you looked that afternoon / there was only you / you said it was just like a full moon / blood beats faster in our veins /we left our trousers by the canal / and our fingers they almost touched

you should have asked me for it / i would have been brave / you should have asked me for it / how could i say no? / and our love could have soared over playgrounds and rooftops / every park bench screams your name / i kept your tie / i'd have gone wherever you wanted

and on that teacher's training day we wrote our names on every train / laughed at the people off to work / so monochrome and so lukewarm / and I could feel our days where becoming night / i could feel your heart beating across the grass / we should have run, i would go with you anywhere / i should have kissed you by the water

you should have asked me for it / i would have been brave / you should have asked me for it / how could i say no? / and our love could have soared over playgrounds and rooftops / every park bench screams your name / i kept your tie / i'd have let you if you asked me/

i still remember

jo, jo encara recordo /el teu aspecte aquella tarda / només hi eres tú / vas dir que era talment una lluna plena / la sang batega més ràpid a les nostres venes / vam deixar els nostres pantalons al costat del canal / i els nostres dits qüasi bé es van tocar /

m'ho hauries d'haver demanat / hauria estat valent / m'ho hauries d'haver demanat / com et podria haver dit que no? / i el nostre amor es podria haver enlairat per damunt de patis i terrats / cada banc del parc crida el teu nom / em vaig quedar la teva corbata / hauria anat on haguessis volgut /

i en aquell dia d'entrenament del professor, vam escriure els nostres noms a cada tren / ens vam riure de la gent que sortia de treballar / tan monocroma i tan apagada / i podia sentir com els nostres dies es convertien en nit / podia sentir el batec del teu cor a través de l'herba / hauriem d'haver fugit, hauria anat amb tu a tot arreu / t'hauria d'haver besat al costat de l'aigua/

m'ho hauries d'haver demanat / hauria estat valent / m'ho hauries d'haver demanat / com et podria haver dit que no? / i el nostre amor es podria haver enlairat per damunt de patis i terrats / cada banc del parc crida el teu nom / em vaig quedar la teva corbata / t'hauria deixat fer si m'ho haguessis demanat

encara recordo

LE LE LE

le le le s'ha convertit d'uns mesos cap aquí en una expressió freqüent entre els meus. l'orígen de tan festiva expressió cal buscar-lo en la yayita de l'eva (promotora d'altres perles de la llengua ibèrica tipus: "niña, llevo ensssima er desasosiego de la rasssa humana"), concretament en la reconversió de la paraula chicle que sota su arte y poderío passa a ser chiquele. l'eva, molt inocentment (o no tant), li va fer d'eco i va respondre le le le, y asi se inició el fenómeno que nos ocupa.
veiem alguns exemples d'us del le le le:
a) com a mode de salutació per telèfon (dejando en el olvido los pasados de moda diga, digame y digamelón)
b) com a forma de fer playback quan un no es sap la lletra d'una cançó (el nonaino-nonaino està más visto que la igartiburu en la primera y lo del kiwi-melón es moda de un día)
c) com a forma d'allargar paraules que acabin en le o en lo que nos de la gana (sirvan de ejemplo mi mismo nombre, que passa a ser alelelele; adjetivos en expresiones como "que agradabelelele eres"; o mutaciones de segundo grado como holalala).
eva, sergio, rebeca, fina, benoit (que por lo de ser francés convierte el oh la là en oh la là le le le) , silvia i jo mateix som fans acèrrims del seu ús, el que sovint ens comporta mirades d'incomprensió dels altres (que per cert ni ens van ni ens venen).

us convido des d'aquí a incorporar-lo quan vulgueu i a difondre'l (sirva todo esto de homenaje a la yayita).