MASCULINITAT

el proper 8 de març publico article a el punt diari. aquí el teniu en primicia (això de seguir el blog té els seus privilegis):

la nova masculinitat?

existeix en les celebracions com les d’avui dia 8 de març –dia de la dona treballadora– un rerefons trist que poc té a veure amb el reconeixement de la dona (ja sigui treballadora o no).

l’existència de dies al calendari com el dia d’avui, el 28 de juny (dia de l’orgull gay), el 25 de novembre (dia contra la violència de gènere) o el primer de desembre (dia de la sida) implica, respectivament, que ni els drets de la dona estan encara reconeguts, ni la comunitat homosexual integrada, ni la violència vers les dones eradicada ni la sida controlada com a malaltia.

els sociòlegs afirmen que el primer pas cap a l’equiparació de drets està en la visibilització de la desigualtat i/o celebració de la diferència. es a dir, avui es celebra el fet de ser dona i a la vegada es denuncia que pel fet de ser-ho es justifiqui un tracte desigual. el que cap dels teòrics socials sembla haver pogut explicar fins ara és durant quant de temps s’ha de sostenir la discriminació, quantes manifestacions amb pancartes i consignes enginyoses s’han de produir fins que la desigualtat acabi per desaparèixer i la diferencia s’integri.

per què només un dia per a la dona? per què no tots els dies? podem jugar a imaginar celebrar els dies a la inversa: la jornada de la societat benestant, el dia dels drets laborals de l’home, la setmana de l’heterosexualitat, el mes de la raça blanca, etc. si ens resulta còmica aquesta imatge deu ser perquè estem acostumats a pensar que la situació d’aquests col·lectius és la normal. preocupant forma de pensar, al meu entendre.

porto quatre anys treballant al sector social com a psicòleg en l’àmbit de la violència de gènere i/o familiar; en concret treballo amb la figura agressora de la parella (home en la majoria de casos) i amb menors maltractats. he escoltat històries de tot tipus sobre la violència, formes de justificar-la, conseqüències de patir-la i promeses d’abandonar-la. en qualsevol seminari o formació a la que assisteixo com a ponent sempre algú m’acaba fent la mateixa pregunta: aquests homes canvien? la resposta és rotunda: sí, però no tots. i el fet més contundent encara es que aquells que ho fan passen per un procés de deconstrucció que la majoria d’homes no maltractadors mai ha experimentat.

són aquests un temps de doble moral. la meva àvia prové d’una generació que no tenia cap mena de problema en admetre el seu masclisme i en fer-lo patent. no ho celebro en absolut, però en la mesura en que aquest masclisme era visible, un o una hi podia fer front, posar-li nom, fer-lo real. avui en dia, part de la societat viu encara amb valors, idees i creences pròpies de l’època de la meva àvia, gent que encara assumeix que la finalitat de la dona és casar-se i tenir fills i que només ets home en tant tinguis una dona al teu costat que reafirmi el teu estatus. la resta de la societat, els progressistes, els moderns, com diu la meva àvia, hem aconseguit incorporar nous discursos i valors i fins i tot permetre’ns el luxe de jutjar aquests valors patriarcals. se’ns omple la boca amb paraules com igualtat i respecte però semblem no adonar-nos de les noves formes de masclisme i relacions dependents que estem aplicant i difonent.

des de d’anuncis de campanyes de desodorants masculins que redueixen la dona a poc més que un animal que segueix el rastre deixat pel mascle dominant, fins a cançons d’amor que parlen del fet que “sin ti no soy nada” i que es converteixen durant setmanes consecutives en el número ú de les llistes radiofòniques de mig país. aquesta mateixa part de la societat que s’escandalitza quan el programa sensacionalista de torn comenta el cas d’una nova dona morta a mans de la seva parella, troba graciós un anunci de desodorant que denigra a la dona i taral·leja una cançó que no sap parlar d’amor sense fomentar la dependència i viure l’abandó de la relació com l’anul.lació de la persona.

no deixo de pensar que el patriarcat com a estructura social és com un virus informàtic. quan una generació ha trobat una forma de detectar-lo, el virus muta i busca noves formes de propagar-se (el darrer invent es diu metrosexualitat, o com fer creure al personal que els paràmetres estètics, l’us de productes de bellesa i la depilació afecten d’alguna forma la sensibilitat de l’home que per art de màgia passa a ser empàtic, tendre i conscienciat). en diuen la nova masculinitat. potser si que és nova, però en una gran part perquè utilitza noves formes de maquillar el seu masclisme. literalment.

(BLOC) PARTY

MARES

ets la meva primera mare i a força de viure tantes coses junts fa cinc o sis anys vaig optar per no explicar-te'n més de meves, just després que morís l'avi, com si la teva comprensió tingués un límit. vius al pis de sota meu i et veig un cop a la setmana i la majoria de vegades necessito estar posant límits constantment amb tu, no sé si tu me'ls demanes però jo els poso igualment, el que em fa pensar que moltes vegades es la meva, de comprensió, la que té un límit. ahir vaig baixar a veure't amb la laika una estona i vaig tenir ganes d'explicar-te el que em passava, com em sentia, que em feia feliç i què no aquests dies i em va servir per corroborar que hi ha coses que et superen i que com a mare et costa entendre i acceptar del teu fill, però que a pesar de no saber què dir-me ni com fer-ho amb mirar-me als ulls en vaig tenir prou per saber que m'estimes.

you're my second mom. i met you ten years ago, when i was on my first outbreak and we spoke yesterday on the phone to wish me happy birthday while my second outbreak has already begun. you live on the other side of the world and we've seen each other only three times. you call me your spanish son and i showered your kitchen in orange juice the first morning i was there. you've always been kind and understanding even when things probably overwhelmed you the same way things here overwhelmed my first mom and made me feel loved making the distance physical, not emotional. things were hard for me when we met, things are hard for me now and will be hard in the future, i'm sure. it's just that i can't stop growing old. thanks for being on my side.

QUASI 28

demà faig 28 anys. és curiòs pensar que fa 28 anys i un dia legalment encara no existia, que la meva vida va començar a contar d'ençà que vaig sortir del ventre de la meva mare. què passa amb els nous mesos anteriors? demà legalment no hauria de fer vint-i-vuit anys i nou mesos? la vida intra-uterina només conta quan es parla d'avortaments?
ahir pensava en com han estat aquests vint-i-set dies d'aniversari fins ara, sense saber encara que m'espera al llarg de demà.
amb quatre anys recordo agafar un empatx a casa dels meus avis, en concret hi ha una foto meva al balcó i una mà (la del llavors meu oncle manel, crec) oferint-me un gelat de nata i xocolata i jo amb cara de pomes agres, portava un jersei verd de coll alt i ulleres de pasta i tenia el cabell llis (semblava un dels nens que s'asseia amb en koko damunt la tàpia de barrio sésamo).
amb set anys recordo un aniversari trist, amb els meus pares discutint-se per assumptes que jo encara no volia saber i m'havien fet escoltar. l'infància no s'acaba d'un dia per l'altre però crec i sento i sé i noto que la meva va fer un triple salt mortal llavors.
amb dotze anys, el menjador de casa dels meus pares s'emplena dels primers amics de classe, la primera festeta de nois i noies (a pesar que en abstracte jo estigués més interessat en ells que en elles, els records de ballar a les fosques without you de nilson amb la maria o l'ester tenen un pes emotiu important; al cap i a la fí, el contacte és el contacte).
amb divuit anys els meus companys de classe penjen una pancarta feta amb llençols del balcó de l'institut per felicitar-me. el que no saben es que jo aquell dia començo una hora més tard (teniem pràctiques quinzenals del laboratori de química amb un professor que, ara que ho penso, ha mort aquest any). aquella mateixa nit és carnaval a roses i ens disfressem de hippies. l'inna a més em munta un dinar al matí següent només amb les noies de la classe i cada una d'elles em regala una flor i un escrit.
als dinou l'inna (de nou) ajunta els meus amics de figueres i l'universitat i sopem a un xino on acabem fent guerra de pastís de llimona. inna, crec no haver-te agraït mai aquests dos aniversaris tan especials i sento fer-ho ara, tants anys després i en un blog que potser mai llegiràs però gràcies, de veritat.
finalment, amb vint-i-set, apareix un ram de flors amb un portador que em descol.loca i trenca el esquemes dels quals depenc i que em fa estimar de nou i acceptar-me, que em reconcilia amb parts meves que censuro i em fa descobrir a persones que a vegades em conxeien millor que jo mateix, amigues i amics nous que estimo com si portessin amb mi tota la vida.
tant si demà em feliciteu, com si us n'oblideu, gràcies per estar amb mi aquests vint-i-vuit anys (i nou mesos) us conegués llavors o no.