després d'intentar penjar la foto vàries vegades i no aconseguir-ho per excés de memòria (irene y kay, como esto sea premonitorio, vuestra niña promete) aquí teniu en primicia la foto de la lucía, que ara mateix té poc més d'un mes. totalment comestible...
ja hem tornat de santander i, en contra del previst, hem treballat molt i fet poc el turista. la montse arribava amb moltes ganes de provar la gastronomia del nord, però no contava amb que jo soc un animal instintiu i que em moc per impulsos primaris: la primera nit els meus peus no responien gens i per tal de no caminar més vam acabar menjant en un frankfurt (frustració culinària num.1), el segon dia el meu estòmac no podia més i vam acabar a una pizzeria (frustració culinària num.2). en conclusió, a partir d'aquí vam començar a provar el tapeo cántabro (que dit sigui de passada, des que ens estem globalitzant un pot experimentar-ho a un lizarran o txapela qualsevol).
demà marxo fins dissabte cap a santander amb la montse de bcn. la descripció formal de l'assumpte és que anem a un congrés sobre infancia amb altres professionals del país. la descripció real implica una peassso habitación a un hotel quatre estrelles davant de mar, trasllat amb taxi des de l'aeroport, despeses pagades y juerga y cachondeo cántabro.
si entreu al blog de la montse veureu que ella també ja ha començat amb la pre-crónica del viatge i que ningú dels del curro (tant a bcn com a girona) es creuen que anem a treballar. quina imatge estarem donant de nosaltres mateixos que fa que ens prenguin per uns fiesteros desalamados? (per si queda algun dubte, no només assistirem al congrés sinó que a sobre som ponents; la montse ja ha deixat caure algun spoiler al seu blog sobre la dinàmica que els pensem fer als professionals encorbatats)
ja us informaré a la tornada de l'estat de la qüestió. per a peticions i comandes de productes de les cantabries dir-vos que ja porto la maleta d'over-booking total (otra vez será.. bé, de fet per a amsterdam ja us dic que tampoc). qualsevol trucadeta serà ben rebuda.
tres bones amigues meves des de temps inmemorials (anna, ester i mireia) han posat en marxa el seu petit projecte. fan ninos personalitzats totalment artesanals a partir d'una foto i informació sobre la persona en qüestió. encara no tenen l'infraestructura engegada però a figueres ja exposen a una botiga de disseny.
si voleu més informació: annagc21@hotmail.com
tinc la casa en obres. mentres escric això uns paletes desconeguts (bé, ara menys després de tenir-los a casa des de les 8:30 del matí) estan acabant d'esquarterar les parets, remoure les finestres i empastar-hi les noves de pvc.
recordo quan la sílvia m'explicava el que era tenir paletes a casa, la sensació estranya de (qüasi) habitar amb uns desconeguts que remenen casa teva sense apenes relacionar-t'hi. cinèfil com soc, he començat a trobar paral.lelismes amb pel.lícules d'inmediat. he pensat en los otros (a més ahir a la nit la van fer per al tele) quan mentres jo em canviava a l'habitació ells mantenien a l'habitació del costat una conversa que res tenia a veure amb la casa on estaven o amb qui hi vivia. de fet, es coneixien entre ells i escoltar-los dir de cop "home, miquel, què fas tu per aquí?", com si casa meva fos la secció d'esports del corte inglés un dissabte per la tarda, m'ha alienat per complet.
llavors m'he passat la major part del matí al bunker de la meva habitació, llegint i bevent té, amb la laika, veient com tot s'anava acumulant de pols blanca, traces de guix, sacs de ciment i vidres plastificats. i crec haver arribat al sumum del paroxisme quan he recordat el habitante incierto (peli freakie a reivindicar des d'ara mateix) i m'he sentit jo l'element estrany a la meva pròpia llar, com si fos un atrinxerat.
arribats a aquest punt he decidit acabar socialitzant amb ells, parlant d'on venien (resulta que de vic: anna verdaguer, aquests són dels teus!) i com era la seva feina ("pesada, però quina no ho és!" m'han dit). ells, a canvi, m'han demanat on podien anar a dinar i un, fins i tot, veient els cds del despatx, m'ha demanat si em venia de gust posar bloc party de fons perquè a ell també li agradaven molt.
ja veieu, com a los otros o a el habitante incierto, només quan un s'atreveix a deixar el monstre de banda, s'adona que el monstre és un mateix. suposo que després d'haver-me tragat en una sola setmana la matanza de texas, amanecer de los muertos i saw 3 tinc la vena paranoica pujada i veig amences, fantasmes i monstres a tot arreu.
en conclusió, necessito pelis que acabin bé, floretes, rajos de sol i petons...
haurà arribat el moment profètic? ja sabeu de què us parlo... aquell moment en que t'adones que els de la teva generació van desapareixent dels teus entorns qüotidians...
en altres paraules: on coi us heu ficat aquestes barraques? em nego a pensar que el motiu de no haver-nos trobat hagi estat:
a) la multitud apocalíptica de gent que no saps ben bé d'on surt
b) l'esquizofrènia ocasionada pels canvis sobtats de clima (i vestuari, no cal dir-ho)
c) el bany hormonal al que et veus sotmès quan et rodejen adolescents que surten per primera vegada quan ja és fosc
d) el qüestionable gust dels programadors musicals (capaços de combinar ideologia okupa i els 40 principals a la vegada)
e) la similitud entre el gruix del llom dels entrepans i el del tèl de ceba (tot pel mòdic preu de 3 euros en una barreta de pa que va ser cruixent cap allà al 1984).
què ens passa a la generació b? tenim morrinya? tenim parella? tenim son? ens fem grans?
sigui com sigui, si hi ereu, espero que ho hageu disfrutat i si no, espero que també.
