SENSE ETIQUETA

em fa gràcia com aprenem les paraules de petits. normalment és a través de llibres plastificats de tapes gruixudes (a prova de fluïds, mossegades, tisores i plastidecors) on es mostren aquelles primeres paraules que els educadors titulats consideren més adients pels primers anys de vida. d'aquesta manera aprenem que el sol és un disc groc, el mestre un senyor amb bigoti canòs i la pilota un globus a franjes vermelles i blanques. aprenem que pel nadal neva i que a l'estiu fa calor. que els nens tenen penis i les nenes vulva. el cervell es veu sotmés a un desenvolupament durant els primers set anys de vida que no tornarà a experimentar en cap altre moment. imagineu-vos per un moment l'ànsia amb la que aquest cervell verge, obert, flexible i tendre absorbeix l'informació que li arriba.

tenint en compte que el pensament occidental (i diria que el no-occidental també) és categòric (un cop el nom és adjudicat no hi ha procès invers, l'etiqueta és inescapable) i polar (l'etiqueta serveix no tan sols per afirmar el que conté sinó també per negar tot el que no hi ha dins ella), m'adono que el llibre plastificat que tant ens va ajudar de petits a entendre la nostra realitat ens ha estat negant la possibilitat que el sol fos d'altres colors, que el mestre tingués menys de trenta anys i que la pilota fos llisa i blava. ha negat a tot l'hemisferi sud la celebració del nadal a la platja i els jerseis de coll alt al juliol. ens ha dificultat entendre que qui tingui penis es senti nena i qui tingui vulva es senti nen.

de grans la cosa tampoc es que canvïi molt. de fet, els adults seguim tenint publicacions plastificades de tapes gruixudes però solen ser pornografia o catàlegs de moda (i a vegades una combinació de les dues). les etiquetes disposen de majors i millorats sistemes de difusió: televisió, internet, agències publicitàries, correu comercial, anuncis a l'autopista, avions amb pancartes, fotogrames subliminals. la seva funció original, l'accés al coneixement, ha anat deixant pas a una funció bastant més perversa: el foment del pensament únic, l'etiqueta com a sentència que acaba per asfixiar i rigiditzar el coneixement, que d'aquesta forma passa a ser dogma, per tranquilitzar a la classe mitja-baixa i angoixar-la amb allò que no sigui etiquetable.

a l'institut, una vegada, una noia que no s'havia acostat a mi en tot el curs fins que es va assabentar de la meva orientació em va preguntar: "com pot ser que t'agradin els nois si escoltes nirvana i smashing pumpkins i portes samarretes sobreposades?". segons el seu propi llibre plastificat de tapes gruixudes per a ser etiquetat de gai suposo que hauria d'haver escoltat la kylie o la streisand i portat alguna samarreta que marqués una musculatura fabulosa. la seva expressió era de curtcircuit, de no poder processar informacions contradictòries, de sobrecàrrega del sistema. la vaig mirar somriguent i li vaig respondre que no ho entendria.

d'això fa deu anys, però la cosa segueix més o menys igual. fent una dinàmica sobre gènere amb un dels grups de nens amb els que treballo, un d'ells em diu: "aquest home del dibuix és gai". quan li pregunto com ho ha fet per endevinar la seva orientació sexual em respon: "fàcil, no veus que està passant l'aspiradora?. perfecte. hem canviat l'etiqueta. ara els nens ja no diuen marica. yuju. diuen gai. quin gran avenç. en freddy mercury deu estar content. espereu que els digui als meus amics que portem temps ficant-nos al llit amb la persona equivocada perquè no passem l'aspiradora. ah, i que devíem descobrir la nostra orientació al veure l'últim model d'aspiradora moulinex a l'aparador d'una tenda d'electrodomèstics.

la meva primera vegada va ser amb la marta i després amb l'eduard. i després hi han hagut natàlies, òscars, brandons, lídies i joses entre d'altres. no suporto el house i m'agrada la madonna. m'agrada el rock però no suporto el country. no suporto el futbol ni el color rosa. utilitzo una única crema i no vaig al gimnàs. no m'he depilat mai i tinc bon gust per la decoració. no porto arrecades i sí un anell al dit de casat sense estar-ho. en què em converteix tot això? ho sento, però no hi ha etiqueta que em valgui.

COLIRIO

mamá ha llamado diciendo que ya está en praga, que su avión iba con dos horas de retraso y que está bien. que hace un poco de frio y que quizá tendría que haber cogido más ropa de abrigo, pero que no nos preocupemos. ya sabes como es mamá. luego me ha dicho si ya te había dejado a laika para que te la quedes mientras yo estoy en barcelona. le he dicho que está de vacaciones, que deje de querer controlarlo todo incluso desde centroeuropa, que disfrute, que se relaje, que pasee por el puente de san carlos y se compre una matrioshka.

no le he dicho que he ido antes a vuestra casa y que estabas durmiendo en el sofá y me ha sabido mal despertarte y más aún dejarte a la fiera de la laika por ahí suelta. últimamente duermes mucho, a cualquier hora, y he notado como si una nube de algodón caliente fuera creciendo en mi pecho al verte dormido delante mío. he vuelto a casa y me he duchado, luego ha llamado mamá y finalmente tú, seguramente después que ella te llamara solo para pasarte el parte de cómo es su habitación de hotel. me has dicho que ya podía pasarme cuando quisiera a dejar a laika y que no me olvidara de su correa y su comida. siento que es la nieta figurativa que no os he dado y siento a veces también que ella actua de puente entre tú y yo, por todo ese cariño que no nos hemos sabido dar el uno al otro y que tantos comentarios ha generado en el bando femenino de la familia.

cuando abres la puerta, laika te saluda lamiéndote las palmas de las manos. tú y yo nos besamos por cortesía, creo, pienso, siento. me dices que ya has cenado, que últimamente te ha dado por el queso y las uvas. veo que mamá te ha dejado una lista de la compra en la pizarra de la cocina, como si no pudieras ver por ti mismo que es lo que falta al abrir la nevera o la despensa. sus buenas intenciones te invalidan. y de repente me preguntas si puedo ponerte tu dosis de colirio. dos gotas en cada ojo. y esto ya no es un beso, ni un gesto pretendidamente cariñoso, aunque descubro cierto cariño en él. no hay coreografía ensayada para este acercamiento. veo tus ojos cerca de los míos, esa pequeña laguna gris que se ha formado en uno de ellos y que te estan revisando por si es glaucoma. y pienso en todo lo que tus ojos no han visto.

no has visto como he hablado mal de ti durante muchos años, como después que impresionases a mis amigos con tu buen humor y tus modales yo me encargaba de explicarles en quien te convertías cuando no había espectadores delante. no me veías llorar de pequeño en la habitación bajo las sábanas, intentando entender qué te hacía tan insensible y celoso, amparándote en tus pautas educativas. no me viste encima del escenario por primera vez en mi vida interpretando a shakespeare en el instituto (fue un coñazo, lo sé, pero podías haber fingido interés). no me has visto hablar de mis relaciones, ni siquiera sabes que he besado a hombres y que he dormido con varios pero que solo me he enamorado de dos de ellos a lo largo de mi vida aunque creo que lo sospechas. y desde luego no me has visto hoy mientras dormías en tu sofá, ese algodón creciendo dentro de mi y reavivando mi amor por ti, el pequeño orgullo de ser hijo tuyo.

he descubierto que he dejado de culparte, que tampoco espero tus disculpas y que, en cierta forma, he empezado a quererte de nuevo, ahora que ya no eres poderoso, que muestras tu humildad a menudo, que ríes sin necesitar intimidar a alguien, que eres tozudo pero no por eso dejas de ser respetuoso, que compartes ciertos átomos de intimidad conmigo, que has decidido dejar de ser de piedra y volver a ser humano. tampoco me has visto cuando entraba en casa. hubieras visto que los puños de mi chaqueta estaban húmedos a falta de pañuelos. y tampoco verás este blog, ni este post escrito en castellano, sin necesidad de traducción, por ser la lengua en la que tú y yo hemos intercambiado monosílabos durante años. y aquí reside mi cobardía, en escribir todo esto en un medio inaccesible para tí, sabiendo positivamente que no lo verás. prometo atreverme algun dia. y te aviso que es muy probable que, después de decirte todo esto, necesite una dosis extra de tu colirio, así que guárdame un par de gotas.

PUNTS VERMELLS

era la meva segona vegada a san franscisco. tenia vint-i-un anys i ganes d'experimentar, de provar llavis, provar galetes de krispies, provar suors alienes, provar llimonada rosa, provar límits. tenia ganes de distanciar-me de tot fins tenir la perspectiva de l'horitzó corbant-se com en la vista a través de l'ull d'un peix. i per tal d'alterar la percepció, res millor que una càpsula de color pastel sota la llengua. cinquanta minuts més tard, en un cotxe, travessant el golden gate en un buick blau cel, en randall al volant i tres californians rossos al seient del darrera, l'oceà es va aturar a pocs segons que el sol es posés. la superfície del mar llisa i perfecta. i al cap d'un segons (impossibles de contar perquè es regien per una dinàmica confusa d'espai-temps-hormones-neurotransmissors fent volteretes), milers de punts vermells de diversos tamanys van començar a sortir de l'aigua. eren esferes metàliques, de mercuri vermell i el sol, aturat damunt l'oceà, es reflexava en totes i cada una d'elles, milers d'ornaments de nadal suspesos en l'aire. com l'escena de matrix on en keanu reeves toca el mirall i aquest es torna líquid, els punts perdien la seva qualitat sòlida sota la punta dels meus dits, enfonsant-se i dividint-se, com en un pang de proporcions desorbitades. no sé quan temps vaig estar jugant amb els punts vermells però recordo que en un moment determinat la mà d'en randall m'acaronava la galta i que se m'acumulava una petita llacuna de llàgrimes calentes als ulls.

el passat mes de juny vaig instal·lar un contador en aquest blog que ubicava el lloc del planeta des del qual els visitants passaven per aquesta pàgina. quina va ser la meva sorpresa al veure que la forma que tenia el contador d'indicar la procedència i la freqüència era precisament mitjançant un diagrama de punts vermells que augmentaven en tamany a major concentració de visitants en una zona.

el postmodernisme, a psicologia, recull un seguit d'enfocs que tenen en comú l'anàlisi del jo com una fragmentació de l'essència de l'individu, com si un mirall es trenqués i les peces resultants fossin l'imatge interna del ser. també respon al món convuls en el que vivim on pots estar a bangladesh pel matí en una reunió on-line amb algú de perú, agafar un avió filipí, dinar a ankara amb un inmigrat de xile que viu al tibet i sopar a nova york amb una parella de grecs que han adoptat a un fill romanès. la globalització ens obliga a flexibilitzar-nos, augmenta la complexitat dels reptes als quals intentem fer front, ens multiculturalitza però per desgràcia sovint també ens resta identitat i tendeix a uniformar-nos.

mirant al mapa del blog tal i com està avui veig que la majoria de visitants esteu a prop meu. madrid és el segon centre neuràlgic. i a partir d'aquí la dispersió augmenta: les illes canàries, galícia, andalusia, londres, mèxic, nova york, buenos aires, caracas i es va difuminant fins quedar-se en visites aïllades de sidney, seattle i punts remots de rússia, índia o nova zelanda. gran part del tercer mon no es manifesta, més per manca de tecnologia que no pas per manca de coses interessants a dir. estic segur que bona part dels punts vermells de major tamany fora de catalunya es deuen a les traduccions que varis seguidors anònims realitzeu al castellà. i penso, què veieu els visitants asidus i ocasionals des de les vostres pantalles quan entreu en aquest blog? veu el mateix un brasileny carioca, un rus a una base enmig del no res de la tundra, un caribeny emigrat a los angeles, un israelí que com jo ha vist el golden gate sota un efecte digne del photoshop? és tot el mateix món o com diu la teoria postmoderna una fragmentació de l'essència del món? són els punts vermells la versió on-line dels trossos de mirall trencat?

ÚLTIM FASCICLE

per si en algun moment se'ns ha oblidat que som al mes de setembre, es a dir, per si no en tenim prou amb la depressió post-vacacional (us heu fixat que quan erem petits aquest i altres traumes no existien?) i la nova parilla de programació televisiva (tan alienant com la de l'any anterior i amb en jesus vazquez a vint-i-vuit programes com a mínim), un nou indicador que s'acosta la tardor es fa present als quioscs de tot el país. m'estic referint, efectivament, als col·lecionables.

com la plaga que són, augmenten cada nova temporada i no coneixen fronteres econòmiques (el preu de la primera entrega és la cinquena part del que després costen la resta d'entregues, però només pots esbrinar aquesta dada si aconsegueixes llegir la lletra microscòpica que passa a 200 caràcters per segon a la part inferior de la pantalla) ni intel.lectuals (es desconeix el nombre de neurones exactes que els seus creadors utilitzen per a confeccionar-les; alguns estudis confirmen que són dues; altres, més atrevits, barallen l'hipòtesi que tres). la premisa de la seva difusió és simple: oferir a l'espectador mig la possibilitat d'atesorar una col·lecció que inexplicablement el farà semblar més interessant, culte i predisposat a utilitzar paraules de més de quatre síl·labes i que convertirà l'insípid moble del rebedor en un altar de bon gust i refinament. el que el pobre comprador descobreix a mesura que la col·lecció avança és que tenir un aparador amb muñecas rusas de fuera de rusia o el arca de noé según playmobil més que despertar l'admiració dels seus amics, el que desperta són les ganes d'esborrar el seu número de l'agenda del mòbil.

els col·leccionables es subdivideixen en categories (cada una d'elles més esperpèntica i inexplicable que l'anterior). a saber:

subtipus 01: los atrapa polvo. anomenats així per la capacitat que qualsevol objecte repetit en la seva extenuació té de retenir més pols que una còpia del crimen y castigo de dovstoieski a una biblioteca de secundària. a part de les anteriorment mencionades muñecas rusas de fuera de rusia no cal oblidar en aquesta categoria cajas de cerillas de bares de carabanchel, dedales de porcelana china con gorriones pintados al oleo del otoño del 39, etiquetas de mandarina de nairobi, urnas funerarias del mundo moderno o profilácticos pinchados del siglo veinte amb el regal a la primera entrega d'una còpia dels autèntics preservatius que podien haver evitat l'engendrament de hitler, pinochet i els actuals dirigents de polònia, els bessons kaczinski.

subtipus 02: los greites jis. anomenats així pel fet d'intentar rescatar de l'oblit col·lectiu a determinats autors/artistes/sucedanis (preferiblement morts o decrèpits) que van tenir la seva època d'esplendor però que han deixat una prole que necessita viure dels seus royalties i que no en tenen prou amb anar a reality-shows a enfrontar-se a un grup de periodistes que van obtenir la llicenciatura dins un ou kinder. exemples d'aquest subtipus de col·leccions són obras completas de gloria fuertes (con mi bota chuto la pelota), los 500 chistes ya oídos de miguel gila o caspa de ayer y hoy: the golden years (pajares and esteso uncensored).

subtipus 03: el refrito cinematográfico. anomenats així per posar a un preu digne de cassete de gasolinera, un conjunt de films que porten en stock des que hi havia sistema betamax. normalment els títols de les pel·lícules que conformen aquestes col·leccions resulten de les ingenioses combinacions de les següents paraules: sombra, única, mortal, testigo, sospecha, fatal, última, letal, falso o total. sospecha mortal, último testigo, o la meva preferida muerte sospechosa de un testigo falso són autèntiques joies que no poden faltar en cap foguera de barriada.

subtipus 04: el hagáselo usted mismo. personalment, el meu preferit. consisteix en un objecte sencer que es trenca en parts irregulars que arribaran per entregues quinzenals i que el col·leccionista haurà d'unir de nou a casa per un preu deu vegades superior al que costava l'objecte sencer. com podeu comprovar, el no va más del entreteniment. només els col·leccionistes d'alt standing disfruten d'aquest subtipus i tan sols ells tenen l'habilitat suficient per a reconstruir las tres carabelas de cristobal colón dentro de una botella de pacharán, la gran muralla china en tres millones y medio de piezas o la gioconda en arena de colores i no acabar, respectivament, amb un amasijo de palillos dentro una botella de licor, una recreación sui generis del muro de berlín o el guernika en versión playera technicolor.

què busquen els col·leccionistes? tan estressats tornen de les vacances que s'han d'embarcar en aquests rituals sense sentit? quina mena de satisfacció orgàsmica deu haver-hi en completar una col·lecció? i és més, si totes les col·leccions comencen al mateix temps, com és que tres mesos després als quioscs no veus cap fascicle per enlloc? hi ha algú que realment les acabi, algú que de veritat hagi tingut en les seves mans l'últim fascicle d'una col·lecció, o és tot una llegenda urbana?

VIATGE EN BARCA SOLAR

els dotze dies de viatge han donat per molt. egipte és salvatge, primari, amb una bellesa poc convencional i no apta per tots els públics que va més enllà de les ressabudes piràmides, que s'escampa per igual damunt de monuments i temples farcits de jeroglífics com pels decrèpits edificis arrebossats d'aparells d'aire acondicionat del caire. hi ha bellesa per igual en les serenes postes de sol al nil i en el caòtic trànsit de les autopistes de la capital, on els senyals de trànsit tenen una funció merament decorativa i on el vehicle del teu costat pot ser una familia en burro o un carro ple de plantes de papir. la majoria dels carrers no estan asfaltats, l'aire fa olor de combustible, de suor, d'espècies, d'excrements animals i humans, de carn penjada al sol fa masses hores, del perfum del lotus, de pells de cabra i camell, d'un incens dolç com al primer món no coneixem.

la gent t'increpa pel carrer, alguns per timar-te, però d'altres tan sols amb la mirada als ulls del nen que mira els reis mags damunt les carrosses, presents i a la vegada inaccessibles. al poblat nubi se m'acosta un noi i em segueix una estona. mentre xerrem em diu que es diu mustafà i m'intenta vendre unes nines de fusta. li pregunto quants anys té i em diu que dos menys que jo. mai ha passat un dia lluny de la vora del nil i de fet em ven les nines a l'entrada de l'escola on va estudiar de petit. és feliç. no es sent perdut. no es planteja la direcció de la seva vida. hem arribat al poble muntats en camell i tornem en barca pel nil al capvespre, el cel d'un lila intens. el conductor ens deixa pujar al sostre de fusta de la barca. no sé què m'ha passat amb en mustafà i el seu estil de vida però no em puc treure el seu somriure del cap, el seu agraïment sincer. els joncs abracen la barca a banda i banda del riu.

hi ha temples semi-enterrats a la sorra, tan groga que sembla artificial. les piràmides per dins són claustrofòbiques i algunes fan olor a amoníac per l'orina dels rat-penats. estar dins d'elles, on tantes llegendes i hipòtesis s'han originat, on howard carter va obsessionar-se, on es van desplegar malediccions, compensa el descens per un passadís de quaranta metres de longitud i noranta centímetres d'alçada. em resulta impossible considerar el marge de temps, l'antiguitat del que tinc davant, els coneixements que ja llavors tenia el poble egipci i l'incultura en la que sovint ens arrebossem els d'occident.

es fan cinc oracions al dia. el rebombori de la ciutat de sobte es barreja amb el càntic dels imans que criden la gent a resar mitjançant els altaveus dels minarets. poc a poc els cants es van sobreposant, creant una remor hipnòtica que es barreja amb els motors dels cotxes i amb músiques tribals, amb ritmes electrònics com els de la m.i.a., formant un mantra que es filtra per carrers, avingudes, patis, habitacions d'hotel i centres comercials destinats a la minoritària població rica. molta gent deixa de treballar durant els cinc o sis minuts que dura l'oració, despleguen la seva alfombreta al terra allà on estiguin i s'orienten cap a la meca. els musulmans es guanyen el paradís segons catorze preguntes que se'ls faran un cop morts. el seu cor es posarà en una balança i a l'altre plat una pluma d'horus. només si el cor pesa menys que la pluma, si no l'atormenta el pes dels pecats, podrà arribar al paradís, via barca d'anubis.

al sud pràcticament no hem vist dones, viuen de portes en dins i s'han d'haver casat als vint-i-cinc anys. la seva vida pública finalitza llavors i ho accepten amb alegria. vària gent que viatjava amb nosaltres va entrar en el cliché de la ment occidental absolutista segons el qual el nostre punt de vista és el vàlid, únic i suprem. a tots ells i elles els recomano que es llegeixin la definició d'etnocentrisme o qualsevol llibre d'en marvin harris. a la capital les dones estan molt més presents. els homes, per altra banda, es fan petons al saludar-se i s'agafen del braç per passejar junts. viuen l'homosexualitat de forma clandestina on només el membre passiu és considerat homosexual mentre que el membre actiu tan sols satisfà els seus impulsos sense posar en dubte la seva masculinitat.

tot té un preu a egipte. està terminantment prohibit fer fotos amb flash dins determinats recintes però, a canvi d'una propina generosa, als vigilants els deixa d'importar l'estat de conservació dels monuments que custodien. els nens et venen petons. les seves mares, collarets de jessamí. les seves àvies, braçalets d'os de camell. quant surts de l'hotel hi ha un policia esperant per fer-te d'escolta al qual no li molestaran un parell d'euros més a la seva butxaca. la classe mitja no existeix. ningú sap en què es reinverteixen els diners que recull el govern de l'explotació turística (i cregue-me que són molts) però està clar que no és en millorar els serveis i infraestructures de les poblacions. tot i així tenen detalls com ara pagar bona part del pà que consumeix la població de forma que es poden adquirir vint panets de pita per tan sols una lliura (uns set cèntims d'euro). el problema és que quan el pa arriba a les botigues es produeixen autèntiques allaus humanes per aconseguir-lo.



els turistes exporten el més florit del seu folclore quan viatgen. per aquest motiu quan els egipcis detecten la teva procedència tenen un llistat de frases recurrents que algun graciòs de torn els devia ensenyar en algun viatge anterior pensant que amb això faria sentir com a casa als propers turistes. entre les perles que hem sentit o ens han dedicat durant el viatge tenim: pantoja, carmen, antonio banderas, aquí engaño menos, españa tacaña, fulana, viva franco (això t'ho diuen quan detecten que ets català i no vols comprar res) o bé aquí más barato que en andorra/carrefour/mercadona. tot i així, el moment més freakie el vam tenir en ple desert, sortint de les piràmides de sakkara. de lluny vèiem un home acostant-se muntat en un burro. l'estampa era idílica, la llum perfecta, tothom amb la càmera a punt i de sobte l'home obre la boca, ens mostra que només té una sola dent i deixa anar un sonor cuñaaaoo. ens vam desarmar i tot el grup va acabar plorant de riure.

a egipte acabes buscant les ombres de forma instintiva. el termòmetre es dispara fins als quaranta-set graus però no te n'adones perquè el clima és sec. tampoc sues perquè l'aigua s'evapora de la teva pell sense tenir temps a licuar-se. estàs exposat a una insolació continua. m'han protegit del sol les estatues d'abu simbel, les columnes del temple de karnak, el temple de komombo, les palmeres de l'illa filae. la carretera en alguns trams es convertia en un espectre en l'horitzó, una alucinació provocada pel sol. de fet, a determinades zones del país no recorden quan va ser la darrera vegada que va ploure. per tal de passar la sed, litres d'aigua, gots de karkhadé i te a la menta, alguna stela (cervesa egipcia) i suc fresc de mango.

regatejar és tot un art. per a que us en feu una idea, ens van demanar quaranta euros per una cartera de pell. el venedor era mut i es comunicava amb nosaltres mitjançant una calculadora casio que devia ser tecnologia punta al 1980. finalment l'eva se la va quedar per cinc euros. us pot semblar exagerat però heu de pensar que si l'oferta del comprador s'accepta és perquè el venedor encara en treu benefici. penseu per un instant en el que hagués suposat pel venedor vendre la cartera pel preu incial... una nòmina mitja a egipte és de 150 lliures (uns vint euros). mitja hora més tard ens enterem que uns del nostre grup han aconseguit del mateix venedor tres carteres pel mateix preu que l'eva havia pagat. aneu fent comptes...

seguir l'història de les dinasties, els complexes megalòmans dels faraons i el simbolisme dels deus és bastant complicat. traicions, incest, assassinats per verí, saquejos a les tombes, morts que tornen a la vida... arguments tot ells dignes d'un guionista de falcon crest en hores baixes. ra és el deu suprem i viatja en barca pel cel portant el sol d'est a oest. durant la nit el sol passa a la terra dels morts per emergir al matí següent. horus té cap de falcó i és el deu del cel, fill d'isis (deesa de la magia) i osiris (deu de la regeneració). anubis és el deu dels morts i té el cap en forma de chacal. nut és la deesa de la nit, que s'inclina damunt de la terra cobrint-la i generant la foscor i del ventre de la qual sorgeixen les estrelles. sejmet té cap de lleona i és filla de ra. sobek té cap de cocodril i representa el poder farònic. i per si no en teniu prou, ra durant les primeres hores del dia pren la forma d'un escarabat que empeny el sol i el fa sortir de la terra dels morts.



eva, un cop més, viatjar amb tú ha estat un plaer. els viatjes sovint et posen a prova, t'obliguen a conviure amb algú les vint-i-quatre hores, sense descans i a veure no només les parts maques sinó tambés les manies i les incongruències. a través de les teves, un cop més, també he vist les meves i m'he sentit còmode amb tu per compartir-les. no és res que no sàpigues ja de la nostra relació però m'emociona poder constatar un cop més quant m'alegra tenir-te a prop tant a figueres com a islandia, parís, amsterdam, egipte i estats units l'any vinent.

la romina i en sergi ens han vingut a buscar a l'aeroport de matinada. quan arribo a casa descobreixo que hi ha coses dins la maleta amb les que no contava, souvenirs pels que no he regatejat. a mesura que vaig posant la roba bruta a la rentadora, les espècies dins els seus pots i em faig un nostàlgic te a la menta, m'adono de la paradoxa del viatger consumista i addicte a la càmera: en cada una de les fotos que s'han fet i als records que s'han comprat es pretén atrapar inutilment una part del país on s'ha estat. un viatge és una essència difícil d'envasar. em miro la mà. l'escarabat de henna que em van tatuar al poblat nubi pràcticament ja no hi és.