silenci són els quatre o cinc primers segons del matí, a pesar que hi hagi sorolls a fora, quan les meves orelles encara no s'han despertat i el món es comença a estructurar davant dels meus ulls, a vegades prenyats encara d'algun somni peculiar de bombolletes i llums borroses.
silenci és l'espai que queda entre cançó i cançó en un cd, que es fa més silenci encara per estar enmig de dos mons sonors, i és inescapable, tant si et compres la música com si te la baixes per internet. existeix la possibilitat de fusionar les cançons, com als cds de razzmatazz de dj amable, però personalment m'agrada mantenir la pausa, la respiració, la personalitat de cada una d'elles.
silenci es fer preguntes en una carta.
silenci són els riures de la romina, quan el seu somriure t'enlluerna però no escoltes res, perquè la veu se li atura, el riure se li acumula a la gola i al cap d'uns segons de sosteniment fa un triple salt mortal i s'ecolta un so esmorteit que et recorda que segueix respirant. la cara se li envermelleix i a vegades, si ets afortuant, se li acumulen unes llagrimetes als ulls.
silenci és un programa de televisió, friki i cultureta, que ens agrada (com a mínim als habitants de la pensió la campanada feliç i a mi) però que canvia d'horari d'emissió cada dos per tres.
silenci és la mort d'algú. no hi ha resposta. i si hi han fantasmes són respostes a mitges.
que desapareguis, que no sàpiga res de tú també és silenci: el silenci de tú (no importa qui dels dos l'alimenti o si els motius són l'orgull, el creure que les coses ja estan bé així, el pensar que és una decisió racional o l'adonar-me de les segones lectures de les meves queixes). tant se val, vol dir et trobo a faltar.
silenci és una de les coses que més valoro de la meva feina, quan porto quaranta minuts intentant passar una visita a un expedient i he escrit la mateixa frase tres vegades perquè és impossible concentrar-me i em colapsa el soroll del telèfon, del timbre, de les visites intempestives, del tema de conversa dels companys, de les demandes del despatx de las jefas, de l'olor a fritanga de la veïna d'abaix que puja pel tub de la ventilació, de l'aloe vera de la taula feliç i aliena a tot, dels cables de telèfon que no arriben a la teva taula i que et fan agafar poses pròpies del twister de mb, de l'aire acondicionat que no funciona (però que us recordo ens permet olorar les sardines de la del quart tercera), del sol que hi ha a fora, de la penombra que hi ha a dins, i del rellotge que per uns moments et sembla que marca les hores marxa enrera. necessito silencis enmig de tant de soroll.
hi ha molts altres silencis, però aquests són els que més se'm fan presents aquests dies.
